Tom Sturgess: “Quan un estranger com jo parla en català, la gent és feliç”

Tom Sturgess (Wigan, 1998) és un actor anglès que fa una setmana que ha debutat al Teatre Lliure de Barcelona. I en català. Va arribar a Barcelona l’any 2020 amb la idea de cercar-se la vida mentre la pandèmia havia aturat el ritme frenètic dels teatres anglesos, però es va enamorar. Això sí, va haver de tornar a Londres perquè tenia emparaulat un personatge a l’obra de Harry Potter que es feia al West End. La seva parella i la fascinació per Catalunya han estat clau perquè hagi decidit de tornar, però sobretot romandre ací. Parlem amb ell del món del teatre i de com s’ho ha fet per aprendre català en tan sols vuit mesos.

—Heu treballat al West End amb Harry Potter i ara sou al Teatre Lliure… Us hauríeu imaginat mai aquest tomb de guió?
—No, no. Impossible. Mai. Havia vingut aquí mentre no tenia feina a Anglaterra. Continuava fent càstings allà, però vivia aquí. I no m’hauria imaginat mai que treballaria aquí i menys en un teatre com el Lliure. Pensava que a tot estirar faria coses petites, com ara de cambrer en una sèrie… El típic cambrer anglès, però no m’hauria pogut imaginar mai treballar d’això que treballo.

—Com arribeu a Barcelona? Expliqueu-nos la vostra història, perquè vau venir per passar-hi una temporada, però us vau enamorar…
—Durant la pandèmia vaig venir per fer de professor d’anglès en una escola. Vaig passar vuit mesos aquí, però aleshores vaig conèixer la meva parella, l’actriu Joana Vilapuig, que és catalana.

—Us coneixeu el juny del 2020, però ja teníeu el projecte de Harry Potter emparaulat i us en vau haver d’anar…
—Vaig anar a Londres un any i dos mesos per fer Harry Potter. Però quan vaig acabar aquest projecte, vaig tornar cap aquí. I ara des de l’octubre que visc a Barcelona. Durant el temps que vaig ser fora ens vam veure molt poc, però som aquí. Ha funcionat. En la decisió de tornar, és clar que la Joana hi ha tingut alguna cosa a veure, però també és veritat que m’encanta Barcelona i que m’encanta Catalunya. La vida aquí és molt millor que a Anglaterra i no vull viure a Londres, que és massa gran per mi. També tinc molts amics allà, a Manchester, i m’havia de decidir. Però tornar aquí crec que era el millor.

—Trobar feina al West End és molt difícil. Després de Harry Potter ho vau tenir més fàcil o tornàveu a ser a la casella de sortida?
—Havia tornat al punt de partida de sempre. El grup de persones que pot treballar en el món del teatre sempre i no tornar a la casella de sortida és molt petit. La majoria torna al punt de buscar feina de professor d’anglès o de treballar en un bar per guanyar diners i poder pagar-se els càstings. Jo procurava aturar aquests pensaments de “ara faig Harry Potter, que bé, treballaré sempre”. Perquè és veritat que quan fas una obra com aquesta, que és molt gran, et sents una mica a dalt de tot. Però no és veritat. Només has fet un càsting i t’han agafat. I quan acabes, ja està, has de treballar.

—Fa unes setmanes entrevistàvem a la Joana Vilapuig a VilaWeb i ens explicava que és un sector molt precaritzat i en què costa molt de trobar una feina estable… Quines oportunitats teatrals heu tingut? Heu hagut de fer feines que no tenen res a veure amb el teatre?
—Quan tenia setze anys, era a punt de fer la carrera d’entrenador de futbol, però finalment vaig decidir d’anar a Drama School. De teatre he fet una obra a Liverpool que es deia Consent, una obra a Birmingham que es deia The Snow Queen, que era una obra de Nadal. Després ja em van agafar per fer Harry Potter. I després, pandèmia. Només tres, però tinc clar que vull fer una carrera llarga. Vull fer teatre, però també sèries i pel·lícules. També he treballat molt de cantant amb la meva germana. Anàvem a cantar en bars, restaurants, casaments, festivals… Amb això em guanyava els diners.

—Com us arriba l’oportunitat de debutar al Teatre Lliure?
—Un amic em va enviar una fotografia d’un càsting obert, buscaven joves entre divuit anys i vint-i-cinc per a fer el personatge de Danceny. I m’hi vaig presentar. Vaig enviar una presentació gravada, i em van trucar per fer un càsting presencial. I al final em van trucar dient que si volia el paper era meu. Havia tornat a l’octubre i això va ser al gener. Treballava fent classes de treballs manuals aquí i feia càstings a Londres. Una doble vida.

—Us agafen i el paper és en català! Com n’heu après?
—Vaig començar ara fa un any amb canals de YouTube. Hi ha un canal de YouTube que sempre diré, Easy Catalan, que és brutal. Vaig aprendre molt. També escoltant música, parlant amb amics i amb gent d’aquí, llegint… Amb un any he après moltíssim perquè volia, volia aprendre’n. Volia ser capaç de parlar amb la gent d’aquí. És molt important per mi, per a tenir una relació amb els amics i la família d’una parella.

—Per què vau pensar que era important aprendre’l?
—Mentre he viscut aquí, he sentit molt a parlar sobre el tema de la llengua. I jo, com que sóc a Catalunya, vull parlar català. I noto que quan un estranger com jo parla en català, la gent és feliç. Sé que és un idioma en perill perquè tothom parla en castellà, però a mi m’encanta el català. I jo sono més bé quan parlo en català que quan parlo en castellà.

—I com ho veuen la vostra família i els vostres amics britànics?
—Em van escoltar fent una entrevista a la ràdio i em van escriure: “Ostres Tom, no sé què has dit, però és fantàstic!” És molt estrany perquè no m’hauria pensat mai que vindria aquí, que començaria a treballar, que faria entrevistes… Però els meus amics estan contents, sobretot, perquè poden venir i quedar-se a casa nostra de franc. També els trobo a faltar, els meus amics, la meva família… Sé que tan sols és un vol de dues hores, però a vegades costa.

—Algú s’ha sorprès que optéssiu per aprendre català en compte de castellà?
—Sí, crec que és normal. Quan vaig venir a Barcelona no sabia que es parlaven dos idiomes. Solament sabia que s’hi parlava castellà. I per això, quan vaig veure que hi havia un altre idioma que no sabia, que no tenia ni idea de la identitat d’aquesta part del país, vaig posar-me les piles. No sé si la gent s’ha sorprès.

—Parleu català i anglès, un cas poc habitual. Moltes vegades, ací, els estrangers es troben que tothom s’hi dirigeix en castellà. Us ha passat?
—Sí, moltes vegades. Com que tinc pinta de guiri se’m dirigeixen en anglès, però jo els contesto en català. Suposo que és pels cabells. Però em fa il·lusió parlar en català i si demano un cafè o em demanen què vull, vull poder respondre en català. També per a practicar, ara puc mantenir una conversa en català i això és molt maco.

—Les amistats perilloses és una obra que el públic coneix molt i, per tant, s’han pogut crear molts referents. Això creieu que hi juga a favor o en contra?
—Depèn de com t’ho miris. La gent vindrà amb una imatge, però ha de ser capaç d’entrar en la nostra versió. Ha de deixar la pel·lícula, ha de deixar el llibre… La Carol ha fet una adaptació molt seva i l’obra és molt nostra. És una hora i mitja i el llibre és molt més llarg. En fem un resum molt ràpid, però amb un ritme molt bo. Diria que si veniu a veure l’obra, vingueu amb la ment oberta. Sense expectatives. És veritat que és diferent, hem canviat unes quantes coses. El meu personatge no és un professor d’arpa, és un professor d’anglès. I el codi que tenim és diferent.

—Com han anat els assaigs? I les primeres funcions?
—Molt bé. La Carol treballa d’una manera molt viva. Sempre canviem coses, veiem allò que no funciona… Fins a l’últim moment hem treballat, canviat coses… tot continua molt viu. I ara que ja fem funcions encara es manté. L’obra té una vida pròpia i això per nosaltres és molt bo.

—També és veritat que no és el mateix entendre i parlar el català de manera col·loquial que saber interpretar un text en una llengua que no és la teva. Us ha costat de fer, aquest procés? Amb quins obstacles heu topat?
—M’ha costat molt, moltíssim, de veritat. Crec que sempre és un repte agafar un personatge i fer-lo. Però quan has de buscar què significa una paraula i després has de connectar amb aquesta paraula, i tot això amb poques setmanes… M’he après el text, i després, he practicat molt i he fet molta feina per connectar amb el meu català. Primer, entendre’l i fer meu el text, i després, la part d’interpretació. És veritat que ara jugo a l’escenari, puc provar coses diferents de la mateixa manera que ho faria amb anglès.

—Aquest camí no l’heu fet tots els actors de l’obra. De fet, Carol López, la directora, ha fet una adaptació bilingüe de Les amistats perilloses perquè Gonzalo Cunill, que és argentí, tot i que viu aquí des de fa anys, pogués fer-ho parcialment en castellà. Això ha causat polèmica. Com ho heu viscut?
—Uf, no ho sé. En Gonzalo també parla molt en català a l’obra. Totes les escenes que no és amb la Merteuil, parla en català, amb la Cécile, amb la Tourvel… Però per mi és molt difícil comentar una qüestió com aquesta perquè no entenc totalment el context, perquè no sóc d’aquí… Em sembla que no és just que parli de la polèmica del català i del castellà. Un anglès parlant sobre aquest tema em fa cosa… Potser no és el meu lloc. Però el que sí que tinc clar és que ha estat una decisió per a l’obra, dramatúrgica. La Carol volia que el Gonzalo i la Mònica, amb els seus personatges, parlessin en castellà quan estiguessin sols, perquè és l’idioma que parlen. I, en canvi, quan són amb el grup parlen en català. I bé, jo no he après català per aquesta obra. Jo aprenia català abans. No vull que sigui una arma contra algú altre.

—El nivell del teatre d’Anglaterra no es pot comparar amb l’escena catalana. En què diríeu que es diferencien? N’hauríem d’aprendre?
—He vist coses a Anglaterra i he vist coses aquí i són prou iguals. Vaig veure l’obra de Travy, que va fer l’Oriol Pla, i va ser increïble. I també vaig veure Tots eren fills meus aquí i va ser brutal… La diferència és que és una altra cultura, i l’experiència és diferent. Nosaltres tenim més teatres, i probablement tenim més diners per a fer teatre, perquè a Londres, per exemple, tot el West End són teatres. La indústria allà és molt gran. Perquè te’n facis una idea, vaig fer vuit càstings per fer Harry Potter, contra tres-cents nois, per un personatge. És un món tan gran… I jo allà puc treballar d’actor a Manchester, Liverpool, Birmingham, Londres… Puc fer tota la meva carrera sense treballar a Londres. Però aquí, potser tot és entre Barcelona i Madrid. Però a Anglaterra cada ciutat té un teatre increïble. Ara, la qualitat de feina no la trobo tan diferent.

—També és diferent el comportament del públic, la predisposició de la gent?
—Sí. Aquí, quan una cosa s’associa a la cultura, sembla que sigui exclusiva. Però això no és veritat, el teatre és per a tothom. I les portes són obertes perquè tothom hi pugui venir, és molt important que hi hagi gent diversa.

—Teniu pensat de tornar a Anglaterra?
—Sí. Vull viure aquí, fer la meva vida aquí, però vull treballar a Anglaterra. O aquí, potser. Haver fet una obra com Harry Potter ha estat una experiència increïble. Però mentre no treballi allà, vull viure aquí. Compaginar una doble vida. Aquí també he de trobar feina, encara que no sigui d’actor… Fer classes d’anglès o del que sigui, però he de guanyar força diners per a poder pagar el lloguer i per a poder agafar un avió per tornar a casa. És difícil.

—Després d’aquesta obra, teniu algun altre projecte?
—No, vaig fent càstings, però no tinc res agafat. I això s’acaba el 18 de juny, d’aquí a quatre setmanes.