Tocqueville en època de transició nacional

“Hi ha una força prodigiosa en l’expressió de la voluntat de tot un poble. Quan surt a la llum, ofega fins i tot la imaginació dels qui voldrien negar-la.” No són paraules meves, sinó d’Alexis de Tocqueville, qui hi afegeix que, sempre que poden, els partits posen en dubte la majoria. Si no l’han aconseguida ells, asseguren tenir-la entre els abstencionistes, i si ni així no se’n surten, la suposen entre els qui no tenen el dret de vot. Tot això es va veure el Primer d’Octubre, amb l’aclaparadora majoria a favor de la independència. De seguida, els contraris intentaren de desqualificar el resultat al·legant participació insuficient i comptabilitzant a favor seu els vots no emesos. Davant el naufragi d’aquest argument, perquè la participació no fou menor que en altres conteses, declararen nul·la la majoria obtinguda amb l’espècie que tots els espanyols tenien dret de votar sobre una qüestió que els afectava. N’hi ha de tan jacobins que no s’adonen que de referèndums de dominació no se’n fan, i els que ho són a la pràctica, com el d’annexió de Crimea a Rússia, són simulacres en què els annexats expressen la voluntat dels annexadors.

Que la majoria aclaparadora del sí el Primer d’Octubre donà força moral a l’independentisme ho sabien els mateixos que la negaven. Per aquesta raó cuitaren a destruir-la l’endemà del referèndum. Mai l’espanyolisme no havia mobilitzat tanta gent en defensa de la repressió com el 8 d’octubre, ni ho ha tornat a fer. No en té cap necessitat. Per què ho havia de fer si l’estat ja torna a dominar la situació?
La democràcia no és res més que el trasllat al poble de la sobirania que abans residia en el monarca o en una elit. La democràcia és, doncs, el govern de la majoria. I no pas d’una majoria junyida a la voluntat d’una minoria, com en els règims populistes, sinó d’una majoria capaç de governar-se ella mateixa. La gran contradicció de l’espanyolisme és tenir l’essència anticatalana. Supeditar la raó de l’estat a aquest prejudici impedeix d’assolir la unitat desitjada. El primer president dels Estats Units, George Washington, expressà una veritat geopolítica que també és vàlida a l’interior dels estats: “La nació que n’odia una altra per costum o n’estima una altra per costum és esclava en alguna mesura. Esclava de la seva animositat o del seu afecte.” La intensitat de l’odi espanyol contra els catalans n’explica la dependència i a l’inrevés, de la dependència n’ix l’odi. És com aquell personatge de L’estranger, de Camus, que no pot estar-se de maltractar el seu gos vell i sarnós, i quan el gos li ha fugit llavors esdevé inconsolable. Espanya no pot prescindir de Catalunya, perquè trobaria a faltar un objecte commensurable amb el seu odi. I alhora, l’odia amb una intensitat proporcional a la dependència en què s’hi troba.

L’estat ha reeixit a destruir la majoria del Primer d’Octubre. Primer en va desactivar la representació parlamentària i tot seguit va començar d’erosionar-la a la societat. No cal repassar cada un dels episodis de la trama desconstructiva que començà amb la dissolució de Junts pel Sí i acaba amb l’elecció de Salvador Illa amb el concurs d’ERC. Fa vuit anys, la consolidació d’una majoria espanyolista liderada pels socialistes a les principals institucions del país era impensable. La causa del daltabaix no és únicament ni principalment la intensitat de la repressió. Ni Llarena ni Marchena decideixen què vota la gent. El vot és lliure i els resultats són a la vista. I no és sols la intenció de vot d’ERC la que, per una reacció comprensible, cau estrepitosament. També cau la de Junts, sense que ho compensin les opcions més minoritàries de l’independentisme, com la CUP, Aliança Catalana i Alhora. És a dir, l’independentisme –i ara no entro en el debat de si ERC s’ha situat fora d’aquest corrent– cau en conjunt.

De prop del 50% de suport que tenia el 2019, l’independentisme ha baixat enguany al 40% al Baròmetre d’Opinió Pública del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). És veritat que les enquestes oscil·len segons les circumstàncies i que hi ha una franja volàtil de l’opinió que s’inclina d’acord amb les perspectives, que en aquest moment no són bones per a l’independentisme. Què passaria si, per exemple, les bases d’ERC es revoltessin contra el lideratge destructiu i posessin rumb cap a una gran solidaritat catalana? Què passaria si els minyons de la CUP acceptessin que el sentit de la democràcia consisteix a treballar pel benestar de la gent, i que això implica millorar la competitivitat de les empreses i assegurar l’ocupació? Què passaria si tots plegats s’adonessin que un país mai no s’independitzarà fomentant el faccionalisme, sinó amb una majoria consolidada en què tothom reconegui el propi interès? Són massa interrogants de caràcter retòric per a fiar-ne respostes amb perspectiva de realitats.

Tanmateix, és indiscutible que entre el primer i el 8 d’octubre de 2017 l’abisme ideològic era un abisme nacional més que no pas social. El referèndum no tractava de proletaris i burgesos. La defensa de les urnes fou una exhibició de patriotisme de gent majoritàriament de parla i cultura catalana. Un cop de dignitat com aquest no s’havia vist en molt de temps, potser d’ençà de la vaga dels tramvies del 1951. Si aquesta fou el primer signe de vitalitat popular en el punt àlgid del franquisme, el referèndum fou l’esclat de la indignació acumulada durant les dècades de la transició. I alhora fou una manifestació d’amor al país que encara viu a les històries i els records familiars d’una part de la població, i així mateix fou, per la manera com es preparà i s’executà, una exhibició de seny i cultura democràtica. Per això era execrable el lema “Recuperem el seny” de Societat Civil Catalana a la manifestació del dia 8 en suport de la violència policial.

El Primer d’Octubre marca una fita històrica en el reconeixement internacional de la lluita catalana. Una fita brillant però de resultats efímers. I la pregunta angoixant que molts es fan és si amb una franja de població identificablement catalana cada vegada més estreta es poden assolir resultats duradors. El canvi demogràfic tendeix a reduir la catalanitat enmig d’una població que ja no comparteix la relació amb la terra, els costums, la cultura o la història i, en conseqüència, tampoc no té gens d’interès a defensar-les. Més aviat al contrari: hi veu impediments per a l’aspiració a alterar les condicions d’usdefruit del territori, començant per la llengua, continuant pels costums i eventualment incloent la religió amb totes les exigències socials i polítiques que se’n deriven.

Testimoni dels canvis a què la Revolució arrossegà l’antiga nació francesa, Tocqueville confiava en una nova forma de patriotisme basat ja no en la tradició sinó en la llei i els drets, un patriotisme que ell anomenà il·lustrat. Darrerament n’hem sentit parlar molt, d’aquest patriotisme, que suara Junqueras reinventava a la cloenda del congrés d’ERC, proposant una pàtria de drets com a recepta contra el retrocés nacional. El problema, com passa sovint amb les pensades dels estrategs d’ERC, és la contradicció entre el sentit ordinari de “nació”, que implica llengua, cultura, costums, història i memòries compartides, i el patriotisme constitucional, que Jürgen Habermas va teoritzar fa més d’un quart de segle precisament per oposar-lo a la nació. En tot cas, de quins drets parla Junqueras? Dels drets que el parlament català no és capaç de defensar davant el Tribunal Constitucional? Dels drets derogats amb l’aplicació de l’article 155? Dels drets dels ciutadans de parla catalana, que la Generalitat ignora, les autoritats trepitgen i els tribunals conculquen dia rere dia? En el terreny de la llei, que és i sols pot ser espanyola i que té un origen molt poc il·lustrat, amb drets polítics incerts i restringits per als catalans, el patriotisme és un sentiment dubtós. De les èpoques nebuloses entre un règim a l’alça i un d’obsolet, Tocqueville deia que el patriotisme ja no se centra en la terra, que ja no és res més que greda inanimada, ni en els costums, que les persones consideren un jou, ni en les lleis, que no depenen de la seva voluntat, ni en els polítics, que miren amb una barreja de menyspreu i de por. Arriba un temps, diu, que la gent ja no reconeix el seu país i es refugia en un egoisme estret de mires, de procurar per a un mateix enmig de la confusió i malestar generals.

En aquesta situació, què es pot fer? Per a Tocqueville, la resposta era òbvia: retirar-se. Tanmateix, reconeixia que les nacions, com les persones, no poden recuperar la joventut. Ja que el patriotisme espontani i desinteressat –i el del Primer d’Octubre ho era– difícilment tornarà mai més, cal avançar i fer entendre a la gent que l’interès personal és inseparable de l’interès del país. Per ser justos, s’ha de reconèixer que abans del Primer d’Octubre l’independentisme s’havia fet un fart d’explicar que l’espoliació fiscal no sols afecta la butxaca de cada ciutadà, al marge de l’origen i la cultura, sinó també les institucions, públiques i privades, i encara els serveis i les infrastructures, de les quals depenen la competitivitat econòmica i el benestar. Ara bé, si n’hi hagués prou amb l’interès personal per a infondre patriotisme en la gent, l’escàndol diari dels trens de Rodalia ja l’hauria induït. Evidentment, cal alguna cosa més que la residència i una feina per a sentir-se i voler-se integrat.

Tocqueville proposa que l’única manera d’interessar la gent en la marxa del país és comprometre-la en el seu regiment. L’esperit cívic, visiblement deteriorat a Catalunya fins i tot en els representants de la voluntat popular, és indestriable de l’exercici dels drets polítics. I aquest exercici, que és abans de tot un compromís, no es professa amb l’expedient de votar amb cert interval unes llistes de gent majorment desconeguda, sobre la qual l’elector no tindrà cap control. El civisme sols pot venir de l’aprenentatge de les virtuts cíviques, i aquestes deriven directament de la responsabilitat participativa dels ciutadans a la vida institucional. Sobirania popular vol dir que les persones governin activament, determinant l’activitat legislativa dels representants i l’administració executiva de presidència i consellers amb la mirada fixa en la prosperitat general com a condició de la prosperitat de cadascú. Sense implicació personal en la governabilitat d’un país que ja no sigui el bou que les mosques es mengen de pic en pic, no hi haurà cap patriotisme dels drets, perquè els drets romandran allò que han estat fins ara: promeses vanes i eslògans de partit. Els drets no arrelen en l’aire sinó en l’únic sòl on poden arrelar: en les obligacions mútues que conformen una ciutadania i suporten la vida de qualsevol comunitat que tingui vocació de permanència.