El nivell d’exigència lingüística en l’administració d’aquest país és lamentable. És una demostració clara de la baixa autoestima dels nostres polítics en relació amb la llengua. No fa gaire, el president Mazón va irritar l’opinió pública pel cinisme amb què va parlar dels títols de català. En les declaracions –recollides en aquest piulet–, no tan sols mentia quan deia que fins ara s’havia imposat la llengua del país, sinó que tornava a entonar la cantarella que per culpa d’aquesta imposició l’havien feta antipàtica. I ell, per a fer-la simpàtica, t’ho explicava tot en castellà. Una actitud cínica i prepotent, perquè dir això i d’aquesta manera és tractar la població de curta de gambals.

Mazón, doncs, es mofa de la llengua d’una manera flagrant i barroera. Que el PP i Vox són enemics del català ho sap tothom i és profecia. Però i “els nostres”, què han fet quan han manat? Han prestigiat la llengua o han contribuït a devaluar-la, també? Per exemple, ja que parlem de títols, el llistó per aconseguir un títol de català l’han aixecat? Vegem-ho.

La llei 1/2024 de la Generalitat Valenciana –anomenada de “llibertat educativa”–, aprovada el 27 de juny passat, estableix (article 16) que si tens el català aprovat en els sis cursos de primària et correspon el nivell A2; amb el català aprovat en els quatre cursos d’ESO tens el B1; i si aproves el català dels dos cursos de batxillerat, el B2. Per tenir el C1 al País Valencià has d’haver aprovat el català dels dos cursos de batxillerat amb una nota mitjana de 7 o més.

A les Illes, d’acord amb l’ordre de la consellera d’Educació, Cultura i Universitats del 28 de juliol de 2014 (article 5), hi ha una exigència diferent, segons la nota mitjana, tant a l’ESO com al batxillerat. Si acabes quart d’ESO amb una mitjana de 5, 6 o 7 en la nota de català, et correspon el B1. Si l’acabes amb un 8 o més, el B2. I per a obtenir el C1 (article 8), has de menester una mitjana de 8 o més en el català de segon de batxillerat.

Obtenir el C1 al Principat és molt més fàcil: n’hi ha prou de tenir el català de l’ESO aprovat. Aprovat amb un 5 pelat, és clar. Hi ha gent que es pensa que al Principat el C1 te’l donen amb el batxillerat. No, no, amb l’ESO i amb un 5 pelat. Ho diu el decret 161/2002, de l’11 de juny (disposició addicional 1) i també aquesta llista refosa de titulacions equivalents (apartat 4).

Vist aquest panorama, no dic pas que no ens escandalitzem pel cinisme aparatós i fatxenda de Mazón. Però també ens hauria d’escandalitzar –i més i tot– que la Generalitat de Catalunya regali el C1 a qualsevol alumne que tingui el català de l’ESO aprovat. Perquè aprovar el català d’ESO –al Principat i a tot arreu– no es pot pas dir que demani gaire esforç. És a dir, ni punt de comparació entre un 5 a l’ESO (Principat) i un 7 o un 8 a batxillerat (País Valencià i les Illes). I també ni punt de comparació entre un 5 a l’ESO i aprovar el C1 en les proves de suficiència convocades per la Generalitat de Catalunya, en què, per exemple, hi ha una part de comprensió i expressió escrites que és eliminatòria i una part de comprensió i expressió orals que compta el 30% de la nota. Creieu que tots els alumnes que aproven el català de l’ESO la passarien, aquesta prova?

No teniu el C1? Tranquils…

Amb tot plegat, no ens ha d’estranyar de trobar-nos funcionaris pagats per la Generalitat que no dominin prou la llengua o bé que ni tan sols en facin ús. No ens ha d’estranyar, per exemple, que hi hagi metges i infermeres que no diguin ni un mot en la nostra llengua, que no facin cap esforç per adaptar-se a la llengua del pacient, encara que tinguin el C1 a la butxaca. Això si l’hi tenen, que no necessàriament l’hi han de tenir. Perquè la normativa, efectivament, diu que si hom vol que el contractin a l’administració de la Generalitat ho ha d’acreditar. Com?: “La manera bàsica d’acreditar l’esmentat coneixement és haver-lo acreditat a l’ensenyament obligatori, cosa que resulta de la certificació que s’ha cursat de manera oficial a Catalunya la matèria de llengua catalana d’ensenyament obligatori.” D’acord. Però sempre? No: “Quan es nomeni personal interí o es contracti personal laboral temporal directament, es pot eximir d’haver d’acreditar el nivell corresponent de coneixements de la llengua catalana.” Tranquils, doncs: si sabeu castellà, el català no cal.

Tots devem recordar el cas de la infermera de l’hospital de la Vall d’Hebron que, el març de l’any passat, estava tan indignada perquè l’administració pretenia fer-li aprendre català. S’hauria exclamat, en una situació semblant, si hagués treballat a Alemanya? No. A Alemanya l’alemany és una llengua necessària. Ací, lamentablement, no ho és. Ni els polítics ni la societat no hem fet que ho sigui. Potser ara ho comença a ésser a Andorra. I això és perquè Andorra és un estat? No, és sobretot perquè l’estat vol que el català sigui necessari per a viure a Andorra.

Hi ha solució?

La situació descrita ens pot fer pensar que la cosa del català a les escoles no té remei. I sí que en té. El remei és un calaix del Departament d’Educació. És un document titulat “Propostes per impulsar l’ús de la llengua catalana en els centres educatius” i el va elaborar el 2022 el Consell Lingüístic Assessor, encapçalat per la lingüista M. Carme Junyent. Són cinquanta mesures aplicables que poden fer fer un tomb a la situació de l’ensenyament, prestigiar la llengua socialment i afavorir un canvi en l’ús general del català.

Mesures que ens diuen, per exemple, que el professor no és qui decideix en quina llengua fa les classes: “Els docents han de fer ús de la llengua catalana com a mitjà per aconseguir que els alumnes tinguin les mateixes oportunitats.” O bé que el C1 de català no s’obté automàticament. En tot cas, qui el vulgui que faci una prova: “Al curs darrer de l’ESO, els centres educatius oferiran la possibilitat d’obtenir, mitjançant una prova específica, un certificat oficial que acrediti la competència lingüística en català.”

Si s’apliquessin aquestes mesures, a més, s’aconseguiria que els alumnes nouvinguts aprenguessin més ràpidament la llengua del país, cosa que augmentaria el nombre de catalanoparlants: “Es planificaran mesures organitzatives i pedagògiques necessàries per afavorir l’aprenentatge del català per part dels alumnes nouvinguts, i per atendre i preveure’n l’atenció personalitzada.” I, anant al fons, es prendrien mesures perquè el català fos una llengua d’ús real, dins l’escola i en el lleure: “S’impulsaran els aspectes més dinàmics de la comunicació i de l’ús social quotidians de la llengua catalana (i de l’aranès a l’Aran) en tots els àmbits escolars i de l’entorn, perquè les llengües només tenen sentit si es fan servir.”

“Les llengües només tenen sentit si es fan servir.” Més clar, l’aigua.