The Washington Post · Kareem Fahim i Suzan Haidamous

Tir, Líban. Mentre els avions de guerra israelians rugien i les bombes es precipitaven sobre els caps dels residents d’aquesta ciutat costanera del sud del Líban, un home seia a la vora de la mar sense camisa. Era un banyista solitari en un lloc d’on la majoria de la gent havia fugit.

Tir, a tot just 20 quilòmetres de la frontera amb Israel, s’ha buidat de manera ràpida i cruel pels atacs aeris, la guerra i la por que tot empitjori. Setmanes després del començament de la campanya militar israeliana, tan sols hi queden els residents més obstinats.

Entre aquest grup d’obstinats, hi ha els metges i infermers dels hospitals de la ciutat, a més dels voluntaris de les forces de defensa civil. El batlle, Hassan Dbouk, explica que a Tir també s’ha quedat molta gent gran que creu que, si el seu destí ja està decidit, vol assegurar-se que, com a mínim, morirà a la ciutat.

El panorama de desolació a Tir, la quarta ciutat més gran del Líban, és un presagi dels efectes que l’escalada del conflicte entre Israel i l’Hesbol·là podria tenir per al país, en què tanta gent ja ha hagut de fugir de casa aquestes darreres setmanes a la recerca de refugi.

Durant aquest darrer any, la guerra s’ha batut sobre el Líban en diferents etapes. El conflicte va començar l’octubre passat, quan l’Hesbol·là va començar a disparar contra Israel i va obligar desenes de milers de persones a banda i banda de la frontera a desplaçar-se, i ha anat augmentant d’intensitat fins a les escalades israelianes més recents, incloent-hi una invasió terrestre i una àmplia campanya aèria que, segons Tel-Aviv, té l’objectiu de posar fi als atacs transfronterers.

Mentre les seves tropes proven d’avançar, l’exèrcit israelià ha emès ordres de desplaçament a la major part del sud del Líban, incloent-hi les zones al nord, l’est i el sud de Tir. Encara no han ordenat als habitants de la ciutat que l’abandonin, però a mesura que els atacs aeris israelians s’estenen per la ciutat, l’avís sembla qüestió de temps.

La setmana passada, l’exèrcit israelià va ordenar a la població que es mantingués allunyada de bona part de la costa mediterrània del Líban, que s’estén des de la ciutat de Sidó, al nord de Tir, fins a la frontera amb Israel al sud. Instants després de l’emissió de l’ordre, un atac aeri israelià va estavellar-se contra un edifici de la carretera costanera de Tir. Feia una hora, si fa no fa, que els periodistes hi havien passat i havien vist el banyista solitari assegut al costat de la mar.

El bombardament va escampar metralla a la platja i va matar Talal Tahla, un barber d’uns seixanta anys, segons que confirma Dbouk.

No se sap quantes famílies queden a la ciutat, que abans de la guerra tenia més de 125.000 habitants. Un metge d’un hospital local calcula que quedaven entre 40 i 50 famílies en tot Tir. En un dels barris cristians de la ciutat, hi queden “molt, molt poques” persones, segons que explica un dirigent destacat de la comunitat.

A l’entrada de la ciutat, després de conduir per una carretera gairebé deserta, els visitants són rebuts per un gran cràter a terra, envoltat de runes. La gent es reuneix entorn de la carretera de la platja, incloent-hi uns nois que seuen al pati d’un Starbucks tancat. D’un edifici d’apartaments bombardat pengen pancartes de l’Hesbol·là, incloent-hi una en què es pot llegir: “Podreu destruir la pedra, però no pas la nostra voluntat.”

En un carrer proper que ha quedat desert, una dona amb un vestit verd brillant s’asseu al costat d’un altre edifici abandonat. “Per què sóc aquí? Per què sou aquí?”, exigeix, abans de dirigir un seguit d’epítets a Israel i prometre a l’exèrcit invasor “una sorpresa”.

La seu de la força de defensa civil de la ciutat rau buida, amb la porta oberta. Mentre els periodistes s’acostaven a l’edifici, un cotxe amb el clàxon sonant frenèticament s’hi dirigeix a tota velocitat per advertir-los que no hi entrin. El mes passat, les forces israelianes van amenaçar de bombardar la seu, segons que aclareix posteriorment el cap de la defensa civil.

Entre els pocs focus de vida que romanen a Tir, hi ha els dos hospitals de la ciutat, que han passat per períodes de caos sostingut aquestes darreres tres setmanes.

Abdul Nasser Farran, cirurgià de l’Hospital Hiram que ja va treballar al centre durant els dos conflictes anteriors amb Israel, el 1996 i el 2006, explica que viu a Tir, però, com la resta del personal, s’ha hagut de traslladar a l’hospital. “No és segur sortir-ne. La majoria de Tir ha desaparegut”, diu.

La situació a l’hospital es va començar a complicar a mitjan setembre, quan Israel va activar tot d’explosius dels localitzadors que feien servir els membres de l’Hesbol·là, en un atac que va deixar centenars de morts. Als hospitals de la ciutat, no hi paraven d’arribar ferits.

“En cinc minuts van arribar 200 pacients”, diu Farran. Quan Israel va començar a intensificar els atacs contra el Líban a partir del 23 de setembre, l’hospital va començar a rebre entre 40 i 50 pacients diàriament. “Eren dones, nens, homes, joves, de tot”, diu.

“La gent de l’Hesbol·là no són estranys que vénen d’un altre país. Viuen ací”, diu el metge. Per cada membre de l’Hesbol·là, els atacs israelians han matat o ferit molts civils, afegeix.

Uns dies abans, un atac va destruir els dos darrers pisos d’un edifici prop de l’entrada d’urgències de l’hospital. Al carrer, Farran va topar-se amb un cadàver. Diu que no sap si l’atac va causar més víctimes. “Aquesta mena d’atacs no deixen ferits”, diu.

Explica que l’hospital ha sofert tota mena de mancances, incloent-hi combustible. “Podem aguantar quatre dies més o cinc, amb la benzina que tenim”, diu.

Els metges també han anat marxant de l’hospital, explica. El centre, de 110 llits, tenia quatre cirurgians al començament de la crisi. Poc després va passar a tenir-ne dos; ara Farran és l’únic cirurgià que hi ha.

Els bombardaments són visibles de l’hotel Rest House estant, on els periodistes han instal·lat les càmeres per a observar i enregistrar el conflicte. Les columnes de fum s’eleven des d’una zona situada rere les barques de rem blanques i grogues i les torres dels socorristes en una platja prop de l’hotel que era plena de banyistes fa tan sols uns mesos, i des de zones edificades als suburbis de Tir.

En aquesta zona, va arribar a haver-hi tres camps de refugiats palestins, pel cap baix, però la majoria dels seus antics residents han hagut d’anar-se’n, a la recerca de protecció i seguretat en uns altres punts del país, segons que informa en un comunicat l’agència de l’ONU per als refugiats palestins (UNRWA).

L’agència va suspendre la majoria d’operacions als campaments a començament d’aquest mes, quan els seus treballadors també es van veure obligats a fugir dels atacs israelians. Als pocs refugiats que hi romanen, se’ls va acabant l’aigua, l’electricitat i el menjar, assegura l’agència.

Ali Safieddine, cap de la defensa civil de Tir, diu que la seu del grup va rebre una trucada, poc després del començament de la campanya israeliana el mes passat, d’un número danès que advertia els treballadors que abandonessin immediatament de l’edifici.

Safieddine es va prendre l’amenaça de debò. Durant la guerra del 2006, la seva filla Lynn havia mort en un atac israelià contra la caserna general del grup. En duu el rostre tatuat al braç esquerre. La seva dona va resultar greument ferida en el mateix atac.

Els treballadors de la defensa civil van dormir al carrer durant dies fins que l’exèrcit libanès els va oferir espai a l’altra banda del carrer. Fins i tot amb la regió buida, la defensa civil respon a quatre o cinc atacs cada dia, una xifra que a voltes augmenta fins a deu.

Però ara, diu Safieddine, respondre als atacs “és molt, molt perillós”, fins al punt que els equips d’ambulàncies i bombers solen esperar una estona –uns 15 o 20 minuts– abans d’acudir als indrets dels atacs per por que els bombardaments es repeteixin. Explica que aquest és un modus operandi que ja han vist unes quantes vegades.

De cop, Safieddine rep una trucada al telèfon mòbil. “Estem bé, tot va bé”, diu a algú, mentre una pluja de míssils ressona en la distància. Safieddine diu que fa més de dues setmanes que no veu la família, d’ençà que van fugir a Beirut.

Dbouk, el batlle, diu que ha sentit parlar de persones que han tornat a la regió, tot i el perill, després d’haver-se quedat sense diners per a pagar el lloguer en zones més segures del país o d’haver-se cansat de la inseguretat que preval a les grans ciutats. Cita el cas d’una família que va fugir de la regió en direcció a Beirut, on va morir la setmana passada en un atac aeri israelià.

“En definitiva, no hi ha cap lloc segur”, diu.

Mohamad El Chamaa, de Beirut estant, ha contribuït a aquest reportatge.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb