28.11.2019 - 21:50
El 19 de desembre marcarà una fita de la democràcia a les institucions europees. Perquè aquell dia el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) es pronunciarà sobre els drets d’Oriol Junqueras com a eurodiputat electe d’ençà del 26 de maig d’enguany, condemnat a tretze anys de presó per sedició i malversació pel Tribunal Suprem espanyol. Serà una fita perquè la màxima instància judicial comunitària decidirà si els diputats al Parlament Europeu els elegeixen efectivament els ciutadans europeus mitjançant el seu sufragi o bé els estats membres i les seves maquinàries judicials poden posar-hi impediments. Això pretenen la justícia espanyola i el govern espanyol de Pedro Sánchez: que els eurodiputats elegits en la circumscripció espanyola tinguin l’obligació de jurar o prometre la constitució. Però l’advocat general de la UE no pensa així. ‘Els votants elegeixen diputats, no pas aspirants a diputats’, va dir fa dues setmanes en un informe que no és vinculant però que el tribunal assumeix en la majoria de casos. Si fos així, el dia 19 podria començar una nova etapa, radicalment diferent, no tan solament per a Junqueras, sinó també per a Carles Puigdemont, Toni Comín i fins i tot Clara Ponsatí.
Els eurodiputats exiliats, Puigdemont i Comín, podrien tenir immunitat, podrien viatjar per tots els estats de la UE sense que poguessin ser detinguts i podrien exercir el càrrec d’eurodiputat plenament si el TJUE acaba avalant les conclusions de l’advocat general. És a dir, si sentencia que els eurodiputats tenen aquesta condició i la immunitat que hi va associada a partir del moment que són elegits i proclamats. El president Puigdemont i Comín tenen pendent un procediment al Tribunal de Luxemburg mateix. Les seves demandes per al reconeixement de la condició d’eurodiputats foren admeses a tràmit el proppassat mes de juliol, poc abans de la sessió constitutiva de l’eurocambra a Estrasburg. El fet que el TJUE no s’avingués a concedir-los les mesures cautelars que demanaven per a poder assistir a la primera sessió parlamentària va tapar la importància d’aquella admissió a tràmit. No és pas gaire habitual que aquest tribunal admeti demandes de particulars.
El moviment arriscat de Marchena
Aquell mateix dia, sorprenentment, el Tribunal Suprem espanyol adreçava un seguit de qüestions pre-judicials al Tribunal de Luxemburg sobre la immunitat d’Oriol Junqueras com a europarlamentari. En aquell moment el judici havia quedat vist per a sentència, i mancaven tres mesos i mig perquè fos condemnat. El Suprem feia aquell moviment responent a la demanda de l’advocat de Junqueras, Andreu Van den Eynde, que s’adreçava a la justícia europea per saber si el president d’ERC podia ser condemnat bo i havent estat elegit eurodiputat. Manuel Marchena i els altres magistrats del tribunal del judici pretenien mantenir el control d’un litigi al Tribunal de Luxemburg que els podia dur molts maldecaps. Abans Puigdemont i Comín no veiessin eventualment reconeguda la seva condició d’eurodiputats, la immunitat i la llibertat de moviments a tot Europa per part del TJUE, ells mirarien d’avançar-se i fer que la justícia europea es pronunciés sobre Oriol Junqueras. Un procediment que podien mirar de controlar formulant les preguntes a Luxemburg sobre Junqueras que més els convinguessin. No van adreçar-hi pas les que feia Van den Eynde; el Suprem va presentar-les a la seva manera, orientant-les de manera que fos més fàcil d’obtenir la resposta que cercaven, és a dir, que fos més fàcil que el TJUE acabés responent que la condició d’eurodiputat no es podia obtenir si no es complien els requisits imposats per les autoritats espanyoles i que la immunitat és restringida a l’obtenció d’aquesta condició.
El cas Junqueras s’ha tramitat pel procediment accelerat, i no pas per l’ordinari. Quedava clar que abans arribaria el pronunciament de Luxemburg sobre Junqueras que no sobre la causa de Puigdemont i Comín. I així serà. El Suprem confiava a obtenir una resposta restrictiva sobre la immunitat dels eurodiputats en la sentència del cas Junqueras. Si el TJUE no dóna la raó a Junqueras, sinó a l’estat espanyol, la demanda del president i el conseller a l’exili no tindria pràcticament recorregut. La jugada és bona si surt bé, però molt perillosa per a l’estat espanyol si els surt malament.
I pot ser així el 19 de desembre vinent. Entre les defenses tant de Junqueras com dels exiliats hi ha molta prudència, però les conclusions de l’advocat general de la UE conviden a ser optimistes. Perquè donen la raó a Junqueras en el fet que li havia d’haver estat reconeguda la condició d’eurodiputat quan fou elegit, i per la contundència amb què ho fa. ‘El raonament basat en el fet que la condició de diputat del Parlament [Europeu] només s’adquireix si es compleixen formalitats exigides pel dret nacional […], em sembla contrari a la idea del sufragi universal directe i de mandat representatiu’, deia el polonès Maciej Szpunar, bo i desacreditant la posició espanyola.
I les euroordres?
Si la decisió del TJUE anés en aquest sentit, Puigdemont i Comín haurien de tenir reconeguda immediatament la condició d’eurodiputats, el seu procediment a Luxemburg hauria de decaure i el Parlament Europeu hauria de fer els tràmits pertinents per a normalitzar-los la situació. S’hi va comprometre fa poc el president de l’eurocambra, David Sassoli, quan li van demanar què passaria si el TJUE digués que els eurodiputats catalans vedats fins ara fossin reconeguts en els seus drets i prerrogatives de parlamentaris electes. Seran els serveis jurídics de la cambra els encarregats d’analitzar el futur dictamen i recomanar les mesures a adoptar. En aquest cas, Puigdemont i Comín tindrien el dret de moure’s per tot Europa, inclòs l’estat espanyol, sense que poguessin ser detinguts. Perquè automàticament les ordres de detenció contra ells deixarien de tenir validesa.
El dia 16 de desembre vinent, tan sols tres dies abans de la decisió del TJUE, hi ha una vista davant la justícia belga sobre les euroordres contra Puigdemont, Comín i Lluís Puig. No serà una sessió decisiva, sinó més aviat de tràmit. Però després del dia 19 pot ser que per als dos eurodiputats ja no tingui gens de validesa, l’euroordre. Si el Suprem insistís a extradir-los, en el supòsit que fossin reconeguts com a eurodiputats, hauria de demanar un suplicatori al Parlament Europeu. Els tràmits es podrien allargar, i implicarien la compareixença dels afectats a l’eurocambra. En el cas que la majoria de la cambra avalés el suplicatori, es reactivaria l’euroordre, però començaria de bell nou i la darrera paraula la tindria la justícia belga.
El cas de Junqueras… i de Ponsatí
El cas de Junqueras és una mica més incert. Perquè l’advocat general de la UE, en les seves conclusions, considera que per més que havia d’haver estat reconegut com a eurodiputat de bon començament, tan bon punt fou condemnat el 14 d’octubre ja no és possible de reconèixer-li la immunitat. Caldrà veure què hi diu el Tribunal de Luxemburg en la sentència, si se cenyeix al criteri de l’advocat o bé reconeix també la immunitat de Junqueras, malgrat la sentència del Tribunal Suprem. Perquè, de fet, el Suprem va deixar en suspens l’aplicació de la condemna per inhabilitació tot esperant la resolució de Luxemburg. Una decisió estranya, perquè en canvi la pena més privativa contra Junqueras, la de presó, sí que la va aplicar immediatament el Suprem. Si finalment la resposta del tribunal europeu és que Junqueras també s’hauria de beneficiar de la immunitat parlamentària, el Suprem l’hauria d’alliberar. I només el podria forçar a tornar a la presó mitjançant la tramitació d’un altre suplicatori al Parlament Europeu.
El cas de Clara Ponsatí, pendent d’una euroordre enviada per la justícia espanyola a l’escocesa, és més peculiar. Perquè si el 31 de gener es fa efectiu el Brèxit, la reordenació del repartiment d’eurodiputats entre els estats membres de la UE faria que Ponsatí entrés com a eurodiputada. Si el TJUE fixés com a doctrina que els europarlamentaris els elegeixen directament els ciutadans europeus, sense entrebancs ni ingerències de les autoritats estatals, Ponsatí també tindria immunitat. El dia 19 serà decisiu per al reconeixement dels drets d’alguns dels presos i exiliats, però també per als del conjunt de ciutadans de la Unió Europea.
