05.04.2022 - 06:49
|
Actualització: 05.04.2022 - 08:49
La resolució del litigi entre el Tribunal Suprem espanyol i els exiliats catalans és en mans de quinze jutges europeus del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. El calendari ara ja s’ha aclarit força, perquè avui hi haurà a Luxemburg la vista judicial de la causa que el jutge Pablo Llarena va desencadenar amb l’enviament de set preguntes pre-judicials al TJUE per a provar d’impedir la derrota definitiva de les euroordres. Vet ací què hi ha en joc, la possibilitat que l’estratègia repressiva de l’estat espanyol sigui desacreditada per l’alt tribunal europeu. Segons el ritme habitual en aquests procediments, un parell de mesos després de la vista hi pot haver la publicació de les conclusions del cas per part de l’advocat general, que en aquest cas és el francès Richard de la Tour. I poques setmanes després, probablement entre el juny i el juliol, hi podria haver la sentència.
En aquesta causa, hi són personats tots els exiliats: els eurodiputats Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, a més de Lluís Puig, Anna Gabriel i Marta Rovira. També hi ha la fiscalia espanyola, i en representació de l’estat espanyol hi ha l’advocacia de l’estat, encapçalada per Andrea Gavela, l’advocada en cap de l’estat davant el TJUE. També hi ha el partit d’extrema dreta Vox, com a acusació particular del procediment judicial pel qual es van emetre les euroordres. I també hi és representada la Comissió Europea i tres estats: Bèlgica, que s’ha manifestat en contra de la posició espanyola, i Romania i Polònia, que fan costat a Llarena. Aquests dos països han desafiat recentment la UE quan han qüestionat la preeminència del dret europeu.
El ponent: Lars Bay Larsen
És un precedent que no passarà per alt al ponent de la sentència, el danès Lars Bay Larsen (1953), que fa més de quinze anys que és jutge al TJUE. Ell és qui porta el timó de la causa, i ben probablement és qui ja ha anat acotant l’àmbit de deliberació sobre les preguntes de Llarena. Perquè el TJUE, en la convocatòria a totes les parts per a la fase oral del 5 d’abril, va delimitar quines eren les preguntes pre-judicials del jutge espanyol sobre les quals vol centrar el debat. I són, d’una banda, la validesa de l’informe del grup de treball de l’ONU sobre detencions arbitràries per a denegar l’euroordre i, d’una altra, la capacitat de Bèlgica per a qüestionar la competència del Suprem espanyol.
I sobre aquestes qüestions, el tribunal demana a les parts que tinguin en compte el contingut d’una sentència del TJUE el ponent de la qual va ser precisament Lars Bay Larsen. És una sentència del 2019 relativa a un ciutadà gambià demandant d’asil que havia de ser traslladat d’Alemanya a Itàlia, però que s’hi negava pel risc de vulneració de drets fonamentals. El TJUE va dir al tribunal alemany que li va formular unes preguntes sobre com havia de procedir que estava justificada la denegació del trasllat si hi havia motius seriosos i acreditats per a pensar que el sol·licitant tindria el risc de tracte inhumà i degradant. Però encara més important: aquella sentència deixava clar que la confiança mútua entre els estats membres de la Unió –que és una de les bases de la decisió marc que regula les euroordres– ha de tenir uns límits en unes situacions excepcionals. Però que els límits hi són, i que es troben en el moment en què l’aplicació del principi de la confiança mútua topa amb el risc acreditat i comprovat de vulneració de drets fonamentals.
El jutge danès, a més, ha participat i ha fet de ponent en sentències del TJUE sobre la primacia del dret de la Unió a Romania, on és qüestionat aquest principi. Però sobretot destaca també per haver signat una de les decisions més importants del TJUE del darrer any –i segurament de la seva història–: la imposició d’una multa a Polònia d’un milió d’euros diaris a pagar a la Comissió fins que no dissolgui la sala disciplinària de jutges del Tribunal Suprem; una cambra que té la capacitat de sancionar els jutges pel contingut de les seves sentències. La Comissió va denunciar Polònia per vulneració de l’estat de dret, i concretament de la independència judicial.
El president i l’advocat general
Segurament Lars Bay Larsen serà la persona amb un paper més decisiu en aquesta sentència. Però a la Gran Sala del Tribunal de Luxemburg hi ha catorze jutges més, un dels quals és el president del tribunal, el flamenc Koen Lenaerts (1954), amb una llarga carrera al tribunal europeu, on va començar fent de jutge del Tribunal de Primera Instància el 1989; va esdevenir jutge del Tribunal de Justícia el 2003 i n’és el president d’ençà del 2015. I durant la seva presidència ha hagut de fer advertiments sobre el perill que corrien l’estat de dret, la democràcia i els drets fonamentals i les llibertats en uns quants estats membres. Lenaerts deia això quan Polònia (sobretot) i Hongria començaven a desafiar obertament la separació de poders i el respecte a la independència judicial, però també quan feia ben poc de la sentència Junqueras i de l’incompliment per part del Suprem espanyol d’allò que deia. Lenaerts va presidir el tribunal que va dictar la sentència sobre el reconeixement de la immunitat de Junqueras com a eurodiputat, i fou l’encarregat de llegir-la quan es va fer pública.
La decisió que prengui el tribunal sobre les pre-judicials de Llarena es podria endevinar una mica abans que no es faci pública, amb les conclusions de l’advocat general. Habitualment la decisió del tribunal és força coincident amb aquesta conclusió. En aquesta causa, l’advocat general és Richard de la Tour (1959), amb una àmplia trajectòria com a jutge a l’estat francès, on va arribar a ser magistrat a l’administració central del Ministeri de Justícia (1988-1996) i magistrat adscrit a la Cort de Cassació (1996-2004), i posteriorment va ser designat lletrat del Tribunal de Justícia de la UE. És advocat general d’ençà del març del 2020.
El jutge del cas WS i dotze més
Els altres jutges que formen el tribunal són Alexandra Prechal, una jutgessa dels Països Baixos, nascuda a la República Txeca, amb un perfil molt acadèmic que va desenvolupar al seu país, especialitzada en dret europeu, membre de la Reial Acadèmia de les Arts i les Ciències dels Països Baixos. El 2010 va esdevenir jutgessa del Tribunal de Justícia de la Unió Europea.
Constantinos Lycourgos fou assessor del Ministeri d’Afers Estrangers xipriota i membre de l’equip de negociació per a l’adhesió de Xipre a la UE, entre el 1998 i el 2003. I també va participar, durant més d’una dècada, en les delegacions greco-xipriotes en les negociacions per a una solució al conflicte de Xipre. Abans d’entrar a formar part del cos de jutges del TJUE, fou agent del govern xipriota davant els òrgans jurisdiccionals de la UE.
L’irlandès Eugene Regan és jutge del TJUE d’ençà del 2015. En la seva trajectòria, marcada per l’especialització en el dret vinculat a l’economia, destaca el fet que fou assessor del comissari Peter Sutherland (1985-1988) i que va ser membre del senat irlandès entre el 2007 i el 2011 pel partit nacionalista i europeista de centre-dreta Fine Gael.
El txec Jan Passer és un jurista i professor que fou magistrat del Tribunal Suprem txec en la sala contenciosa administrativa, i fa dos anys que és jutge del Tribunal de Justícia de la UE.
Peter George Xuereb, de Malta, fou assessor jurídic del parlament maltès i també té un llarg recorregut acadèmic. És president de l’Associació Maltesa de Dret Europeu, jutge del Tribunal General de la UE entre el 2016 i el 2018, i jutge del TJUE d’ençà del 2018. Fou el ponent de la sentència sobre el cas d’un ciutadà alemany a qui els Estats Units volien extradir que pot ser un precedent important per als exiliats catalans, i que podria tenir influència en la causa de les pre-judicials de Llarena perquè aquest ciutadà alemany, que duu les inicials WS, deia que no podia ser extradit per un cas (de suborn) pel qual ja havia estat jutjat i ja havia pagat una condemna.
Arran d’aquest cas, el maig de l’any passat el TJUE va dir per primera vegada que el dret de la lliure circulació exigeix que s’aturi una extradició que ja ha estat denegada en un país. Aquesta és la gran transcendència d’aquella sentència signada pel jutge Xuereb. Si el tribunal és coherent amb aquesta doctrina quan hagi de respondre les preguntes de Llarena, això hauria de permetre els exiliats de circular amb llibertat per tot l’espai europeu, si ja han tingut un judici amb sentència ferma, com és el cas de Lluís Puig a Bèlgica i Carles Puigdemont a Alemanya, amb la sentència de Slesvig-Holstein. Però caldrà veure com resol aquesta vegada el TJUE una altra qüestió que aquella sentència no tractava, que són els interessos que pugui tenir l’estat membre que emet una euroordre, en aquest cas, Espanya.
La jutgessa letona Ineta Ziemele (1970) va fer la formació com a jurista en uns quants països europeus (Dinamarca, Suècia, el Regne Unit), i va ser consultora d’Afers Estrangers del parlament de Letònia. Però sobretot té una especialització i experiència qualificada en la defensa dels drets humans: fou fundadora de l’Institut dels Drets Humans de la Universitat de Letònia, assessora de la direcció general dels Drets Humans del Consell d’Europa, i va arribar a ser jutgessa i presidenta de sala del Tribunal Europeu dels Drets Humans, entre el 2005 i el 2014. Va ser magistrada del Tribunal Constitucional de Letònia entre el 2015 i el 2020, i el va presidir durant tres anys. I d’ençà de l’octubre del 2020 és jutgessa del TJUE.
Nuno José Cardoso da Silva Piçarra (1957) és un jutge portuguès que té una trajectòria interessant a destacar per la qüestió de fons de les pre-judicials de Llarena, perquè té una gran expertesa en el dret de la lliure circulació; com a coordinador estatal en matèria de lliure circulació de persones en l’espai europeu en el Ministeri d’Afers Estrangers de Portugal a final dels anys noranta; membre portuguès de la xarxa europea d’experts independents en la lliure circulació dels treballadors; membre de l’Acadèmia Odysseus d’Estudis Jurídics sobre la Immigració i Asil a Europa. També és membre de l’Agència dels Drets Fonamentals de la UE, i és jutge del TJUE d’ençà del 2018.
El suec Nils Wahl (1961) és jutge del TJUE d’ençà de l’octubre del 2019, i abans fou jutge del Tribunal General de la UE, entre el 2006 i el 2012, i advocat general durant set anys.
Lucia Serena Rossi (1958) va començar com a advocada i professora de dret a Bolonya i es va especialitzar en dret europeu fins que va esdevenir membre del Comitè Director de l’Acadèmia de Dret Europeu, entre el 2015 i el 2018, just abans d’esdevenir jutgessa del TJUE.
Niilo Jääskinen (1958) és un jutge finlandès que va treballar per al Ministeri de Justícia del seu país com a cap de la secció de dret europeu. Fou assessor tant del Ministeri d’Afers Estrangers de Finlàndia com del parlament fins que va esdevenir jutge del Tribunal Suprem. Fou el responsable dels afers jurídics en les negociacions per a l’adhesió de Finlàndia a la Unió Europea. És jutge del TJUE d’ençà del 2019.
El lituà Irmantas Jarukaitis (1973) és un dels jutges més joves del TJUE. Especialitzat en dret del contenciós administratiu, va ser nomenat jutge del Suprem de Lituània el 2010. És jutge a Luxemburg d’ençà del 2018.
Andreas Kumin (1965) és un jutge austríac. Els anys noranta va treballar a la direcció general de política d’integració econòmica i europea del Ministeri d’Afers Estrangers. Va ser conseller en la missió permanent d’Àustria davant l’Oficina de les Nacions Unides, i durant molts anys va treballar pel govern austríac en qüestions d’integració europea. És jutge del TJUE d’ençà del 2019.
L’eslovè Marko Ilešič (1947) és especialista en dret comparat i en dret esportiu. De fet, fou jutge del Tribunal d’Apel·lació de la UEFA i de la FIFA i president del Tribunal Esportiu d’Eslovènia durant els anys vuitanta, abans de la independència. És un dels jutges més veterans del TJUE; en fou nomenat el 2004.
