Compte enrere al TJUE: així pensa el jutge danès que té a les mans el futur dels exiliats

Ja era gairebé l’hora luxemburguesa de dinar d’aquell 5 d’abril tan intens al Tribunal de Justícia de la UE. El magistrat Lars Bay Larsen, vice-president del tribunal, es feia creus de la intervenció que havia fet l’advocada de l’estat belga sobre el cas de les euroordres de Pablo Llarena contra els exiliats catalans. No entenia res, perquè l’advocada belga es negava a fer una defensa explícita de la decisió de la justícia del seu país de denegar l’extradició de Lluís Puig a l’estat espanyol per risc de vulneració de drets fonamentals. Era un tomb sorprenent –possiblement per pressions espanyoles de darrera hora–, perquè en la trentena de pàgines de les al·legacions escrites que havia presentat uns mesos abans Bèlgica al tribunal, hi havia una defensa a ultrança de la decisió de denegar l’euroordre de Llarena. Per això, el jutge danès estava perplex, i interrogava l’advocada belga sobre aquell canvi de posició. Aquell fou segurament el moment més important de la vista oral, perquè Lars Bay Larsen és el ponent de la sentència, que ja és escrita i que s’ha fet pública avui.

Els tres punts de Larsen

La perplexitat de Bay Larsen venia també del fet que ell, com a ponent, havia dit a les parts en litigi que a l’hora de preparar aquella vista oral es fixessin en tres punts molt concrets de les al·legacions escrites de Bèlgica. En dos d’aquests punts, els advocats belgues recordaven al tribunal que Llarena s’equivocava a l’hora de qüestionar la decisió de la seva justícia sobre Lluís Puig, perquè el jutge espanyol posava en dubte els arguments del tribunal de primera instància que va rebutjar l’euroordre i, en canvi, tot el debat havia de girar sobre la decisió final que va prendre el tribunal d’apel·lació de Brussel·les i que tenia unes motivacions i uns arguments diferents. Un d’aquests arguments, segurament el principal, era la constatació d’un risc per a Lluís Puig si era extradit tenint en compte l’informe contundent que el Grup de Treball sobre les Detencions Arbitràries de l’ONU havia fet en relació amb els presos polítics. Llarena qüestiona en les seves preguntes pre-judicials la validesa de l’informe del grup de treball, i el TJUE hi haurà de respondre.

I el tercer punt que Larsen esmentava sobre el document de Bèlgica és fins i tot més transcendental, perquè demanava explícitament a la Comissió Europea –que en la vista oral va mantenir una posició totalment arrenglerada amb els interessos espanyols– que digués què en pensava, d’un informe fet per la Comissió mateixa el 2020 sobre l’aplicació de la directiva que regula el funcionament de les euroordres. En aquell informe, la Comissió detallava tot un reguitzell de motius de denegació d’euroordres que tenien prevists els estats membres de la Unió més enllà d’aquells recollits estrictament en la decisió marc, i entre aquests “la denegació per motius de raça, de nacionalitat, de religió, d’opinions polítiques […], les infraccions polítiques, el principi de proporcionalitat”, etc. Bèlgica feia avinent que era la Comissió Europea mateixa que assumia que els motius de denegació de l’extradició podien ser molt diversos si eren convenientment acreditats. I el jutge Larsen venia a dir a la Comissió: “Què en penseu, d’això que Bèlgica us recorda que ja teniu dit sobre la denegació d’euroordres?”

On mena el camí?

Lars Bay Larsen (1953) és un dels magistrats joves dins del tribunal, amb un protagonisme creixent, i artífex de sentències tan transcendentals com la imposició d’una multa a Polònia d’un milió d’euros diaris a pagar a la Comissió per la manca d’independència del poder judicial en aquest país. Larsen és dins el Tribunal de Luxemburg un dels jutges que ha tingut un paper més destacat en l’evolució doctrinal d’un model de funcionament de les euroordres basat gairebé exclusivament en el principi de confiança mútua dels estats per a agilitar el lliurament dels detinguts –la norma que ho regula és del 2002, filla de la psicosi immediatament posterior als atemptats de l’11-S– cap a un altre model en què va tenint més pes la protecció dels drets fonamentals del reclamat.

És un camí lent, però amb una direcció força clara que consisteix a anar definint, d’acord amb la protecció dels drets humans i amb un diàleg constant –però potser no prou intens– amb el Tribunal Europeu dels Drets Humans, els supòsits en què un estat pot denegar l’execució d’una euroordre. Es tracta d’impedir que la confiança mútua entre estats no esdevingui una confiança cega, tal com advertia l’advocada Isabel Elbal al tribunal en aquella mateixa vista del 5 d’abril de l’any passat.

El magistrat ponent de la sentència sobres les preguntes pre-judicials de Pablo Llarena és del parer que cal anar obrint aquest espai, que els jutges han de poder valorar si algú corre el risc de ser extradit i sotmès a un judici amb un jutge imparcial. I el cas de Lluís Puig i de la resta d’exiliats al TJUE va d’això i de la possibilitat de singularitzar l’independentisme com un grup sobre el qual l’estat espanyol actua fora dels marges de l’estat de dret.

Sembla que el jutge ponent pot tenir un punt de vista semblant a aquest, però no pas l’advocat general Richard de la Tour, que el juliol de l’any passat va fer un informe amb unes conclusions sobre el cas molt favorables a Llarena: deia que Bèlgica no podia denegar l’extradició perquè no havia constatat que hi hagués cap situació de fallida generalitzada del poder judicial a l’estat espanyol. I passava per alt la jurisprudència més recent segons la qual cal que es tinguin en compte les circumstàncies individuals del reclamat per més que es constati que no hi ha una fallada sistèmica i generalitzada del poder judicial.

Els dos passos polonesos

Fins ací ha arribat, ara per ara, l’evolució doctrinal del TJUE, de la qual Bay Larsen ha pres part arran dels casos amb què s’ha anat trobant, sobretot de ciutadans polonesos que eren reclamats per la justícia del seu país a uns altres estats de la UE que suscitaven dubtes sobre la qualitat democràtica i les garanties d’un judici just del sistema judicial polonès en el seu conjunt. Això va portar el TJUE a dictaminar, d’entrada, que la constatació d’aquesta fallada sistèmica podia ser un motiu de denegació de l’euroordre.

Però la sentència del febrer de l’any passat deia que no n’hi havia prou, que també calia examinar les circumstàncies individuals de l’afectat. L’evolució lògica en aquest camí doctrinal hauria de portar a considerar que la situació individual d’un demandat ha de ser examinada pel jutge que ha de decidir si l’extradeix, perquè els drets fonamentals són drets individuals i caldria tractar-los com a tals. El magistrat Lars Bay Larsen hi transitava, per ací, i així ho palesa una altra de les observacions que va fer a les parts en litigi en la causa de les pre-judicials de Llarena: els va esmentar una sentència seva, sobre un cas de denegació del trasllat d’un demandant d’asil gambià a Itàlia perquè hi havia motius seriosos i acreditats per a pensar que el sol·licitant patiria el risc de tracte inhumà i degradant.

En aquell cas, la denegació del trasllat es justificava sense la necessitat d’aplicar un doble examen sobre el risc de vulneració de drets que podria tenir l’afectat. Hi ha una part dels magistrats del TJUE que ho veu així també en el cas de Lluís Puig, quan al·lega risc de vulneracions d’uns quants drets fonamentals, com ara el del judici imparcial i el jutge predeterminat per la llei.

Però tant la Comissió Europea en la vista del 5 d’abril com l’advocat general De la Tour, en les seves conclusions del juliol, capgiraven el raonament d’aquesta mena d’examen en dues fases que ha de fer un jutge a l’hora de decidir si atura una euroordre per risc de vulneració de drets fonamentals. Perquè, per una banda, diuen que si no hi ha un risc demostrable de deficiències sistèmiques, ja no hi pot haver un risc acreditat en el futur de vulneracions de drets fonamentals sobre l’afectat.

I, per una altra banda, categoritzen els drets fonamentals: diuen que n’hi ha uns que són absoluts, com el de la prohibició del tracte inhumà o degradant –que és el que va motivar la prohibició de trasllat del gambià a Itàlia–, i uns altres que no en són, d’absoluts, sinó que són considerats qualificats, com el del jutge preestablert per la llei. La Comissió i De la Tour venien a dir que si hi hagués sobre Lluís Puig cap risc de vulneració d’aquest dret, com que no s’ha demostrat que el sistema judicial espanyol pateixi una fallada sistèmica, ja seria capaç de reparar-ho una vegada fos extradit. La confiança cega.

Pugna de sectors al tribunal?

Ací és on hi ha la batalla jurídica dins i fora del tribunal sobre aquesta qüestió. El president actual del TJUE va demostrar en la vista del 5 d’abril, en una tensa discussió amb Gonzalo Boye, que té aquesta confiança en el sistema judicial espanyol i que entén que les garanties que pugui oferir als exiliats són més que suficients. Però n’hi havia uns altres que ho veien diferent, per exemple la jutgessa italiana, que deia: “No hem dit mai que calgui una vulneració sistemàtica prèvia per a denegar una euroordre. S’ha de mirar cas per cas, no tindria lògica dir que si no hi ha una vulneració sistemàtica no es pot denegar. Tenim un sistema de dret que protegeix els drets fonamentals, però és perillós dir que si no hi ha una vulneració sistemàtica no n’hi haurà mai una de particular. El jutge té el deure d’examinar-ho.”

Això connectaria de ple amb el sentit d’una altra sentència, en aquest cas del TEDH del març del 2021, que Lars Bay Larsen va dir a totes les parts que calia tenir ben present: una sentència sobre dos ciutadans romanesos extradits al seu país per part de les autoritats judicials de França mitjançant una euroordre. En un dels casos, el TEDH va sentenciar que li havia estat vulnerat el dret de no rebre un tracte inhumà o degradant, perquè el tribunal francès disposava d’una base fàctica prou sòlida per a determinar l’existència real d’un risc per al demandant de ser exposat a aquest tracte. En canvi, en el segon cas, va sentenciar que no li havien vulnerat pas els drets perquè la informació que aquesta persona va aportar al tribunal que havia de decidir sobre l’execució de l’euroordre no era prou detallada ni fonamentada.

És una sentència important perquè crea un precedent, el de denegació d’una euroordre d’acord amb circumstàncies estrictament individuals, i per això Bay Larsen l’esmentava a les parts. I per això un alt càrrec del TEDH mateix l’emprava l’estiu passat per desmuntar l’informe de l’advocat general De la Tour en un article molt contundent contra els interessos de Llarena.

L’estirada d’orelles a Llarena

El vice-president del TJUE ofereix més cartes favorables, a priori, als interessos dels exiliats catalans, com ara el fet d’haver signat la sentència del 24 de maig de l’any passat per la qual concedia a Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí la immunitat cautelar mentre no es resolgués l’altra gran causa de l’exili a Luxemburg: la demanda sobre la immunitat de tots tres com a eurodiputats. En aquella resolució, Larsen no solament els donava la raó i deia que hi havia un risc real de vulneració irreparable dels seus drets com a parlamentaris europeus i que per això els retornava provisionalment la immunitat, sinó que deixava anar un retret clar contra Pablo Llarena per l’abús del mecanisme de l’euroordre. “Aquest procediment se substancia d’ençà del 2017 i el regne d’Espanya no ha rebatut l’al·legació dels recurrents que aquesta durada es deu en part a la retirada dues vegades d’ordres de detenció europees emeses abans contra ells i al perllongat període transcorregut abans de l’emissió de noves euroordres.”

Això deia Bay Larsen, i una de les respostes que haurà de donar a les pre-judicials de Llarena és sobre la possibilitat de continuar emetent euroordres contra Lluís Puig i contra la resta d’exiliats. Cal tenir en compte que la sentència és fruit de la llarga deliberació dels quinze magistrats de la gran sala del tribunal, que el ponent hi té un pes específic, però que finalment ha de conciliar punts de vista que poden ser divergents. Per això és previsible que la sentència no digui blanc o negre, sinó que entre la mar de grisos que ofereixi en un assumpte tan complex com aquest es pugui extreure una conclusió clara sobre el futur dels exiliats i de la persecució judicial contra l’independentisme.