Tomàs Molina: “Hem de passar un cert dol, però a partir d’ara l’estiu serà així”

Enguany, l’estiu és extraordinàriament calorós. Feia anys que ens n’avisaven, però això que passa aquests dies és una plantofada de realitat: el canvi climàtic ja és ací. I enmig de la incomoditat de passar els dies amarats de suor, ens envaeix un dubte: és el pitjor estiu que hem viscut o el millor estiu dels que vindran? Per esbrinar-ho, en parlem amb Tomàs Molina, un dels homes més pedagògics i que més en saben de meteorologia. Té assumit que el món que ens espera serà més càlid que no pas el que coneixíem, però defuig els catastrofismes i diu que en aquesta nova normalitat tenim molta feina a fer si volem limitar el canvi climàtic, que està convençut que es limitarà. Ara, per aconseguir-ho té clar que ens hem d’estar de manies: “S’han de posar molins de vent a l’Empordà, com a tot arreu. I s’han de posar plaques fotovoltaiques a tot arreu. No ens hem de queixar.” Sap que és polèmic, però no té pèls a la llengua, i vol deixar clar als joves que és fals que no hi hagi futur. Tan sols serà un futur diferent.

—Aquest cap de setmana dieu que torna a pujar la temperatura. Pot ser que no sigui que encadenem onades de calor sinó que, senzillament, a partir d’ara l’estiu serà així?
—L’estiu serà així. Allò que anunciava el canvi climàtic ja és aquí, i durarà. Hem de passar un cert dol, però a partir d’ara serà així sempre. Els valors de 40 graus seran freqüents a les comarques de Ponent, i al litoral seran per sobre dels 35 o 37 graus. És menys probable que s’arribi a 40 graus al litoral, però podria ser, en algun lloc de les Terres de l’Ebre o l’Empordà.

—Serà així tot l’estiu?
—No, l’època més calorosa va de mitjan juliol a mitjan agost. El que surt a totes les projeccions és que l’estiu s’allargarà molt, de maig a octubre. Sis mesos estiuencs. Les estacions intermèdies –tardor i primavera– s’escurcen molt, probablement seran d’un mes i mig o dos, a tot estirar, i l’hivern es manté, però força més suau. Sobretot pujaran les temperatures diürnes, però també les nocturnes, i a l’estiu. La pujada de temperatura de l’hivern no serà tan gran, però els hiverns seran menys freds. De tant en tant podem tenir una fredorada o una nevada, que ningú ho dubti.

—La calorada d’aquests dies la podem atribuir a algun fenomen, com ara una bossa d’aire saharià, o és la nova normalitat?
—És una calorada que passa a tot el món on és estiu. Tinc una amiga a l’Iran, on hi ha la temperatura més alta i m’ho explica. A l’Índia i el Paquistan, s’hi han registrat temperatures de cinquanta-set graus. A tot l’hemisferi nord l’anomalia tèrmica és tremendament positiva. És una situació pràcticament planetària.

—Cinquanta-set graus és una temperatura incompatible amb la vida.
—No sé si és incompatible amb la vida, però si visquéssim allà i veiéssim l’oportunitat de marxar, ens n’aniríem. No pots estar sense aire condicionat, la gent es mor. Com que fa tres anys que tenen situacions semblants, a l’abril van començar a cavar fosses comunes per omplir-les de morts. Hi ha unes imatges molt tristes, però no les he ensenyades.

—Ens hem d’acostumar a la temperatura d’aquest estiu perquè els anys vinents seran així, o seran encara pitjors?
—En principi seran com ara. Potser l’any vinent no serà així, però l’altre, sí. Això que passa enguany és el que ve. Anirà a més? Potser en els vint anys o trenta vinents, si no fem el que s’ha de fer.

—Hi ha cap precedent?
—Hem de trobar-los en èpoques interglacials, quan se succeïen èpoques de calor. Però, és clar, tot això és d’abans de l’última glaciació. A vegades hi ha gent que diu: “Això ja ha passat abans, a la Terra.” Molt bé, m’importa un rave. No hi havia humans, aleshores.

—El canvi climàtic també porta sequeres com la que hi ha al nord d’Itàlia.
—S’ha assecat el Po. Nosaltres tenim la sort que és més difícil que ens trobem en una situació així. Cap projecció de precipitació a Catalunya no preveu un descens greu. Es parla d’un 10% o un 15%, a grans trets, i no al Pirineu. Què els passa, amb el Po? Les glaceres són un embassament congelat i que, de mica en mica, a l’estiu es desfà i deixa anar. Si no tens glacera i no plou, el riu no baixa. En canvi, a nosaltres, per sort, no ens passa perquè no tenim rius glacials. Els nostres rius són d’aigua que ha caigut durant l’any, és al subsòl i va sortint. Estem millor, però, en canvi, a Espanya, no.

—Com estan?
—Molt malament. Nosaltres hem de donar les gràcies al conseller Francesc Baltasar, que el 2008 vam tenir una sequera tan bèstia que se’n va anar a Montserrat a resar a la Moreneta. I va ploure! Compte amb la Moreneta. Però aquest home, per si de cas la Moreneta fallava, va deixar fetes l’ampliació de la dessalinitzadora de la Tordera i la nova dessalinitzadora del Baix Llobregat. Avui, els embassaments catalans eren al 47%, però seríem en sequera greu si no fos per les dessalinitzadores, que donen tanta aigua com la que baixa pel Ter. És una aigua molt cara, energèticament potser inacceptable, però ens salva de la situació d’emergència.

—Ho devem tot a les dessalinitzadores, doncs?
—També es treballa en la reutilització. La tecnologia de les depuradores és tan bona que hi entra aigua del clavegueram, de merda, i la que en surt és més neta que la que baixa pel riu i entra a la potabilitzadora. L’aigua que agafem per beure a Barcelona és més bruta que no pas la que surt d’una depuradora. La idea és que totes les depuradores de Catalunya puguin fer cent hectòmetres cúbics d’aigua reutilitzada. El pantà de la Baells té cent hectòmetres cúbics. Sense això, no podrem viure, els catalans. Ara, el problema serà a Espanya.

—Què hi passa?
—Es preveuen disminucions de les precipitacions d’un 30% o un 40% en llocs on ja no plou i que tenen una necessitat enorme d’aigua perquè, a més, són zones turístiques i d’agricultura intensiva. Parlem de l’Ejido, Màlaga, la Costa del Sol, Múrcia… La gran producció de cogombres, melons i síndries d’Europa es fa allà amb agricultura intensiva, i per a això, cal aigua. Hi ha molts llocs que són en sequera d’emergència. Això reobrirà les tensions, sens dubte. Una altra cosa és que a Catalunya poguéssim fer melons, però no tenim una gran agricultura intensiva. Potser seria una opció de futur. Els catalans hem d’entendre que hem de cercar la nostra seguretat. Seguretat alimentària, seguretat energètica i seguretat pròpiament dita.

—Amb seguretat energètica voleu dir instal·lar plantes energètiques a Catalunya?
—La seguretat energètica és imprescindible. S’han de posar molins de vent. I ho dic amb tota la força: s’han de posar molins de vent a l’Empordà, com a tot arreu. S’han de posar plaques fotovoltaiques a tot arreu. No ens hem de queixar. Ja es veuen les dificultats de no tenir la producció d’energia, i anirà a més aquest hivern. El canvi climàtic va per llarg. Arribem a 40 graus, però no volem arribar a 47 graus ni a 57. Necessitem energia neta, sigui com sigui.

—A Catalunya ho podem fer tot d’una manera ecològicament impecable, però això no ens garanteix que no arribem a 47 graus si els altres països no ho fan bé.
—Però tot el món va en aquesta direcció; si ho fem bé, no hi arribarem.

—Sou optimista? A vegades veig inevitable el canvi climàtic perquè cal un compromís tan gran de tanta gent que és molt fàcil que se’n despengin per la visió individualista i a curt termini.
—No crec que el canvi climàtic sigui evitable, però limitable, sí. Les persones tenim la capacitat per a fer-ho. De la cimera de Glasgow, se’n van dir moltes coses en contra, però es van acordar un seguit de mesures que limiten l’escalfament a 2 graus. Ja és alguna cosa, perquè abans érem a 4 graus.

—Ja veurem si aquests acords es compleixen.
—Tots els països ens hi hem compromès! Estic bastant en contra que ara tots hàgim de trobar que tothom menteix i que els governs ens enganyen. És fals, els governs són fets de persones que són bona gent! Em sap greu dir-ho així, però és la meva experiència. Jo sóc una bona persona que procuro fer la meva feina ben feta. Això de les conspiracions i que ens menteixen…

—No ho dic per cap conspiració, és que tot plegat sembla un transatlàntic massa difícil de fer maniobrar.
—Per a la meva tesi doctoral sobre comunicació del canvi climàtic, vaig entrevistar el ministre d’Energia de Polònia, que a Glasgow va votar en contra a treure els ajuts del carbó. Ell em va dir: “No tinc cotxe. Potser no t’ho creuràs, perquè com que sóc ministre et deus pensar que et menteixo, però a casa no tenim. Vaig amb el cotxe oficial o en bicicleta. No tinc cap intenció de tenir-ne perquè crec profundament en la lluita contra el canvi climàtic, però votaré en contra de la reducció del carbó perquè tota l’electricitat que fem a Polònia és amb centrals tèrmiques que funcionen amb carbó. Què he de fer? Com a ministre miraré de fer allò que pugui contra el canvi climàtic, però això, no.”

—I què en penseu?
—Si ets el ministre, no pots tancar tot el sistema de producció elèctric. Potser destinaràs diners a tancar una central o dues i establir el compromís amb els altres ministres del govern que s’hi han de destinar diners. El món és més complicat que no sembla. Això no vol dir que no es persegueixin els objectius, però si estem en contra de tot, no fem res. S’han de trobar acords i mirar de fer-ho tan bé com es pugui. Puc semblar innocent, però no ho sóc. Sóc un paio normal que vol fer les coses ben fetes. Estic convençut que es limitarà el canvi climàtic, i sóc una persona ben informada, creu-me.

—Com ens hem d’adaptar al món que vindrà? Per exemple, no tinc aire condicionat a casa. Me n’he de posar, tot i saber que és un consum energètic afegit que justament causa el canvi climàtic?
—Crec que a la llarga ens n’haurem de posar tots. Ahir vaig ser a Madrid amb la ministra Rivera, i al ministeri no hi ha aire condicionat. Bé, en tenen, però no el posen.

—Hi ha aquesta contradicció i debat.
—Sí, però el món és ple de contradiccions. Ara, es tracta d’intentar de ser el mínim de contradictoris possible. Jo tinc un Audi TT, que consumeix 5,6 litres de benzina per cada 100 quilòmetres, però molts cotxes en gasten 6,5 o 7. És un cotxe d’imbècil, però gasta menys que no seria esperable. Tots tenim contradiccions, no ho sé.

—Tornem a allò que dèiem: tenim contradiccions i fem coses que s’allunyen d’allò que caldria per a combatre el canvi climàtic.
—Podem ser raonablement pessimistes, però m’enerva, i me’n sento responsable, que s’hagi donat als joves el missatge que no tenen futur. És mentida! No havíem viscut mai tants anys ni amb tanta qualitat de vida. Probablement tu et moriràs a noranta anys o cent, si és que t’arribes a morir mai, perquè hi ha qui parla de l’extensió radical de l’existència.

—Però això també és dolent per al planeta, hem de ser finits!
—Per què ha de ser dolent? Vosaltres tindreu menys fills, de fet, ja en teniu menys. El món serà diferent. Millor o pitjor? És igual. Estic més malament que tu? Tant és, perquè no tornaré a tenir la teva edat. Li doni les voltes que li doni, no tornaré a la vintena. No és una qüestió amb què valgui la pena d’escalfar-se el cap. Ara, al planeta, hi ha 8.000 milions de persones, i potser quan tinguis la meva edat n’hi haurà 10.000 o 12.000. I potser quan siguis vell, haurem tornat als 7.000. No som a la fi del món, som en un món que serà diferent.

—Aquest és un debat cabdal a l’hora d’explicar el canvi climàtic. Les notícies són dolentes, però un excés de titulars negatius pot portar a l’apatia.
—No deixo de mirar de lluitar contra el catastrofisme. No ho faig per animar la gent i que no estigui trista, ho faig perquè és cert. Arribarem als 40 graus, però no ens morirem per això. Estarem més incòmodes? Sí, però hi ha solucions, com ara aires condicionats o fer les ciutats molt més verdes. Es poden fer moltes coses per viure amb tranquil·litat una vida llarga i plena. No cal aquest missatge tan negatiu. Aterrir els joves és inacceptable. En gran part, els responsables que deixem un planeta així som la meva generació. A sobre us hem de dir que no teniu futur? Simplement és mentida.

—Dels incendis, què en fem?
—Hem de gestionar-los, però sabem fer-ho. No hi ha dubte que és un repte descomunal, però els catalans som dels qui més en saben del món perquè ens hi hem trobat moltes vegades. Els noruecs i els alemanys no tenen ni idea de què és un incendi forestal, els ho haurem d’ensenyar nosaltres, perquè en tindran. Tenim un bagatge que ens ha ensenyat com a societat a gestionar-ho. Ara, el nostre gran repte serà organitzar més bé el territori. Aquesta cosa dels dibuixos animats que tots els animals parlen i són bones persones ha fet que no puguem tocar el paisatge. No pots tallar un arbre? Quina ximpleria, naturalment que els has de tallar. Això ho deia el doctor Martí Boada: un bosc saludable és un bosc gestionat.

—Sempre es diu que els incendis s’apaguen a l’hivern, però no es fa prou.
—Hem de deixar de parlar tant i fer més, també la gent de carrer. Qui és el responsable que les branques dels arbres del costat de casa no toquin la façana i no me la cremin? Doncs jo. És de sentit comú. Potser sóc una mica cap quadrat, però hem de fer les coses amb sentit comú i parar de queixar-nos.

—Cada any es diu que tard o d’hora hi pot haver un incendi a Collserola. Estem preparats?
—L’incendi que ens fa por és el de sisena generació. Què vol dir? Un incendi de primera generació seria un foc a la Pampa, a l’Argentina. Si es crema, no passa res. S’apagarà i uns anys després tornarà a fer-se el bosc. Un incendi de sisena generació és aquell que els bombers voldrien apagar, però entremig hi ha unes cases amb gent, i per protegir-les has de deixar de treballar allà on es pot complicar més. Les decisions de gestió del foc no són les que es prendrien si aquelles cases no fossin allà, però com que s’han de protegir les vides i els béns, hi has d’anar. On ens en podem trobar? A molta àrea de Bages, l’àrea de Barcelona i moltes àrees de l’Empordà. Ens hi haurem d’enfrontar, en un moment o un altre passarà. La part bona és que els nostres professionals són molt bons en l’extinció. El repte és en la part de gestió, i és evident que els polítics s’hi han de posar i la societat ha d’insistir-hi. A vegades ens hi posem en contra, cosa que és una absurditat. No pot ser és que ho aturem tot i no sabem on anem. Els catalans no ens hem queixat mai, fem coses. Potser ens equivoquem, però on porta queixar-se? La cosa important és què fem i com, no ens podem permetre de no fer res.