08.06.2023 - 21:40
L’abril del 1992, l’escriptor anglès Tom Sharpe ja era un autor consagrat i un autèntic fenomen de vendes amb la seva sèrie protagonitzada per Wilt, però també era un home cansat, malalt, que passava una llarga etapa de crisi creativa i no publicava de feia gairebé una dècada. Per això feia temps que cercava, sense sort, un racó de món on reposar i recuperar l’antic vigor. La troballa la va fer aprofitant la invitació a un congrés literari organitzat pel PEN Català i seguint la recomanació de l’agent literària Carmen Balcells. Aquell dia de primavera assolellat i agradable, amb la mar encalmada i pocs turistes, Sharpe va anar a dinar a l’hotel Llevant de Llafranc, i es va enamorar a primera vista del tracte familiar i cordial d’aquell establiment. Fins al punt de deixar l’hotel de Barcelona on s’havia allotjat i traslladar-se immediatament a la Costa Brava. Ho explicà en una carta al seu germà Phil: “Em vaig allotjar en un hotel molt agradable a cent vint quilòmetres de la costa de Barcelona, mentre Nancy tornava a casa. L’objectiu era estar aïllat per a poder escriure i m’hi vaig quedar fins a finals de juny, quan va començar a fer massa calor per sentir-m’hi a gust. […] Un hotel familiar realment deliciós, net, en realitat sense cap taca i sense pretensions, amb vistes a una badia a només uns pocs metres i amb un menjar excel·lent.” A partir d’aquell descobriment, l’escriptor va mantenir una fidelitat absoluta a Llafranc, on va acabar passant els seus darrers dies, fins a la seva mort, el 6 de juny de 2013.
El darrer amor en un hotel desaparegut
Precisament, deu anys després de la mort de l’escriptor, ens ha arribat a mans Fragments d’inexistència (Navona i Anagrama en castellà), la biografia de Sharpe escrita per l’escriptor Miquel Martín i Serra, l’autor de la deliciosa novel·la La drecera. En aquest cas, ha estat els darrers anys elaborant un relat ple de moments sorprenentment literaris. La biografia és el resultat de l’acompliment de les darreres voluntats testamentàries de l’autor anglès, que va deixar uns quants texts autobiogràfics, dietaris, una valuosa llibreta vermella i els inèdits Letters to Monsieur Printemps, A Patchword Life i A Strangers to Himself, a més de les hores i hores d’enregistrament i transcripció dels records que va confiar a Montserrat Verdaguer Clavera, marmessora del seu llegat documental i impulsora i presidenta de la Fundació Tom Sharpe i de la Càtedra Tom Sharpe de la Universitat de Girona, que acull la seva biblioteca personal i la seva obra original manuscrita i mecanoscrita.
Però Verdaguer és molt més que la guardiana del llegat del pare de Wilt. I, és clar, molt més que “la meva doctora”, com la solia presentar entre púdic i culpabilitzat per aquella relació clandestina. Montsi, com l’anomenava tot “anglofonant” l’hipocorístic català, va esdevenir, com assenyala Martín, la seva metgessa i la seva psiquiatra, la seva infermera i la seva psicoanalista, la seva amiga i la seva confident, a més de la seva darrera companya sentimental. La seva fada protectora, com la definia l’editor Herralde. S’havien conegut, precisament, al bateig de la néta dels propietaris de l’Hotel Llevant, fundat l’any 1935 per Maria Gratacós Lluensí, coneguda per “la Blanca”, una antiga venedora d’aviram de Palafrugell reconvertida en hostalera. L’establement es va dir Fonda Llevantí. Els continuadors de la fundadora, Montse Turró i Jaume Ferrarons, els amfitrions de Sharpe, l’havien convertit en l’hotel encantador que va seduir l’escriptor, a més d’un espai gastronòmic i cultural de referència en aquest racó del municipi de Palafrugell. La relació amb l’escriptor va ser tan estreta que li van dedicar un espai de lectura. L’any passat va ser traspassat a un fons d’inversió que l’ha reobert amb el nom d’Isabella’s.
Tornant a l’arrelament de Sharpe a Llafranc, l’admiració pel sistema sanitari català –del qual el xacrós britànic va ser un gran usuari– fou decisiu, però ho fou, especialment, la figura de Montsi. Ella no parlava anglès. Ell no parlava ni català ni castellà. Ni, com confessava, tenia gens d’interès a aprendre’ls per poder-se aïllar de les converses del seu voltant, malgrat que va arribar a tenir un bon grapat d’amics catalans, amb els quals s’expressava en una mena de francès salpebrat d’alguna paraula en català, llengua que sí que va arribar a entendre. Fos com fos, tot i la diferència d’edat, de professió, de cultura i de llengua, van estimar-se: “Tu i jo vam néixer el mateix dia, tenim una relació molt especial, les nostres ments funcionen de la mateixa manera. Som solitaris i forts. Som lluitadors”, li va escriure Sharpe a la Llibreta vermella. Tot i això, els primers temps no van ser fàcils. Espantat per aquella novetat, corsecat per un sentiment de culpabilitat, complexos, angoixes i la feixuga herència familiar, l’escriptor va fugir deixant una nota i una rosa vermella a casa de Verdaguer, a Llofriu. Ella, trasbalsada, ho va comentar a un psiquiatre amic, que li va fer un diagnòstic ben clar: “És una persona de caràcter infantil, algú que encara no ha sortit ni ha superat del tot la infantesa, que no sap com manejar les seves emocions, i amb un gran sentiment de culpabilitat. En termes freudians, és algú que probablement no ha passat de la fase anal. Abans d’un mes tornarà a Llafranc i s’hi quedarà.”
Una infantesa nazi que no feia riure
El metge especialista la va encertar. Poc després, Sharpe va arribar a Llafranc per no moure-se’n. I tampoc no se’n van anar, però, els elements traumàtics que el doctor havia detectat i que tenien l’origen en la infantesa. La biografia de Martín –amb l’estreta col·laboració de Montse Verdaguer– ressegueix sense eufemismes ni pudors els primers anys de Thomas Ridley Sharpe, fill del reverend George Coverdale Sharpe i la seva dona Grace Egerton Brown, que en el moment de l’infantament tenien cinquanta-sis anys i quaranta-un. Tom, en efecte, havia estat un nen no desitjat, una relliscada que la seva mare havia provat d’eliminar amb esponges amarades de vinagre i un exercici físic extenuant. De petit li van regalar una escopeta que es disparava sola, que no va servir sinó per augmentar-li la por. Aquell origen va tenir un pes decisiu, el futur complicat caràcter de Sharpe, tant en la seva relació amb el sexe –la biografia dóna detall de les seves experiències frustrades, de l’assetjament de què fou víctima per part d’una cunyada i d’un superior a l’exèrcit, dels seus fetitxes i del seu hàbit onanista fins a la vellesa–, com en la visió pessimista i corrosiva del món.
Per una altra banda, el pare, un clergue cultivat d’orígens humils, depressiu, que va transitar del socialisme d’inspiració cristiana i el pacifisme que havia conegut gràcies a Gandhi mateix a Sud-àfrica fins a l’admiració rendida cap al nazisme, va marcar-lo decididament fins a la seva mort, en circumstàncies que el biògraf no pot concloure del tot, però que poden apuntar a una mort no natural. “A dotze anys el meu pare em va omplir el cap amb ximpleries nazis. Escoltàvem les marxes militars de la Wehrmacht, a la Hilverscum Radio. A tretze anys jo era un nazi autèntic que anava a l’escola amb un cinturó de les SS amb la inscripció Gott Mit Uns (‘Déu amb nosaltres’) a la sivella. Més endavant volia creuar el canal de la Mànega per unir-me als nazis. No sabia res dels camps de concentració.”
L’espia que no va ser i l’escriptor que es va mirar Anglaterra des de la distància irònica
Contra aquella educació paterna, Sharpe s’hi va rebel·lar. El descobriment dels crims nazis gràcies als noticiaris de guerra i el fet de confrontar el paradís sud-africà on el seu avi havia fet fortuna amb la realitat d’un país construït sobre l’opressió dels negres per part de la minoria blanca, el van convertir en un antiracista convençut. Una realitat, la de l’apartheid, que va conèixer com a assistent social, mestre i, posteriorment, fotògraf en aquell país llavors encara dividit entre afrikaners i anglesos, des de la guerra dels bòers. A Sud-àfrica va néixer no tan sols el compromís que el portà a tenir problemes amb les autoritats –i a ser empresonat i deportat–, sinó la seva vocació d’escriptor. La vocació que no va seguir, però, va ser la d’espia, malgrat que els serveis secrets britànics li ho van proposar, atesa la seva relació amb el Partit Nacional Africà i el Partit Comunista, que lideraven l’oposició al règim racista. Malgrat tot, com ressalta el biògraf, ell va ser sempre un liberal que va mirar amb menyspreu la política: “A Sud-àfrica vaig aprendre una lliçó vital: no jutjar mai la gent per raons racials o col·lectives. La humanitat és indivisible. Tots som éssers humans i individus i això és tot el que compta. Una altra lliçó que vaig aprendre és que totes les ideologies són per naturalesa malvades. […] Els totalitarismes són tots iguals. El feixisme i el comunisme no són els dos extrems d’un espectre polític: els seus resultats demostren que són idèntics.” D’aquella experiència en va sortir, també, la seva primera novel·la, Assemblea sediciosa, en què utilitzava l’humor per ridiculitzar el règim racista que havia conegut.
Sharpe va arrelar a Catalunya. El seu paisatge crepuscular va ser el de Llafranc i el camí que va cap a Far de Sant Sebastià, on va comprar una casa. El mateix paisatge que havia desvelat en Josep Pla la diabòlica mania d’escriure. Aquell home de lletres que mai no va llegir un llibre en català, tot i que va visitar el Mas Pla, convidat pel nebot de l’escriptor, Frank Keerl, forma part, també, del nostre paisatge literari, on, a més, es van gestar les seves darreres obres. La sorpresa ha estat descobrir un episodi sentimental i vital destacat, quan ja era professor a Cambridge. L’estiu de l’any 1964 el va passar en un altre punt de la costa catalana, a l’Ampolla, a tocar del delta de l’Ebre. Allà també hi havia un hotel petit i familiar, regentat per una anglesa que hi vivia dels anys trenta ençà. “El lloc el va encisar: tot era senzill, sedant, allunyat de la sofisticació i l’esnobisme d’Anglaterra i increïblement barat”, escriu Martín. Sharpe, l’escriptor que va satiritzar el món anglès, va trobar la calma a casa nostra, entre nosaltres, essent (o intentant ésser) sempre un estrany. Un estranger.
Una altra mirada estrangera
Com hem dit, Tom Sharpe descendia d’allò que avui en diríem un emprenedor que va fer fortuna a Sud-àfrica i va passar deu anys decisius de la seva vida en aquest país, on va néixer l’any 1940 un autor que seria destinat a una trajectòria literària ben diferent de la de l’autor de Les beques boges. Parlem de J. M. Coetzee, guanyador del premi Nobel de literatura el 2003. De Coetzee s’acaba de publicar El polonès (Ed. 62), en traducció de Dolors Udina, guanyadora fa poc del Premi Nacional de Cultura. Malgrat el títol, la novel·la és ambientada a Barcelona, Girona i Mallorca, escenaris que l’escriptor sembla que coneix força bé.
