Nervis del fiscal Fidel Cadena i obsessió amb el dret espanyol en la vista al TJUE

Això no és el Suprem espanyol i ací no juguen a casa. El fiscal Fidel Cadena parlava tan de pressa, nerviós per la pressió de disposar de deu minuts d’intervenció i prou, que el president del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, Koen Lenaerts, l’ha hagut d’aturar i demanar-li, si us plau, que anés més a poc a poc, que els traductors no el podien seguir. “És que són les presses pròpies de disposar de deu minuts i prou, perdoneu, senyoria”, ha dit Cadena. És una anècdota que resumeix la situació amb què es troba la part espanyola en aquesta vista oral sobre les qüestions pre-judicials de Pablo Llarena que poden decidir el futur de les euroordres i els exiliats.

Cadena ha arribat a Luxemburg acompanyat de Consuelo Madrigal, també fiscal del Tribunal Suprem espanyol. Però ací no juguen a casa, i el marc imponent de la sala gran del TJUE els empetiteix. I encara es fan més petits quan en la intervenció que fan davant el tribunal posen l’accent absolutament en el dret intern espanyol a l’hora d’afirmar que un estat membre no pot denegar l’execució d’una euroordre, com fou el cas de Bèlgica amb Lluís Puig.

Perquè hi ha una jurisprudència recent del TJUE que permet, si més no, la discussió oberta sobre les excepcions en què es pot denegar una extradició. Però Cadena ha basat rotundament el seu argument en el fet que el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional espanyols han denegat fins ara els arguments dels exiliats. “El Suprem és l’autoritat màxima, en la sentència del procés per sedició, malversació i desobediència, i  és clar que la competència recau en el Suprem. Llarena ja ho va dir el 2017. No es pot discutir, segons les normes internes espanyoles. I el TC el febrer del 2022 ho deixa clar també.”

Bèlgica va denegar l’extradició de Puig perquè hi veia el risc de vulneració del dret de jutge predeterminat per llei i el dret de presumpció d’innocència. Sobre el primer punt, Cadena ha dit: “Els tribunals de l’estat d’emissió són els qui es troben més ben situats per a dir quin és el tribunal competent. I si ho diuen el Suprem i el TC no hi ha cap mena de dubte.” Aquesta darrera frase és significativa, perquè desvia el seu discurs cap a un reconeixement implícit de la preeminència del dret intern espanyol. Que el TS i el TC afirmin això no pot ser una veritat absoluta en el marc de la legislació europea que regula el sistema de les euroordres.

Perquè hi ha excepcions, i Bèlgica les va aplicar. El TJUE, en unes sentències recents, diu que les excepcions les han d’avaluar els jutges encarregats d’executar les euroordres, quan vegin que hi ha risc de vulneració de drets. La justícia belga ho va fer, d’acord sobretot amb l’informe del Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l’ONU sobre les violacions de drets que havien sofert els presos polítics. Però la fiscalia espanyola, com Llarena, refusa la validesa d’aquest informe. “La jurisprudència diu que hi ha d’haver una primera part de risc general de violacions, i després mirar un risc concret. Però cal dir que les conclusions del grup de treball de l’ONU no són vinculants, segons el Suprem, que són grups de treball que no aporten dades objectives. Aquest informe no és una dada objectiva. I quan el TC ha destacat que no hi ha hagut vulneracions de drets, ni vulneració del jutge predeterminat per llei ni falta procés equitatiu…” I encara ho ha reblat dient: “És il·lògic que el país d’execució controli les normes de competència del país emissor.”

Després de la fiscalia, ha intervingut l’advocada d’extrema dreta Marta Castro Fuertes, en nom de Vox, que ha fet una intervenció llarguíssima, repetint els arguments de la fiscalia. I, per si encara no n’hi hagués prou, ha deixat clar que eren al mateix bàndol, referint-se a “l’il·lustre company membre del ministeri fiscal”.