Titanic i l’evidència científica

A pesar del que diga la filosofia postmodernista, la realitat objectiva i mesurable existeix. Les coses són com són, i no com a nosaltres ens agradaria que foren. Sempre que s’ha volgut avantposar la ciència a una ideologia o a una religió les conseqüències han estat nefastes. Un bon exemple ens el dona el celebèrrim final de la pel·lícula Titanic (1997) de James Cameron.

Recordem: Titanic tracta de ser la reconstrucció més fidedigna del que va ser la travessia inaugural (i final) en 1912 del famós vaixell, emprant com a fil narratiu dos personatges imaginaris. En la seua senectut, la que havia estat la rica hereva Rose recorda la seua història. Durant el viatge va conèixer el jove i atractiu passatger de tercera classe Jack i se’n va enamorar. L’apassionada història té un final dramàtic ja que tots dos cauen a la mar i troben un tauler de fusta que fa de salvavides, però sols hi ha lloc per a una persona. Jack demana a Rose que se salve, mentre que ell mor glaçat a les aigües de l’Atlàntic nord. A tots se’ns va quedar en la retina la trista història, i al cervell, l’embafosa cançó de Celine Dion que hem escoltat a partir de llavors en qualsevol festival escolar si hi ha una flauta dolça a prop. Una vegada superes el xoc inicial i tornes a veure-la (a Nadal és gairebé impossible no trobar-se-la en alguna cadena) comencen els dubtes. Per què Rose no li fa un lloc a la improvisada embarcació? Aparentment, hi ha lloc per a tots dos, però Rose no li diu que puge i Jack acaba morint.

Hi ha unes quantes teories que expliquen aquest fet. La primera i més òbvia. Rose és molt mala persona i al final, com que ella va en primera classe i Jack en tercera, doncs així és la vida, tot i que entre paraules llamineres. L’altra teoria més agosarada la va popularitzar l’usuari Luis_HMG en un fil de Twitter. En realitat, Jack no existeix i no és més que una fantasia de la ment senil de Rose. Per a fer aquesta afirmació, es basa en el fet que la pel·lícula és molt acurada amb els detalls històrics, però hi ha alguns anacronismes, i tots tenen a veure amb Jack. En concret, en els seus diàlegs parla de pujar a la muntanya russa del moll de Santa Monica (construïda el 1916), pescar en gel al llac Wissota (llac artificial creat el 1917), la motxilla que porta és del model militar reglamentari de Suècia (del 1939) i el pentinat no es va popularitzar fins a la dècada dels trenta. La imatge icònica del film, amb Kate Winslet i Leonardo DiCaprio abraçats damunt la proa del vaixell, està desproveïda de fonament històric. La proa de la nau estava coberta. Segons aquesta hipòtesi, Titanic jugaria amb la percepció d’un personatge que veritablement no hi és. El mateix James Cameron no va ser de gran ajut. Quan van preguntar-li per què Rose no li deixa lloc a Jack al tauler, va dir: «Jack havia de morir perquè així ho deia el guió» i deixà obert el debat.

Però, i si la ciència poguera explicar l’escena i exonerar Rose? Aquí hem d’invocar el principi d’Arquimedes. En alguns programes de televisió han tractat de reproduir les condicions de l’embarcació, tenint en compte els materials, la grandària, la salinitat i temperatura del mar. És cert que els dos hi caben… però, si sumem el pes de Jack i el de Rose, el tauler de fusta no hauria aguantat i s’haurien congelat els dos. Per tant, el sacrifici de Jack era necessari. No obstant això, hi havia una alternativa, i és que hagueren posat les armilles salvavides a sota del tauler per augmentar-ne la flotabilitat. En aquest cas, probablement la improvisada embarcació haguera aguantat, però… en l’escena es veu clarament que sols en tenen una, la que porta Rose, la qual cosa confirma l’afirmació de James Cameron. Jack havia de morir i no tenia forma de salvar-se. Per tant, la realitat objectiva existeix i la ciència és la millor forma d’explicar la realitat, o fins i tot, la ficció.

José Miguel Mulet és catedràtic de Biotecnologia de la Universitat Politècnica de València i investigador en l’Institut de Biologia Molecular i Cel·lular de Plantes (CSIC-UPV).

Aquest article ha estat publicat a la secció «Fotogrames de ciència» a la Revista Mètode. Pots llegir més articles de la secció ací.