15.01.2020 - 21:50
El cavaller Tirant lo Blanc oscil·la entre el món bèl·lic i polític, governat pels homes, i el món de l’eròtica i l’amor, governat per les dones, i rep ferides de totes dues bandes. El clàssic de Joanot Martorell tracta de temes universals amb uns personatges que encara ara tenen vigència, sobretot els femenins, com ara Carmesina, Plaerdemavida i la Vídua Reposada, que malden per esquivar la repressió sexual imposada per la moral cristiana i el llinatge. Precisament aquesta visió femenina del Tirant lo Blanc és la que ha volgut realçar el muntatge teatral Tirant, que es pot veure al Teatre Rialto de València fins el 26 de gener i que passarà per Alcoi, Vila-real i Palma.
Eva Zapico, directora de l’espectacle, va rebre l’encàrrec de l’Institut Valencià de Cultura d’adaptar el Tirant lo Blanc al teatre, però amb tota la llibertat creativa. El text de l’obra és una adaptació de Paula Llorens, que per aquest treball va rebre el premi a la millor versió als Premis de les Arts Escèniques de la Generalitat Valenciana 2019, amb les directrius dramatúrgiques de Zapico: ‘Vàrem decidir de treballar la part més coneguda del Tirant, que és la història d’amor de Constantinoble’, explica. Primerament, havien pensat d’enfocar l’obra al públic adolescent, però es va descartar de seguida que van veure la universalitat dels temes que s’hi tracten i de la trama de la història.
Tirant lo Blanc és considerada la primera novel·la moderna, i aquesta modernitat és la clau per a contemporitzar-la sense perdre’n l’essència. Els personatges que hi apareixen són universals i tracten de qüestions tan humanes com la sexualitat i l’amor, la gelosia, el poder… ‘Els clàssics ho són perquè alhora són moderns, i el Tirant, com qualsevol altre clàssic, té la capacitat d’adaptar-se i entroncar amb un discurs actual: parla de l’amor romàntic però des d’una perspectiva que de vegades és molt moderna.’ L’eix principal d’aquesta adaptació és la dualitat entre l’amor i la mort. Els personatges femenins, sobretot Carmesina i la seva pugna entre el desig i el deure, en són el motor principal.
Carmesina i la visió femenina de l’obra
‘El Tirant és un text molt modern en el tractament dels personatges femenins i volíem rescatar-ne aquesta visió femenina’, explica Zapico. És per això que l’obra gira entorn de la història d’amor entre Tirant i Carmesina, però posant el focus sobre el personatge de la princesa i més personatges femenins principals, com ara Plaerdemavida i la Vídua Reposada. De fet, en aquesta adaptació hi apareixen quatre personatges femenins i tres de masculins.
Tanmateix, Zapico no parla d’haver fet un Tirant lo Blanc ‘feminista’, perquè la novel·la no ho és, sinó un Tirant ‘femení’, una adaptació que fa lluir la riquesa dels personatges femenins de l’obra. ‘El Tirant és precursor en el plantejament de personatges femenins que no són solament l’acompanyament del personatge masculí o de la figura de l’heroi hegemònica, sinó que tenen una certa entitat i complexitat’, diu Zapico. En l’adaptació ha volgut agafar aquesta presència i fer-lo destacar en el muntatge: ‘A Carmesina, hem volgut donar-li una veu que ja té al text original, però una mica més reforçada.’
Les dones de Tirant lo Blanc són personatges complexos i proactius en certs moments de la trama. Tenen un arc de desenvolupament propi que, tot i anar vinculat amb els masculins, teixeix una trama pròpia. En alguns passatges són la clau de l’evolució de la novel·la, com ara Plaerdemavida, un personatge nuclear en la història de Tirant i Carmesina, artífex dels avenços importants de la relació amorosa.
Català medieval amb beatbox
La llengua amb què va ser escrita la novel·la, al segle XV, es manté gairebé intacta en l’adaptació teatral. Paula Llorens l’ha respectada al màxim perquè té una gran sonoritat que volia que arribés al públic. Aquest català medieval contrasta amb l’escenografia que hi incorpora Zapico, que per actualitzar el clàssic ha volgut col·locar-lo en un escenari d’època neutral i explorar-ne l’univers visual: les batalles, els sons, les llums, la mar, la terra, les textures, la sang…
Aquest Tirant poua en l’estil personal de Zapico: ‘He fet servir el llenguatge en què habitualment treballe, m’han donat molta llibertat. I n’ha eixit una mesclar entre la construcció de la imatge plàstica, que és quasi abstracció, i tota aquesta narrativa que conserva el llenguatge medieval.’ La trama es modernitza amb la narració simbòlica de moltes parts del text gràcies a la imatge, però defugint l’adaptació històrica del relat. Moltes escenes són només moviment i un dels elements més disruptius amb la tradició medieval és l’ús de la música: hi ha un beatboxer damunt l’escenari que actua en directe.
Una versió contemporània que connecta amb el públic per la forma, però també pel contingut universal, amb temes com ara l’amor, la lluita, l’enveja, el poder, les pugnes entre desig i deure… ‘Hi ha un contrast molt poderós que arriba molt bé al públic: una representació en valencià arcaic però amb una escenificació contemporània.’
L’espectacle és una coproducció de l’Institut Valencià de Cultura i la Compañía Nacional de Teatro. Des que es va estrenar, fa vora un any, ha estat un èxit als escenaris per on ha passat. Després d’haver voltat per teatres del País Valencià i haver fet una estada a Madrid, ha tornat a València abans de tancar la ronda a Alcoi, Vila-real i Palma.
