03.03.2022 - 06:02
|
Actualització: 03.03.2022 - 07:02
El Tribunal de Justícia de la Unió Europea ja té molt delimitada la causa de les pre-judicials de Pablo Llarena contra els exiliats. El procediment entra en la recta final, amb l’assenyalament del 5 d’abril vinent per a la vista oral a Luxemburg. Aquell dia, totes les parts que hi ha en la causa (i són moltes) tindran un temps limitat per a concentrar els seus arguments sobre uns punts fonamentals que el tribunal ha indicat. Un d’aquests és la possible inadmissibilitat de les preguntes pre-judicials del magistrat del Suprem espanyol, segons que consta en la documentació consultada per VilaWeb. I els altres tenen a veure amb dues de les set preguntes que va fer Llarena: la validesa de l’informe del grup de treball de l’ONU sobre detencions arbitràries per a denegar l’euroordre i la capacitat de Bèlgica per a qüestionar la competència del Suprem espanyol.
Així és com presentava Llarena les preguntes tercera i quarta de les set que va remetre al TJUE. Però el tribunal europeu en precisa l’enfocament, i ho fa d’acord amb dues sentències relativament recents: una del Tribunal de Justícia de la UE mateix del 2019 i una altra del Tribunal Europeu dels Drets Humans del 2021. La primera sentència és relativa a un ciutadà gambià demandant d’asil que havia de ser traslladat d’Alemanya a Itàlia, però que s’hi negava pel risc de vulneració de drets fonamentals. El TJUE va dir al tribunal alemany que li va formular unes preguntes sobre com havia de procedir, que estava justificada la denegació del trasllat si hi havia “motius seriosos i acreditats per a pensar que el sol·licitant sofrira el risc de tracte inhumà i degradant.” Però encara més important: aquella sentència deixava clar que la confiança mútua entre els estats membres de la Unió –que és una de les bases de la decisió marc que regula les euroordres– ha de tenir uns límits en unes situacions excepcionals. Però que els límits hi són, i que es troben en el moment en què l’aplicació del principi de la confiança mútua topa amb el risc acreditat i comprovat que hi ha un risc de vulneració de drets fonamentals.
Que és la qüestió que toca de ple la sentència del TEDH del març de l’any passat assenyalada també pel TJUE com a referència. Una sentència sobre dos ciutadans romanesos extradits al seu país per part de les autoritats judicials de França mitjançant una euroordre. En un dels casos, el TEDH va sentenciar que li havia estat vulnerat el dret de no rebre un tracte inhumà o degradant, perquè el tribunal francès disposava “d’una base fàctica prou sòlida per a determinar l’existència real d’un risc per al demandant de ser exposat a un tracte inhumà o degradant degut a les condicions de detenció a Romania”. En canvi, en el segon cas, el TEDH va sentenciar que no li havien vulnerat pas els drets perquè la informació que aquesta persona va aportar al tribunal que havia de decidir sobre l’execució de l’euroordre “no era prou detallada ni fonamentada per a construir una prova prima facie [a primer cop d’ull] d’un risc real de tracte degradant en cas de lliurament a les autoritats romaneses”.
Demostrar que el risc és real
Aquests precedents que addueix el Tribunal de la UE a les parts del cas de les pre-judicials de Llarena indiquen que efectivament el tribunal d’un estat membre pot denegar una euroordre a un altre estat membre si té proves del risc real de vulneració de drets fonamentals. Però per això cal que l’afectat aporti una informació prou detallada i fonamentada que ho constati. Segons Bèlgica, Lluís Puig ho va fer tot aportant un document com l’informe del Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l’ONU que denunciava les violacions de drets humans que havien tingut els presos polítics. Les autoritats belgues van comprovar que aquell informe alertava de la situació que podia haver de passar Puig si era extradit i acabava en mans de les autoritats espanyoles, perquè el grup de treball fonamentava les seves conclusions en “declaracions públiques d’alts funcionaris” que ja consideraven culpables els dirigents independentistes; en el temps gairebé nul de preparació de la defensa quan van ser citats a declarar a l’Audiència espanyola, i en el fet que van ser processats per un tribunal, el Suprem, que no era el que els corresponia segons la llei.
Precisament en la sentència de la setmana passada sobre la possible denegació de l’euroordre contra dos ciutadans polonesos que són als Països Baixos, el TJUE posava l’accent en la necessitat que el tribunal que ha de prendre la decisió comprovi la informació que aporti la persona afectada. “Aquesta informació [sobre la qual el tribunal pot fonamentar la denegació de l’euroordre] es pot referir, en particular, a les declaracions de les autoritats públiques que puguin influir en el cas concret del qual tracti. L’autoritat judicial d’execució també es pot basar en qualsevol altra informació que consideri pertinent, com ara la relativa a la situació personal de l’interessat, a la naturalesa de la infracció per la qual és perseguit i al context fàctic en què s’emet l’ordre de detenció europea.”
I si són inadmissibles?
L’enfocament del tribunal sobre la qüestió va quedant clar. I ara caldrà veure com, després d’haver escoltat totes les parts, ho resol en forma de sentència. Però encara hi ha una altra qüestió que el TJUE vol que es tracti en la vista del 5 d’abril: la possible inadmissibilitat de les pre-judicials de Llarena. Perquè Bèlgica ha explicat en les seves observacions que aquestes preguntes del jutge espanyol es basen en els arguments del tribunal de primera instància de Brussel·les que va sentenciar que no es podia executar l’euroordre. Però la decisió definitiva la va prendre el Tribunal d’Apel·lació, que no va ratificar pas els arguments del jutge de primera instància, sinó que en va aportar de nous.
En aquesta causa hi ha personats tots els exiliats, els eurodiputats Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, a més de Lluís Puig, Anna Gabriel i Marta Rovira. També l’estat espanyol, representat per l’advocada de l’estat Andrea Gavela; Bèlgica, que s’ha manifestat en contra de la posició espanyola; Romania i Polònia, que fan costat a Llarena, i la Comissió Europea.
