Comença la resolució de les batalles europees dels exiliats

Demà al matí el Tribunal General de la UE publicarà la sentència de la primera batalla de la llarga guerra judicial dels exiliats contra l’estat espanyol i les institucions europees per a fer valer els seus drets polítics i desmantellar la repressió espanyola contra l’independentisme. Aquesta primera causa legal que es resoldrà és la que té menys transcendència, però obre la fase resolutiva a Luxemburg, que tindrà més episodis i més decisius durant el segon semestre de l’any, i que pot deixar retratada l’estratègia conjunta que van ordir les autoritats espanyoles i la presidència del Parlament Europeu, amb Antonio Tajani al capdavant, per impedir que Carles Puigdemont i Toni Comín poguessin exercir els seus drets com a eurodiputats.

De fet, el vet inicial al reconeixement de tots dos com a eurodiputats va tenir una certa complicitat del TGUE mateix, perquè el primer de juliol del 2019, el dia abans de començar la legislatura europea, el tribunal no va acceptar les mesures cautelars que Puigdemont i Comín van demanar per poder accedir a la seu del Parlament Europeu a Estrasburg. No va ser fins mesos més tard, el 20 de desembre d’aquell any, que el Tribunal de Justícia de la UE (TJUE) va desautoritzar el tribunal de primera instància i va anul·lar la decisió de no concedir-los aquelles cautelars. El TJUE mateix, el dia abans, havia sentenciat que Oriol Junqueras tenia immunitat d’ençà del dia que havia estat proclamat eurodiputat, i que no calia cap tràmit ni procediment establert pels estats, com ara el jurament de la constitució espanyola, per a tenir tots els drets i deures inherents al càrrec reconeguts. I això valia tant per a Junqueras com per a Puigdemont i Comín.

El cas és que l’estat espanyol, sobretot mitjançant la Junta Electoral, va fer mans i mànigues per impedir que tots dos i que Oriol Junqueras entressin al Parlament Europeu. Ja que no havien pogut evitar que es presentessin a aquelles eleccions europees i que fossin els més votats a Catalunya, van provar de tancar-los la porta. Per això comptaven amb la complicitat del president sortint, Tajani, manifestament hostil a l’independentisme català. Aquesta complicitat ja s’havia palesat tan sols tres dies després de les eleccions europees, quan funcionaris del parlament van barrar-los el pas a les instal·lacions, per ordre del secretari general de la cambra, Klaus Welle. Aquell dia tots els eurodiputats de la circumscripció espanyola van poder anar a recollir l’acreditació provisional, i només se’n van veure privats Puigdemont i Comín (i, és clar, Junqueras, empresonat).

La maniobra va continuar. El 13 de juny de 2019, el BOE va publicar la llista d’eurodiputats electes, on hi havia Puigdemont, Comín i Junqueras. Però la presidència del Parlament Europeu va dir que la llista no era vàlida, que la que comptava era la que va rebre dies més tard, el 17 de juliol, remesa per la Junta Electoral espanyola, on no hi havia cap d’aquests tres noms perquè no havien jurat la constitució espanyola. El Parlament Europeu, en les al·legacions en aquesta causa, ha anat dient que no podia fer res sinó acceptar allò que li digués la JEC i assumir la documentació que li enviés.

Però la sentència Junqueras del TJUE va deixar clar que els estats no podien imposar les condicions perquè un eurodiputat obtingués la seva credencial. Un dels lletrats europeus que defensa la posició del parlament, Niklas Görlitz, es va arribar a declarar sorprès públicament per aquella sentència que contradeia la decisió que ells havien avalat de privar Puigdemont i Comín dels seus drets. Görlitz va dir en una conferència al País Basc que la sentència sobre Junqueras era revolucionària i “difícil de gestionar”, perquè reconeixia la immunitat dels europarlamentaris (recollida al protocol número 7 sobre privilegis i immunitats del tractat de funcionament de la UE) d’una manera més extensa de com s’havia considerat fins aleshores, o si més no de com ell i el seu equip l’havien considerada. I això va fer que el Parlament Europeu vulnerés, en complicitat amb les autoritats espanyoles, la immunitat de Puigdemont i de Comín durant gairebé mig any. I la d’Oriol Junqueras, que Marchena va mantenir tancat a la presó.

Les sentències que vindran

Aquesta primera sentència és la que té menys intriga, perquè a la pràctica Puigdemont i Comín (i posteriorment Clara Ponsatí) han pogut exercir el càrrec. En tot cas la sentència podria reblar la doctrina segons la qual allò que preval és el dret europeu, que els estats no poden imposar condicions addicionals per a adquirir l’acreditació d’europarlamentari. Però també pot ser que el tribunal consideri, com addueix l’advocacia de l’estat espanyol, que “els danys ja s’han reparat” i que desestimi el recurs perquè ja no té objecte. Sigui com sigui, contra la decisió hi podrà recórrer qualsevol de les parts en segona instància al TJUE.

En canvi, la setmana vinent es farà pública una decisió més transcendent per al futur dels exiliats: l’informe de l’advocat general del TJUE sobre les pre-judicials presentades pel jutge Pablo Llarena per a saber els criteris amb què es poden rebutjar unes euroordres. De fet, la resolució d’aquest cas pot fer en el millor dels casos que les euroordres del jutge del Suprem siguin enterrades definitivament i que no pugui continuar perseguint els exiliats catalans per Europa, tot i que sí que ho continuï fent dins l’estat espanyol. Els exiliats volen portar el tribunal a dictaminar que les euroordres contra ells no es poden admetre, que reconegui la singularitat del cas català com a exemple i precedent perillós de la persecució d’un grup o d’una minoria per raons polítiques. I que això pugui obrir una ferida que deixi tocada tota la causa general contra l’independentisme. La sentència es farà pública la tardor vinent, o cap a final d’any, a tot estirar.

I encara restaran pendents dues causes més, que poden ser cabdals perquè els eurodiputats Puigdemont, Comín i Ponsatí puguin tornar a entrar amb el màxim de seguretat jurídica a l’estat espanyol, totes dues encara en la primera instància judicial europea, el TGUE. La primera és contra el suplicatori aprovat pel Parlament Europeu, que els va llevar una part de la immunitat i en la qual el TJUE els ha retornat cautelarment la immunitat perduda; la sentència d’aquesta causa també podria arribar a final d’any. I la segona, al TGUE mateix, contra la presidència del Parlament Europeu, per haver-los denegat poc abans de la sentència Junqueras l’empara com a eurodiputats. El tauler ja és a punt i les peces del trencaclosques de mica en mica aniran encaixant.