Tomàs Molina: “En un futur es viurà millor a Sibèria que aquí”

Ens trobem amb Tomàs Molina (Badalona, 1963) en un parc de Barcelona un migdia extraordinàriament càlid per ser el mes de gener. “Ja us va avisar aquest que surt per la televisió que faria calor!”, comenta, somrient. No calen gaires presentacions de qui és un dels homes del temps més populars del país. De fet, mentre fem l’entrevista, uns nens se’l queden mirant embadalits. Però hi ha altres facetes seves que no són tan conegudes: la de doctorand –fa una tesi sobre la comunicació del canvi climàtic– i la de professor d’universitat. Aquesta darrera se li nota especialment. De la mateixa manera que ho fa a TV3, ens transmet coneixements complexos de manera entusiasta i entenedora, com un mestre de ciències vocacional. Parlem amb ell sobre la seva trajectòria professional, sobre el canvi climàtic i la interpretació del cel i sobre el personatge del meteoròleg més enllà de l’espai del temps: el d’Instagram i el del Polònia.

—Com va néixer la vostra passió per la meteorologia?
—No tenia una veritable passió… Sempre m’han agradat les ciències, però la meteorologia no estava entre les meves idees quan era jove, volia ser professor de matemàtiques o física. A la facultat em va agradar molt l’astronomia, i el seu departament era “Física de la terra i el cosmos”. Entre les assignatures que tocava fer hi havia meteorologia, però tampoc llavors m’agradava especialment… [Riu.] Després vaig passar les proves de TV3 i vaig descobrir la meteorologia. Ara m’agrada moltíssim. Si ara em pregunten, jo vull ser meteoròleg!

—De fet, ser meteoròleg i ser home del temps no és ben bé igual.
—Exactament, però en el nostre cas som força meteoròlegs. Tot el que es veu a la televisió ho fem nosaltres. Tecnològicament, anem molt avançats en comparació amb altres televisions i, fins i tot, amb alguns serveis meteorològics del món. Correm el nostre propi model i els pronòstics són nostres en el sentit íntegre del concepte. A la Corporació havíem tingut una de les empreses més grans del món en meteorologia. Érem Canal Meteo, Canal Teletiempo, Canal Meteo Itàlia… Abans, tot el temps de la premsa espanyola venia de nosaltres: l’ABC, La Razón… Tothom!

—Això s’explica per l’opció que va fer TV3 en el seu moment.
—Va ser quan va arribar Antoni Castejón. Ell treballava a l’Institut Nacional de Meteorologia (INM) i a Madrid tenien un receptor de satèl·lit meteosat. Quan va entrar a la televisió, va trucar al proveïdor dient que era de l’INM i que en volien un altre, i li van vendre un. Però no era per a l’INM, sinó per a TV3… Li van fer gairebé un consell de guerra per això, li va costar l’expulsió de l’INM. Va fer una mica de trampa, però no pas una il·legalitat. I és per això que vam tenir el segon receptor de satèl·lit d’Espanya i un dels primers d’Europa. També vam tenir el primer radar meteorològic d’Europa i vam ser la primera televisió a tenir-ne de propi. I la màquina amb què fem els mapes del temps és una màquina que al principi només la teníem nosaltres i la CNN.

—A Catalunya hi ha molta afecció a la meteorologia. Això hi té a veure?
—Som el reflex de com és Catalunya, no crec que siguem els impulsors. Si a la gent li agrada, ho ensenyem. Vam començar a ensenyar càmeres del temps en directe fa trenta anys, quan Josep Sanz, director d’Informatius, va veure que les feien servir a Tòquio. I de seguida que va sortir el correu electrònic vam apostar per l’enviament de fotografies. Hem anat agafant l’onada de la passió que hi ha al país.

—L’ofici ha evolucionat molt i ara l’encerteu molt més. Havíeu tingut problemes per aquesta qüestió, anys enrere?
—I tant! Un pont de la Immaculada vam tenir un rècord de baixa ocupació hotelera d’un 7% al Pirineu, no hi va anar ningú… Això ens va costar una esbroncada descomunal, amb preguntes al parlament. Vam pronosticar que nevaria diumenge i va acabar nevant entre diumenge al vespre i la matinada de dilluns. Avui dia pronostiquem millor el temps que farà d’aquí a una setmana que no pas fa trenta anys pronosticàvem el temps que faria l’endemà no l’altre.

—Recordeu algun moment que us hagi marcat especialment en els trenta-quatre anys que fa que sou a TV3?
—Sempre hem viscut amb molta passió la neu, que a Catalunya agrada molt. També recordo una vegada que es podria dir que Mas va sortir per la televisió fent d’home del temps, transmetent el pronòstic d’una nevada. Va ser una de les primeres vegades que van parar el trànsit rodat de camions. Els polítics es van adonar fa temps de la importància de la meteorologia.

—Què voleu dir?
—Si hem contribuït a res és al fet que la gent s’adoni que la meteorologia no és una fatalitat. L’altre dia, sortia Ayuso dient que el temporal Filomena no estava previst. Si tots els mòbils ho preveien! La meteorologia no és una fatalitat, és pronosticable. Això no vol dir que sigui totalment evitable, però et permet de preparar-te. Si fa una ventada molt gran, no és culpa del polític, però que es quedi la gent a la carretera sí que és falta de previsió. A Catalunya no s’accepta que, si hi ha un problema i es pot evitar, no s’eviti. Als meus alumnes els dic que nosaltres estem per salvar vides i béns i fer la vida de les persones més senzilla. Però amb la previsió no n’hi ha prou. Algú ha d’actuar perquè el perill que pronostiquem no es converteixi en una catàstrofe. A Catalunya això ho tenim molt ben organitzat. Abans que hi hagi una nevada, nosaltres hi som, i aquesta organització que tenim a TV3 també la té el govern. Ara ja no surt el president explicant el temps, surt algun meteoròleg del PROCICAT o el conseller. És un sistema coordinat.

—Que a vegades falla.
—Sí, i tothom té dret de queixar-se, però a vegades no es pot fer més si neva, plou o hi ha grans ventades. La meva vida és escoltar les crítiques, els meteoròlegs som porters. Si et fan un gol, pot ser que sigui perquè tu t’has equivocat, perquè la teva defensa no ho ha fet bé o perquè el davanter és molt bo. I un porter ha d’analitzar per què ha passat, perquè no torni a passar. Hem d’escoltar les queixes i valorar si són certes o no. I si ho són, intentar millorar.

—De tota manera, ara ja no teniu tanta responsabilitat, perquè la gent també mira el pronòstic del mòbil. Com ha canviat la vostra feina?
—Del tot. Els homes del temps clàssics ens anem tornant irrellevants i serem irrellevants. La meva filla ara és als Països Baixos i, si vol anar a la facultat amb bicicleta, el mòbil li diu el temps que té per anar i tornar sense que li agafi la pluja. I l’encerta. No hi haurà prou Molines al món per a dir a tothom a quina hora ha de sortir de la facultat!

—Però els homes del temps oferiu un plus.
—Sí. És com si el mòbil et digués que tens un càncer i que et moriràs, i prou. Si vas al metge, t’explicarà per què. Nosaltres igual, entenem què passa, en fem la interpretació, l’acompanyament, la vivència. Tu surts al carrer i penses “quina calor!”, llavors arribes a casa i jo t’explico que a Tortosa estan a 28 graus, i dius “veus com fa calor?”. Si veus un núvol diferent, t’expliquem quina mena de núvol és. Funcionem perquè compartim vivències, però el mòbil continuarà encertant-la més, i en un futur encara més: tindràs el pronòstic incorporat al cotxe i et dirà al cap de quants quilòmetres començarà a ploure.

—Parleu d’episodis d’altes temperatures a l’hivern. Serà una cosa habitual a partir d’ara?
—Sí, i aquests són els més fàcils d’acceptar. Però si al gener tenim 28 graus a Tortosa, vol dir que a l’agost en tindrem 41. Molta gent, encara que no ho digui, pensa que els 28 graus al gener són fantàstics. Si ets siberià i passes de -47 graus a 12 graus, ets la persona més feliç del planeta…

—En un futur es viurà millor a Sibèria que aquí?
—Encara no, però en un futur sí. L’any passat, a Lleida van tenir quatre dies amb temperatures superiors als 40 graus. Potser enguany en comptes de quatre dies en seran sis. Això vol dir que ja no fas vida normal, necessites aire condicionat. A Andalusia aquest estiu han tingut mínimes de trenta-cinc… A Barcelona, a causa de la humitat, si la temperatura puja per sobre dels 35 ja no pots fer vida normal, tampoc. I tindrem aquestes temperatures. Em sap greu, però és així.

—Per tant, serà millor viure a llocs més freds… Quins terminis calculeu?
—D’aquí a vint-i-cinc anys, només. No pas per anar a viure a Sibèria, però aquí estructuralment tindrem necessitats de gran adaptació en aquest termini. L’aigua serà un dels grans motius de tensió els pròxims cinc anys, vint-i-cinc. Quan l’aigua que s’evapora és superior a la que cau del cel, hi ha sequera. Si en un lloc cauen 400 litres de mitjana i hi ha un equilibri, les plantes viuen. És com a casa: si trenques l’equilibri i no regues la planta, es mor i ja no revifa. Però si no es mor i la tornes a regar, torna a sortir. En els llocs amb precipitacions de 400 litres passa això, les plantes revifen. Però a Tarragona, Lleida i bona part de Catalunya tenim precipitacions per sota dels 400 litres. Si baixa un 10% la precipitació, ja estarem a 350, i en molts casos a 250 o per sota. Si la precipitació baixa per sota dels 250 i persisteix, les plantes es moren, perquè s’evapora molta més aigua que 250 litres, desertifica. Ens assemblarem al nord d’Àfrica, amb porcions molt grans de terreny sense res. La plana de Lleida era sostenible sense regar, gràcies a la boira, que fa que no s’evapori l’aigua. Ara, com que hi ha menys dies de boira, necessitarà ser regada, i això generarà conflictes. Fins ara, el canal d’Urgell o el Garrigues no anaven a l’horta de Lleida, però és la gran productora i un dia l’hauran de regar, i es barallaran. Això passarà pròximament. Ja no diguem al sud d’Espanya, que produeixen per al nord d’Europa. El Pla Hidrològic Nacional reviurà…

—També ens hem d’acostumar a fenòmens com el Glòria o el Filomena?
—Quan jo era alumne hi havia la lliçó d’huracans. El professor deia: “No n’hi ha.” Punt. Aprovar era fàcil! Ara ja no és així. Recordo la primera vegada, cap al 2000 i poc, que en Mauri i jo, mirant el Meteosat, vam dir: “Ai, mira, això sembla un huracà! Ha, ha! Quina gràcia!” I ho era, fes-te fotre… Era el primer que va arribar. Va anar cap a les Canàries… Ara ja hi ha huracans aquí, abans no hi arribaven. Enguany n’han arribat dos. Com a professor, he hagut d’aprendre d’huracans. Ara la lliçó ja no és tan fàcil d’aprovar! [Riu.]

—Això també té relació amb el canvi climàtic, igual com les baixes temperatures del Filomena, encara que pugui semblar contradictori. Els canvis extrems també formen part de tot això.
—Ara mateix som a 20 graus! Tot el planeta es va escalfant, cada any és més càlid que l’anterior. Però aquí, els hiverns dels últims anys han estat més freds, ha canviat la tendència. Són comparables als del període entre els anys seixanta i els noranta. Això que passa a la península, França i Anglaterra és una anomalia originada perquè es desfà el gel polar. Com que el Pol Nord es desfà a tota màquina, tots els glaçons que posa a l’Atlàntic el refreden. Però és una anomalia lligada a això. Quan el procés es completi, serà com el cafè amb gel quan es desfà…

—Al setembre vau publicar Meteocuriositats, un llibre perquè els més petits aprenguin a interpretar el cel. Què s’ha de fer per aprendre a mirar?
—Els pagesos saben interpretar el cel perquè el miren, i és el primer que hem de fer. A vegades veiem, però no mirem. I després, recordar. Si mires un núvol i veus que no és definit per la part de dalt, que fa com una mena de borrissol, vol dir que no creixerà, que si el tornes a mirar d’aquí a un moment serà d’una altra manera. Per tant, no plourà. En canvi, si veiessis que per dalt té com una cosa retallada, definida, que brilla molt, vol dir que el núvol creix per allà i que plourà. Els meus fills s’han acostumat a mirar-ho. Vam fer un viatge als Alps i van veure un núvol amb una cosa grisa a sota, que es diu virga. Depèn del color que tingui, indica una precipitació. Em van dir “papà, allà cau pedra!”, perquè era una virga blanca. Vam arribar-hi i allò era la fi del món… [Riu.]

—No vull acabar sense demanar-vos pel vostre paper a les xarxes. Sou el rei d’Instagram a Catalunya, amb el permís de Dulceida…
—També és de Badalona! Jo sóc fill de botiga de barri i recordo que la meva mare sempre parlava amb la seva… Vaig fer-me Instagram perquè el meu fill, que llavors tenia setze anys, m’ho va dir. Vaig començar fent el que em deia ell i em van començar a seguir nens de setze anys. Ell s’ha fet gran i ara els qui més em segueixen són els de divuit. Ara els meus fills em diuen que els faig vergonyeta… No tinc gaires límits, i per això a vegades he de recordar-me que sóc un senyor gran i que m’he de calmar.

—Entre el Molina d’Instagram i el Molina del Polònia, ha crescut molt el personatge fora de l’espai del temps. Què us sembla?
—Molt bé. Només hi ha una sola cosa que no accepto i per la qual un parell de vegades m’he queixat internament: quan al Polònia ens barallem amb en Mauri. Això m’ha fet enfadar. Accepto que es fiquin amb mi de la manera que els doni la gana, però no suporto ni accepto que em facin barallar amb ningú. Això sí que no. Fa molts anys que treballem junts i estem bé professionalment. I això que mantenir una bona relació professional i personal no és tan fàcil com sembla. Som competidors, veritablement, perquè la televisió és un món de competició. Per això no accepto que ens facin barallar, perquè no estem barallats en absolut, treballem molt bé. Per això m’he queixat alguna vegada. Puc semblar molt bona persona, però si m’enfado… Compte! [Riu.]