Tomàs Alcoverro: “Crec que no hi haurà mai un estat palestí”

Tomás Alcoverro i Muntané (1940) és un dels grans corresponsals catalans. Es va instal·lar a Beirut (Líban) l’any 1970 i d’aleshores ençà ha informat del Llevant durant més de cinc dècades per als lectors de La Vanguardia. Ara retirat, Alcoverro viu actualment a cavall entre Beirut i Barcelona, les dues ciutats on té pis. VilaWeb l’ha visitat aquesta setmana al pis de Barcelona per mirar d’entendre una mica i contextualitzar Hamàs, Al-Fatah i la banda àrab en general, que és la que coneix més de prop.

—Quan va ser la primera vegada que vau informar sobre Gaza?
—L’any 1967, durant la guerra dels Sis Dies.

—Us esperàveu l’acció d’Hamàs del 7 d’octubre?
—De cap manera. Ni jo, ni ningú, ni els israelians, que van tenir una sorpresa molt amarga. I aquí entrarem en el tema de si s’ha de fer servir la paraula “terrorisme” o no. Jo sempre recordo que la BBC mira de no fer servir aquesta paraula. A Israel coneixen molt bé la situació i saben que els palestins ja no poden aguantar més i no tenen cap esperança. Si en aquest moment jo fos ciutadà israelià, estaria, evidentment, molt descontent i en contra del meu govern. Diuen que estaven més pendents del que passava a Cisjordània pel tema dels assentaments que no què pogués passar a Gaza. Realment, és molt sorprenent.

—Per a algú que no sàpiga res del conflicte, quines diferències hi ha entre Hamàs i Al-Fatah?
—Al començament es deia que Hamàs era una criatura d’Israel.

—Per què?
—Perquè era una manera de contrarestar Al-Fatah, que era la força més important, la d’Arafat, i la més popular entre els palestins. Un moviment, diguem, més o menys laic, que no subratllava gaire el tema de la religió islàmica, com Hamàs va fer des del començament. Hamàs es va convertir en l’enemic d’A-Fatah des del començament. L’origen històric de Hamàs és Egipte. Són els Germans Musulmans. En aquell moment, Hamàs era molt poca cosa, i jo no hauria pensat mai que es convertís en la primera força a Gaza. Doncs van ser-ho. Hi va haver unes eleccions, jo hi vaig ser, i Hamàs va guanyar sense cap dubte.

—Per què va guanyar tan clarament?
—Perquè la gent estava farta de la corrupció de l’Autoritat Nacional Palestina, que és la que encara governa actualment a Ramal·lah.

—Heu conegut algú d’Hamàs?
—Sí. El xeic Hàssan Yassín. Va ser assassinat per Israel. Era un home gran que anava amb una cadira de rodes. Era l’esperit d’aquest moviment, que es caracteritza per dues coses. La primera, no van reconèixer mai l’estat d’Israel, i per tant no van acceptar mai els acords d’Oslo. A Gaza hi va haver una època d’il·lusions. Recordo que Arafat em va dir que la seva idea era fer de Gaza un Singapur. No un Hanoi. Doncs ha acabat com ha acabat. La capital es va traslladar de Gaza a Ramal·lah, i tota l’estructura del govern autonòmic palestí es va instal·lar a Ramal·lah. I he de dir una cosa que no crec que se sàpiga gaire. Al Líban es va tenir la idea, després de la guerra del 82, que els palestins eren multimilionaris. Perquè tenien molta ajuda, sobretot dels països del golf. La resistència palestina no era un estat, però tenia tota una organització, tenia militars, tenia generals, tenia diplomàtics, tenia experts, tenia funcionaris, i tenia de tot. A Beirut funcionaven com si fos un estat, a Tunísia també. I quan tota aquesta gent va tornar a Gaza es va sentir que tornaven a un lloc que estava molt per sota del que ells havien viscut.

—Per què hem passat d’un món d’esperança a un cul-de-sac? Hi ha Hamàs, i hi ha Netanyahu amb un govern d’extrema dreta. Com hem arribat aquí?
—Som aquí perquè els palestins han perdut l’esperança.

—I per la banda israeliana?
—No ho conec prou, però jo crec que té a veure, en part, amb una gran frustració. Israel sempre s’ha lamentat d’estar amenaçat pels àrabs. Al meu entendre, això és una gran exageració. L’àrab va pel seu compte, no hi ha hagut mai cap unitat. Israel sempre ha parlat d’un petit país amenaçat per 300 milions, i això és totalment fals.

—A la guerra dels Sis Dies sí que es van aixecar units.
—Sí, sí, és evident. Aquesta història que sembla que no té final es caracteritza perquè els àrabs sempre perden les guerres militarment i les guanyen políticament. És un tema que fa pensar molt.

—Si jo us dic que Hamàs és finançat per l’Iran, què em responeu?
—Això de l’Iran és com quan no sabem ben bé què dir.

—Hi ha gent que diu que també hi té un paper Catar.
—Catar juga, com diem en català, a la puta i la Ramoneta. Catar té un home, el pare del rei actual, que tenia aquesta ambició absolutament extraordinària: estarem bé amb els israelians, amb els palestins, amb els talibans, amb els Estats Units; i amb l’Aràbia Saudita, no.

—Hi ha gent que diu que Aljazeera en anglès és una cosa, i en àrab és una altra. De fet, Hamàs reivindica l’acció per mitjà d’Aljazeera.
—Jo també ho crec, que són diferents segons la llengua.

—Coincidències i diferències entre Hamàs i Estats Islàmic? Els veieu iguals, diferents?
—Pregunta difícil. Jo diria, evidentment, que no és el mateix, però tampoc podria aclarir gaire quines poden ser les diferències. Potser que Hamàs no pretén governar el món. Estat Islàmic, sí. Però Hamàs es defineix com una força islàmica. Hamàs és més islamista que no nacionalista.

—Comenteu la frase: “Cap dels dos bàndols, cap dels dos, en el fons vol dos estats.”
—Jo crec que és exagerada.

—Interpreto que, aquests dies, l’hegemonia d’Hamàs sobre Al-Fatah s’accelera.
—En aquests moments, Hamàs va guanyant el torcebraç amb Al-Fatah. És difícil d’acceptar que una cosa que els va tan malament, i veient que van morint no se sap ben bé per què, en el fons, políticament, els pugui anar bé. Uns perden militarment, i els altres perden políticament.

—La Unió Europea no hi pinta res?
—Sí que hi pinta. A l’hora de reconstruir. Perquè la Unió Europea paga.

—Com veieu els actors internacionals?
—Un detall: entre el Líban i Israel hi ha una força multinacional, amb 700 soldats espanyols. És una situació tan enormement anòmala que clama al cel.

—Per què?
—Perquè es troba únicament en una part de la frontera. I a Israel no hi és. Sabeu per què? Perquè Israel no vol. Quina és la conseqüència d’això? Que hi ha molts libanesos que diuen això és una conya perquè aquesta força de l’ONU és a la frontera per defensar Israel.

—Llegiu l’àrab?
—Llegeixo l’àrab, però amb dificultat. I, com a francòfon, he de dir que a Beirut encara hi ha diaris, com L’Orient-Le Jour, que publiquen articles i informacions que no són als altres diaris.

—Quines seran les conseqüències d’aquesta guerra?
—Una gran frustració, tant per als uns com per als altres.

—Ens arriben imatges de nens cremats, de nens morts, d’una crueltat molt bèstia. I és una pluja constant sobre aquest tema.
—Una vegada, ja fa molts anys, algú, em sembla que era un jueu, em va dir una cosa que no he oblidat mai. Per què creus que parlen tant dels palestins? I la resposta va ser: perquè són els enemics d’Israel. Si l’enemic dels palestins no fos Israel, possiblement, el coneixement que tenim dels palestins seria molt més petit.

—Com es pot saber la veritat sobre el bombardament de l’hospital de Gaza?
—No ho sé.

—Sou partidari de la solució dels dos estats o aquesta solució és una mirada europea que al Llevant no compren?
—Precisament, a casa, a Beirut, tinc un llibre que es diu No hi haurà mai un estat palestí. Escrit per un àrab. No hi haurà mai un estat palestí. Jo també ho crec. Crec que no hi haurà mai un estat palestí.

—Mai? Per què?
—Perquè recordo una caricatura en un diari libanès que explicava que els palestins han arribat tard al repartiment de l’Orient Mitjà. Després de la Primera Guerra Mundial, hi havia dues comunitats que aspiraven que l’enfonsament de l’imperi otomà els servís per a alguna cosa: els armenis i els palestins. I tots dos són pobles que han arribat tard a l’hora del repartiment. I, en segon lloc, perquè els palestins estant molt dividits. Als palestins no els agrada de sentir-ho, això, però és així.

—Voldríeu afegir res que no hagi preguntat?
—Que, per la nostra banda, seria un pecat d’orgull, entendre alguna cosa.