Estómacs de plàstic

‘Tinc l’estómac de plàstic,/ ja no sé si sóc dona o robot;/ i a la pell m’hi segello mentides/ que desvien el dolor de tenir l’estómac de plàstic,/ no sabent si sóc dona o robot.’ Són els primers versos, per als qui no els conegueu, del darrer treball musical de l’artista de Palafrugell Clara Peya, guanyadora d’un dels Premis Nacionals de Cultura d’enguany i, també, del premi de la crítica d’Enderrock al millor disc de l’any 2018. Versos, potser, així en fred, que poden semblar extraterrestres. Però, posats en context, són més que premonitoris i pertinents. Perquè, ben bé, què som? Línia recta i endavant… Sí, però, qui som?

D’entrada, aterrem, la Clara és moltes més coses que una pianista que guanya premis. És, entre més, bona part de l’ànima de Suite TOC número 6, una de les peces escèniques que aquest 2019 ha rebentat més estómacs i aforaments a Barcelona, a la fantàstica Sala Beckett de Poblenou (malauradament de fa dies ja no resten entrades a cap de les funcions futures i programades; esperem que es reprogrami aquí o allà, ni que sigui per col·laborar a filtrar realitats, malsons, història i memòria).

A la Clara, a vint-i-un any (ara en té trenta-tres), li van diagnosticar Trastorn Obsessiu Compulsiu (TOC). I a la Beckett s’explica, es despulla i surt de l’armari, del piano, de la música i de cada racó del cervell. I diu, provocativa: qui no està sonat és perquè encara no té un diagnòstic; perquè, com podem no estar trastornats en una societat malalta com aquesta? Potser és que no tenim ànima, potser és que som de pedra, potser és que ens han fet creure que allò que compta és, a voltes, un xic esbiaixat… I va encara més enllà: si hem de fer la revolució, amb qui la farem? Si hem de canviar-ho tot, en qui hem de confiar? Mentrestant, mentre cerquem respostes, anem fent, fins que potser un dia ens llevarem i ja no sabrem si som dona, robot o què.

Amb una androgínia encantadora, amb una caputxa i amb una llum zenital, i amb un tacte d’eruga i papallona alhora, la Clara toca, discreta, escales mig barroques mig belabartokianes, al piano, mentre el públic s’asseu. En aquell moment, pocs dels qui posen el mòbil en mode avió, es treuen la jaqueta i s’arronsen per deixar passar els qui arriben tard saben què els espera. Perquè, tot seguit, benvinguts tots al llarg viatge, aquest sí, un llarg viatge de debò, prepareu-vos, perquè les tecles del piano exploten, els moviments graten i magregen el moll de l’os, i les paraules, com temples, afloren esmolades, esmoladíssimes. I ressonen (i es projecten, literalment) sobre tot i sobre tothom. Un viatge, una peça, que remou de dalt a baix (l’estómac i més coses). Per a no xerrar més del compte, direm que és bellesa. Que és dolor. Que és mal de panxa. I que és, sobretot, l’art d’aconseguir que tots ens transportem al planeta incòmode de les contraccions més profundes. Ens obliga a veure’ns purs i genuïns, sense convencions. És, de fet, l’art, amb una destresa incontestable, d’haver-nos de preguntar qui és l’autèntic boig, aquí. Qui és, en el fons, el malalt mental de veritat. Qui és que té la veritat de veritat, si és que n’hi ha.

Obra de les Impuxibles, amb la coreografia de l’Ariadna Peya, la germana de la Clara, alma mater, tant o més, de l’espectacle, ens posem per força tots plegats en escena, en una escena encisadora i movedissa alhora. En tela de judici, vulguem o no. I ens demanem qui té cura d’aquell qui té cura d’algú? Qui s’ocupa del qui se n’ocupa? Aleshores, el terratrèmol, implacable, esdevé reivindicació necessària. I torbadora. La revolució, per tant, qui la farà? Digues-me què hi ha a l’horitzó, diu, novament, la Clara, al darrer disc, i aleshores, quan ho entengui, faré. Pensem-hi. I clamem per la veritat. Però compte, perquè, com fa la Clara, més que cridar, cal, per canviar-ho tot, fer: passar a l’acció, sense pal·liatius.

Un psiquiatre molt bo em deia fa pocs dies en una conversa periodística que un punt de bogeria, en el fons, pot ser bo i ens pot fer més bons, més creatius i més proactius. Sense anar més lluny, Ramon Llull tenia al·lucinacions i avui segurament gaudiria de diagnòstics diversos amb noms per a molts espantosos, m’explicava. Ara, aquest punt de bogeria, és cert, és una mesura indefinida, avui encara incalculable, i fins i tot perillosa. I és exactament per això que la Clara i la seva Suite TOC número 6 prenen un valor indiscutible que no podem menystenir. Perquè tots, diguin què diguin, tenim un perdigó a l’ala, però treure’n profit ningú no va dir que fos fàcil. I tanmateix cal fer-ho, sobretot vivint on vivim, on els poders fàctics malden perquè la veritat i la mentida es confonguin i perquè els anhels més nobles i més naturals, si no vigilem, es dilueixin en l’aigua de la pluja i en el fum del tabac.

Mentrestant, per si de cas, l’estómac, humil consell, proveu de mantenir-lo sa, orgànic (sense plàstic) i preparat, perquè les menges que ens tocarà d’ingerir aviat seran, segur, adulterades. I, com ja hem après darrerament, destil·lar-les és, per desgràcia, feina nostra. I de ningú més.