20.10.2022 - 21:40
Les emocions es van desbordar ahir, justificadament, quan es va anunciar la identificació positiva de les restes humanes d’Aurora Picornell. El seu cos fou trobat al novembre a la fossa número 3 del cementiri de Son Coletes de Manacor, juntament amb els de quatre dones més, que es creu que són Catalina Flaquer Pascual, les seves filles Antònia i Maria i Belarmina González Rodríguez. Totes elles eren conegudes com les Roges del Molinar.
Aurora Picornell és un símbol històric dels demòcrates mallorquins, una política i sindicalista, dirigent del Partit Comunista, que els insurrectes franquistes van torturar al convent de Montuïri la nit de Reis del 1937 i després l’assassinaren al cementiri de Porreres, ara fa prop de vuitanta-cinc anys. El 1987 li van retre un gran homenatge ciutadà i li dedicaren un carrer. El 2017 va ser declarada filla predilecta de l’illa de Mallorca, en ocasió dels vuitanta anys del seu assassinat, i també s’han instal·lat busts seus, al Born del Molinar, i s’ha posat el seu nom a una escola institut de Palma. La seua imatge és una icona compartida a Mallorca que recorda i condemna la brutal repressió franquista a l’illa.
Per tot plegat, i com és fàcil d’entendre, la identificació del cos de Picornell és una fita històrica que permetrà amb tota seguretat el seu enterrament digne i un acte de reparació institucional i social. I és una fita històrica, també, perquè, per desgràcia, entre els morts de la dictadura que encara són anònims en fosses comunes, hi ha massa noms importants i destacats i se n’han trobat ben pocs. Per exemple, l’ex-president del FC Barcelona Josep Sunyol, que sembla que ara finalment som a prop de trobar. O el cas paradigmàtic de Federico García Lorca, que continua extraviat en un indret desconegut del seu país, mentre els dirigents polítics de l’esquerra espanyola s’omplen cínicament la boca dels seus versos, ells, els mateixos que no han fet res, malgrat manar durant dècades, per trobar el cos de qui els va saber escriure.
Els devem una tomba a tots ells, a cadascú. A tots ells i als milers i milers de morts anònims que encara esperen un enterrament digne. I els devem també la reparació del seu bon nom, perquè ells, tots els nostres morts, només van defensar la legalitat i la democràcia contra uns colpistes insurrectes. Però com fer-ho si el règim polític d’avui és el continuador del d’aquells colpistes? No és una hipocresia, si ho voleu pietosa, recuperar el seu nom i alhora no fer res per recuperar la legalitat per la qual van morir? I per castigar els seus assassins –els qui donaven ordres i els qui les executaven.
El 1976, Vicent Andrés Estellés va escriure un poema estremidor per a recordar precisament el rector de la Universitat de València Joan Baptista Peset Aleixandre, afusellat i tirat a una fossa comuna de Paterna. En aquells versos, Estellés ens parla dels “criminals dels ossos criminals / més criminals que mares han parit”, dels “criminals de plom i tenebra” que van fer caminar l’il·lustre home “vers el mur popular”, cap a aquella paret amarga del cementiri de Paterna des d’on ell recordava haver sentit els trets de matinada durant dies i més dies, setmanes i mesos, afusellant i matant gent del poble, sembrant el terror.
I em sap greu dir-ho així, però avui, quan he vist l’alegria desbordada pel retrobament d’Aurora Picornell, he volgut rellegir aquell text de l’“Ofici permanent”, els versos que Estellés dedicà a Peset, i m’ha quedat un sabor molt amarg a la boca. Perquè em sembla que els assassins, els criminals dels ossos criminals, ja no pagaran mai els seus crims, de manera que la reparació històrica sempre serà incompleta, pura façana. Com a mínim, mentre dure el règim. Mentre hi continuem sotmesos.
