29.11.2023 - 21:40
“Ha arribat l’hora dels patriotes a Europa.” Amb aquesta rotunditat parlava la primera ministra italiana Giorgia Meloni en un acte de Vox a València, en plena campanya electoral, i enumerava alguns governs estatals que ja integraven la ultradreta, com ara el de Finlàndia, Polònia, Txèquia o Hongria. El cordó sanitari a la ultradreta fa temps que fa figa, i Meloni n’ha estat una de les principals responsables. Per una banda, ha unit la dreta i l’extrema dreta en el govern italià, la tercera economia de la Unió Europea, i, per una altra, com a presidenta dels Conservadors i Reformistes Europeus (ECR), no ha cessat d’estrènyer llaços en l’àmbit continental amb el Partit Popular Europeu (PPE).
El partit europeu que ara encapçala Meloni va ser impulsat pels conservadors britànics, però quan se’n van anar, amb el Brexit, va passar a les mans de la ultradreta, amb els Fratelli d’Italia, el polonès Llei i Justícia i l’espanyol Vox com a partits amb més eurodiputats. Malgrat això, com més va més probable sembla una aliança amb el PPE després de les eleccions europees. Les reunions i contactes entre dirigents ultradretans i alts càrrecs europeus del PPE ja són habituals i, amb una evident bona sintonia, que arriben al màxim nivell, com ara les reunions de Meloni amb el president del PP, Manfred Weber, la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, i la presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola.
Hi ha dirigents que són molt explícits, com ara l’ex-president del Parlament Europeu i actual vice-president italià, Antonio Tajani (PPE), que ha demanat de mantenir un diàleg fluid amb els conservadors amb l’esperança de formar al juny una majoria sòlida per a governar la UE; de l’altra part, hi coincideix el primer ministre txec, Petr Fiala (ECR), que ha assegurat: “De mica en mica anem convergint perquè volem evitar que es formi la majoria d’esquerra socialista al Parlament Europeu.”
En la legislatura europea anterior, Angela Merkel i Donald Tusk, amb un gran pes polític, van poder aturar qualsevol aproximació a la ultradreta, però els actuals dirigents són d’un altre parer. El bavarès Manfred Weber, cap visible del partit a escala europea, és partidari d’aquesta col·laboració, ha avalat els acords del PP amb Vox i, en canvi, s’ha mostrat molt crític amb els socialistes: “Si l’esquerra a Europa no es desperta en relació amb la immigració i la inflació, si no resolem la crisi migratòria, Wilders i alguns altres continuaran guanyant terreny”.
L’amnistia i l’enderroc dels ponts
L’ofensiva contra el pacte entre els independentistes i el PSOE ha sorprès per la contundència i la intensitat amb què els dirigents del PPE s’han abocat en un afer que, d’entrada, hauria de ser de caràcter intern. Sobre això, l’eurodiputat del PSC Javi López, en el debat sobre l’amnistia de la setmana passada al Parlament Europeu, ho emmarcava en una estratègia “que veiem a diversos governs nacionals i que voldrien reproduir aquí, que són acords entre l’extrema dreta i la dreta” i feia una crida al PPE: “Poseu fi d’una vegada a l’assetjament a representants públics i a les seus dels partits i deixin d’obrir la porta de les institucions a l’extrema dreta.”
Les protestes contra l’amnistia, que han tingut un caràcter ultradretà i amb tints autoritaris, han fet que el PP anés al carrer de bracet de Vox i grupuscles d’extrema dreta i han posat en dubte la legitimitat del nou govern espanyol. Dirigents del PPE, com Weber mateix, han acusat Pedro Sánchez de fer perillar l’estat de dret i l’ex-comissària europea i ministra d’Afers Estrangers de Bulgària, Mariya Gabriel, directament ha demanat a la Comissió Europea que “actuï”.
[DADES] La dreta espanyolista que deixa de ser demòcrata quan no pot governar
El PSOE és, amb diferència, el partit socialista que aporta més eurodiputats, i aquesta maniobra, que poc té a veure amb qüestions que afectin directament les institucions europees, com ara les d’àmbit econòmic o d’integració, és una guerra oberta entre el PPE i els socialdemòcrates i evidencia el distanciament que hi ha ara mateix.
Tot plegat ve de lluny i la resta dels grans grups europeus tradicionals fa temps que alerten d’aquest canvi d’actitud del teòric centre-dreta. La cap dels socialistes al Parlament Europeu, Iratxe García Pérez, reconeixia, que, tot i la històrica col·laboració entre liberals, socialistes i demòcrata-cristians, és poc probable que continuï després de les eleccions: “Si aquesta aliança perilla és perquè hi ha gent que va en una direcció molt perillosa: cap a l’extrema dreta i les forces polítiques que no estan a favor de la integració europea.” I ja fa un any van instar el PPE a “tallar llaços amb la ultradreta i deixar de normalitzar els valors extremistes antieuropeus al govern mitjançant coalicions d’extrema dreta”, tot advertint del risc de traslladar aquestes pràctiques a l’àmbit europeu.
Clare Daly: “Allò va ser una baralla de gossos programada per l’extrema dreta”
Els liberals de Renew Europe també han denunciat el viratge i han deixat clar que no donarien suport a una majoria de dretes. I, sobre això, el president Carles Puigdemont, en la conversa que va tenir amb Manfred Weber en la gala de Politico d’aquesta setmana, va fer-li arribar que qualsevol acostament o acord amb la formació d’Alberto Núñez Feijóo havia d’anar precedit d’un distanciament clar respecte de la ultradreta.
La ultradreta avança i es normalitza
La col·laboració del PPE amb l’extrema dreta arriba en un moment en què, tot i la derrota electoral a Polònia, la ultradreta no para d’avançar i ja és habitual que formi part d’executius estatals. La victòria electoral i la formació del govern a Itàlia, un dels estats fundadors de la Unió Europea, ha significat un daltabaix en aquest aspecte. Viktor Orbán manté còmodament una folgada majoria a Hongria; a Finlàndia, la ultradreta és al govern; i a Suècia és una peça clau i hi dóna suport extern, una situació que també s’ha vist aquests darrers anys a Letònia i Estònia. A l’estat espanyol, els acords entre el PP i Vox han estat la tònica habitual i solament l’aritmètica parlamentària ha evitat un acord a escala estatal.
Com s’ho ha fet l’extrema dreta per posar-se al centre de la vida política a tot Europa?
A Eslovàquia, el primer ministre, Robert Fico, amb un discurs populista, nacionalista i russòfil, ha incorporat també la ultradreta al govern. Afegim-hi encara la victòria recent de Geert Wilders als Països Baixos, on ha guanyat contundentment. Així doncs, ja hi ha pocs llocs on la ultradreta estigui totalment aïllada. Amb vista a les eleccions europees, les projeccions preveuen que el PPE i els partits que té a la dreta assoliran una àmplia majoria, de manera que no els caldrà pactar ni amb socialistes, ni amb l’esquerra ni amb els liberals. I això fóra un canvi radical i inèdit en les institucions europees.
Ara com ara, la principal oposició al pacte amb la ultradreta són els membres del PPE a l’estat francès, Bèlgica i Alemanya. Uns partits amb molt de pes, però que podrien sortir debilitats de les eleccions a causa l’avenç de la ultradreta en sengles estats. Perquè els sondatges fa temps que preveuen una victòria de Marine Le Pen a l’estat francès i de la ultradreta flamenca a Bèlgica. També pronostiquen que Alternativa per Alemanya serà la segona força més votada. Això podria servir per a dir que aïllar la ultradreta no funciona i per a reforçar els partidaris d’aliar-se amb l’espai que representa Meloni. Alhora es podria mantenir el vet al Partit Identitat i Democràcia, que inclou Interès Flamenc, Rassemblement National i Alternativa per Alemanya, en un intent de separar entre ultradreta “bona” i “dolenta”.
La incorporació de partits Fratelli d’Italia, Vox i els Demòcrates de Suècia en òrgans de responsabilitat de les institucions europees pot fer complicat d’arribar a acords en decisions importants en els anys vinents, com ara sobre l’ampliació de la UE, sobre els ajuts a Ucraïna o sobre el Pacte Verd Europeu i la lluita contra el canvi climàtic.
En aquesta línia, el mes de juliol hi va haver una polèmica votació amb la llei de restauració de la natura, que pretén d’invertir la pèrdua de biodiversitat rehabilitant zones terrestres i marines degradades. Hi van votar a favor socialistes, liberals i Verds, i en contra el PPE i la ultradreta. Amb les actuals majories va poder reeixir, però això podria canviar en la nova legislatura, amb majories totalment diferents.
