To recuperat

Penso que hi ha diferència entre els unionistes catalans i els espanyolistes de tota Espanya. Els que tenim dins de casa són monàrquics (tant si en són com si no en són conscients) i volen tornar a una autonomia espanyola, una regió moderna, avançada, pionera, amb calés… i perfectament espanyolitzada, sense identitats estrafolàries ni nacions ni nacionalitats ni llengües ni dialectes ni gaites: “una región geográfica y singular de España” estil 1939.

En canvi, els espanyolistes espanyols, monàrquics convençuts i orgullosos de ser-ho, no entenen ni tan sols la noció abstracte d’una nació sense estat. Des del bressol han mamat que el concepte “Catalunya” és una font de problemes insolubles. Et parlaran bé dels catalans que han conegut i dels llocs interessants on han estiuejat, però tot immers en un context folklòric, curiós, amable, superficial. La seva solució ideal al “conflicto catalán” és senzilla i potent: quatre províncies filles de l’estat com les altres 46. L’estat de les autonomies va ser un disbarat (i encara pitjor les històriques) perquè tots els espanyols són germans iguals i fills del mateix pare, etc. etc. Millor una Espanya centralitzada i diputacions administratives, sense res de política per damunt de la província. Viuen les emocions de la “patria chica” com un fill menor envers el pare proveïdor.

Em temo que el 155 no serà només un parèntesi. Les presumptes esquerres espanyoles no entenen altra estructura social que la piramidal. Obediència cega (de tipus religiós /militar) al “superior”, a la llei. Res de transversalitat, ni d’una identitat compartida entre diferents classes socials /econòmiques /culturals. Beuen de la mateixa font que els seus “adversaris” liberals. Pensament únic.

M’he referit a l’home del carrer i demano disculpes si algú s’ha pogut sentir ofès, només he intentat
diferenciar entre monàrquics catalans i espanyols, res més.

Visca la República!

Realment impressionant el discurs del President de Mesa de major edat, senyor Maragall. El fet és que després de dir que ell seguiria el consell d’aquests funcionaris esporuguits per Madrid i que només saben dir que Madrid té la raó, esperàvem un altre tipus de discurs. Per tant, felicitat senyor Maragall.

Parlant del triumvirat del 155, cada vegada que els veig en acció al Parlament, em fan dubtar més de què es creguin que algun dia faran de Presidents de Catalunya. Perquè és clar, una cosa és arrabassar un càrrec per la força -que això és relativament fàcil, si la tens tota, encara que demostri una profunda covardia-, i una de molt diferent és poder governar un poble que té una cultura molt més potent que la teva, i que no està disposat a obeir-te de cap de les maneres. Dit d’una altra manera, de debò pretenen que aquest poble que s’imaginen que un dia governaran -després de menysprear-lo, d’insultar-lo i de burlar-se’n fins a l’infinit-, acotarà el cap i acatarà les seves lleis? Pretendre això és propi del més il·lús dels humans, és haver perdut totalment la raó o la lògica. Per això em penso que mai s’ho han pres seriosament, si no que els guanya allò de sempre: la ira de no poder dominar un poble que no és el seu, però que ja creien de propietat “por derecho de conquista” i que en el seu moment, l’haguéssin pogut compartir -que no pas posseir-, només dialogant i negociant com fan tots els països civilitzats. Ara ens humiliaran fins que se’n cansin, però quan ja siguem independents, si un dia arriben a ser demòcrates, els caurà la cara de vergonya del que van estar fent durant tres-cents anys.

El règim neofranquista, amb partits de dreta i d’esquerra, s’ha mogut en el terreny d’uns valors nacionals espanyols que han trobat en el franquisme sociològic de la ciutadania castellana un bon aliat. Mentre això passava, a Catalunya, amb una miserable autonomia, fa anys, la consciència d’una gran majoria amparant-se en la democràcia, materialitzava la voluntat d’independència en la declaració de la República.

Aquest antagonisme de societats, cultura, govern, valors, és va veure ahir en l’inici de la legislatura a les bancades, una, la de les forces republicanes, les de la llum de la democràcia, les d’un futur en llibertat; l’altra les del 155, les de la foscor del sotmetiment, del supremacisme, de l’odi contra Catalunya, la seva llengua i cultura, contra el seu himne, amb les seves formes d’arrogància i menypreu a la cambra. Un parlament amb forces d’ocupació.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

@Pau Boldú: L’esperma de Franco, si en va tenir, deu estar més reseca que un palet de riera. jo penso, i penso pitjor que vosté, que aquesta gent son uns totalitàris vividors i feixistes al servei de “La Casta i La Corte” a l’ombra, i de la caverna. Probablement el PP ja no els serveixi i per això han financiat una falange nova. (Falange: grup de soldats d’infantería a l’ordre d’un oficial que era la unitat bàsica de lluita dels exèrcits de la Grècia antiga. Les de Macedònia fòren les que conqueriren l’imperi d’Alexandre elGran). Ciudadanos no té un programa polític concret ni sòlid. La seva missió és obeir les consignes i fer la política ordenada pels “poders a l’ombra” que financien l’estructura i els principals dirigents. La massa votant no és altra cosa que una colla d’abduïts que creuen que estàn fabricant-se seguretat i un millor pervindre (el de “l984” i “un mon feliç”. Això no s’explica al programa, esclar).
No dic que no siguin franquistes. Ho són de fets. Però em refereixo a que és un partit nou, totalitàri, i al servei no del “somniat” Imperio, sinó dels interessos actuals de les màfies dominants.

Tant si val si el 155 està encara present en l’ànim unionista. Tant ens fum, ja que ara, després de 21 D, la única raó pel 155 en esperit o amb text legal vigent de nou, és unilateral de l’estat. La seva unilateralitat respon només a la seva responsabilitat política. Una resposabilitat que es dóna des de la incapacitat manifesta per solucionar el problema català, el problema constitucional i la crisis d’estat que se’n deriven. Ara doncs i des de la fermesa i la practicitat, recuperar una acció política que ja no és estatutària, ni tan sols constitucional. Dret a llei, el pacte constitucional del 78 està tan mort com viva l’acció judicial contra l’independentisme des de 1 O. Torno a dir: ja s’ho faran! Per això el nostre to està recuperat, i el seu, fluctua entre un treure pit excessiu i unes preocupacions notables. Espanya està manifestament incòmode i tot just comença el ball.

Comparteixo la visió sobre la sessió d’ahir al Parlament.
Era imprescindible veure la primera de les nostres institucions ocupada no pels invasors salvatges sinó pels representants legítims de la ciutadania, amb les perles afegides del discurs nobilíssim i natural de Maragall, i per l’institucional i tocant de peus a terra de Torrent.
Interessants desmarcaments de CeC (respecte al 155 i del PSC respecte a la crosta de CsPP, reduïts ostensiblement a només 40 diputats.
Ara cal Política, Política, Política, en aquesta situació preautonòmica que estem realment.
Hem retornat realment a començaments dels 80, quasi 40 anys enrere, amb una novetat extraordinària: milions de persones estem empoderades com mai ho havia viscut, i, pel que sé, tampoc altres generacions anteriors.
Tota intel.ligència emocional és poca per treure els presoners del forat espanyol i per restituir la capacitat de governar-nos plenament i per qui vulguem.
No tinguem moltes manies, que l’Enemic és un i és claríssim.

El “problema català” no és cap problema. Per a ells no. És un instrument que han creat ells mateixos per a tapar la seva corruptela, buscar-se un enemic que els fes de xivo i per a guanyar vots després d’atiar l’anticatalanisme. No ens equivoquèssim, el que està passant passa perquè ells volen que passi. Fins a cert punt, és clar, sembla que se’ls desmadra una mica, però no creguis que gaire encara.
Europa, els Estats, és com ells. Cap Estat mourà un dit; és més, si torna a haver-hi represió pel bajini aplaudirà.
Així que no fem el brètol i actuem amb molta finezza i intel.ligència. I discreció.
Acumulem, guardem, el juny està al caure, i no sabem quan durarà.