Moviments sigil·losos a Luxemburg: així s’anirà resolent el 2022 la batalla dels exiliats

Les peces del trencaclosques són totes damunt la taula del Tribunal de Luxemburg, i aquest any vinent s’acabaran d’encaixar. Serà el moment de la resolució judicial del gran litigi dels exiliats contra la justícia espanyola per la persecució de què han estat víctimes. El resultat, depenent de quin sigui, pot aplanar el camí judicial per al seu retorn al Principat, després de més de quatre anys. Però encara no hi ha resultats tangibles, tot i que les resolucions recents del Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) sobre la primacia del dret de la UE per a advertir la justícia espanyola que, provisionalment, no pot fer detenir Puigdemont, ni Comín, ni Ponsatí, poden ser un bon auguri. I els nervis i errors a l’hora d’encarar aquest litigi a la part espanyola, amb la dimissió inclosa, en ple procediment, de la representant de l’estat espanyol al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) per desavinences amb el Tribunal Suprem espanyol, un símptoma de veure la batalla mig perduda. I mentre Sonsoles Centeno abandonava en silenci la representació de l’advocacia de l’estat davant el TJUE, tipa dels atacs rebuts per part de Llarena i que ningú, absolutament ningú, al govern espanyol no sortís a defensar-la, els advocats dels exiliats continuen movent fils en aquesta pugna judicial tan complexa i que té tants fronts oberts. 

La darrera feina de Centeno abans d’agafar una excedència i fitxar pel despatx Pérez-Llorca fou la presentació de les al·legacions a la demanda de mesures cautelars que els eurodiputats exiliats van presentar al TGUE perquè els retornés provisionalment la immunitat després de la detenció i alliberament de Puigdemont a Sardenya. Era la segona demanda de cautelars que formulaven en relació amb la demanda que van presentar contra l’aprovació del suplicatori al Parlament Europeu que els va retirar una part de la immunitat. I era la segona perquè la primera, resolta el 30 de juliol d’enguany, fou desestimada per part del TGUE amb l’argument principal que, com que les euroordres restaven suspeses d’ençà de la presentació per part de Llarena d’unes qüestions pre-judicials sobre l’abast precisament de les euroordres, no hi havia risc que els detinguessin. Però Puigdemont fou detingut a l’Alguer a instància del Suprem, que mantenia actives totes les ordres de detenció contra els exiliats. Per això aquesta segona demanda de cautelars.

La cassació de les cautelars

Però quan Sonsoles Centeno i els lletrats del Parlament Europeu registraven les seves al·legacions, els advocats dels exiliats obrien una carpeta nova a Luxemburg i presentaven un recurs al TJUE contra aquella primera resolució, la del juliol, sobre la petició de cautelars. Aquesta nova acció, registrada a l’alt tribunal europeu l’11 d’octubre, pot ser una peça clau en la resolució aquest any vinent de tot aquest trencaclosques judicial. 

Es tracta d’un recurs de cassació que qüestiona les consideracions que feia el TGUE quan el juliol deia que no hi havia risc de detenció, que les euroordres estaven suspeses. Però els advocats dels exiliats sabien que Llarena les mantenia actives tot i haver presentat unes qüestions pre-judicials sobre aquestes mateixes euroordres el mes de març. El jutge del Suprem no havia retirat les alertes al sistema Schengen, i n’advertien el vice-president del TGUE, que, tanmateix, no va veure que hi hagués un risc de detenció.

L’episodi de l’Alguer va demostrar que s’equivocava i per això les segones cautelars de l’octubre. Tot i això, per a qüestionar l’argument de fons sobre l’actitud del tribunal espanyol i l’amenaça real de detenció, calia presentar aquest recurs que cerca un retorn efectiu de la immunitat als eurodiputats mentre no es resol el litigi principal contra el suplicatori aprovat pel Parlament Europeu. Com que el Parlament Europeu no estava al cas de la presentació d’aquest nou recurs al TJUE, va dir a les al·legacions presentades contra la demanda de cautelars al TGUE que allò que haurien d’haver fet els eurodiputats exiliats era presentar un recurs de cassació al TJUE. I això havien fet de manera sigil·losa.

La resolució de la demanda trigarà encara uns quants mesos, fins ben entrat l’any vinent, i sempre abans de la sentència que el TJUE dicti sobre el suplicatori. Si fos favorable, tindria un valor executiu, és a dir, obligaria a la retirada efectiva de les alertes al sistema de Schengen contra tots ells. Però encara més, perquè els protegiria davant una possible resolució de les preguntes pre-judicials de Llarena. Si les pre-judicials es resolen, l’argument que fins ara exposa (i que és vàlid) la justícia europea per a afirmar que no els poden detenir, desapareixeria. Per això els exiliats volen anar més enllà. 

Els dos grans procediments

La qüestió de la immunitat sobrevola tot el procés de resolució dels dos grans casos en litigi a Europa: la demanda contra el suplicatori presentada pels eurodiputats exiliats i les qüestions pre-judicials presentades per Llarena. No serà fins ben entrat el 2022 que el Tribunal de Luxemburg els pugui resoldre. I tant pot ser que ho faci alhora com que abans en resolgui un dels dos. Per això, el blindatge de la immunitat abans de la resolució de les pre-judicials és fonamental.

Tant si arriba més aviat com més tard, les respostes que el tribunal europeu doni a les preguntes de Llarena determinaran la resolució de la batalla de l’exili. Perquè el TJUE interpel·larà a la sentència directament el Tribunal Suprem espanyol, que li demana que aclareixi els criteris amb què un estat pot rebutjar una euroordre. Llarena ho va demanar a la desesperada quan va veure que Bèlgica refusava definitivament l’extradició de Lluís Puig. I veia a venir que també passaria amb Puigdemont. De manera que el control de la causa dels exiliats ja no el té el Suprem, sinó el Tribunal de Luxemburg.

Llarena vol saber si els arguments de Bèlgica per a rebutjar l’euroordre, com el fet de qüestionar la competència del Tribunal Suprem espanyol per a fer l’enjudiciament, o qüestionar, d’acord amb un grup de treball de l’ONU, que a l’estat espanyol es respectessin els drets fonamentals, són vàlids. I també li demana si podria tornar a emetre una euroordre contra Lluís Puig. Però, de retruc, Llarena dóna l’opció a les defenses d’exposar arguments i plantejaments sobre la validesa de les euroordres, i amb precedents com el del cas WS, per demanar si no s’hauria d’impedir que un ciutadà fos sotmès a un nou procés de detenció i d’extradició quan un estat membre de la UE ja l’ha desestimada amb sentència ferma.

És el cor de la batalla judicial europea, que té un altre episodi clau a la demanda contra el Parlament Europeu per les irregularitats en l’aprovació del suplicatori contra Puigdemont, Comín i Ponsatí. Si la justícia europea tombés el suplicatori, el cop polític, i no tan sols judicial, seria formidable. Perquè no n’hi ha cap precedent, perquè certificaria que no tan sols s’han vulnerat els drets de tres eurodiputats, sinó que s’ha malmès la institució sencera, perquè la demanda va adreçada contra el parlament.

Aquell dia que no els van deixar entrar

Però segurament, abans no es resolguin aquests dos expedients, se’n podria resoldre un altre, el que té a veure amb les credencials de Puigdemont i Comín com a eurodiputats. Antonio Tajani, el president sortint de l’eurocambra, ho va impedir, tot fent cabal de la consigna de les autoritats espanyoles d’impedir-los d’exercir com a eurodiputats si abans no juraven presencialment la constitució espanyola. Van presentar unes cautelars al Tribunal de Luxemburg per poder accedir a l’eurocambra el dia que es constituïa, el 2 de juliol de 2019, però els les van denegar. I el desembre d’aquell any, l’endemà de la sentència del TJUE que reconeixia la immunitat de Junqueras, el tribunal va anul·lar aquella decisió prèvia i va permetre que també Puigdemont i Comín poguessin exercir d’eurodiputats amb caràcter retroactiu des del moment que van ser proclamats electes. I la demanda de fons continua viva i és a punt de passar a la fase de la vista oral, que es farà el mes vinent. L’objectiu és que quedi clar i ben fixat que les autoritats espanyoles no poden imposar com a condicionant per a accedir al càrrec d’eurodiputat fórmules de jurament o accions similars.

Si totes aquestes peces, durant l’any vinent, van encaixant, els exiliats tindran moltes més eines jurídiques per a poder tornar. Encara queda força camí per a arribar-hi i hi ha una incertesa lògica sobre quina serà la resposta final de la justícia europea i sobre els matisos i els marges d’interpretació que pugui donar. Però el camí ja és traçat i s’hi comença a caminar.