Aquest és el meu últim article per VilaWeb abans de les vacances. I fa temps que em volta pel cap parlar de l’amor. Quin avorriment, direu alguns. És probable, avesats com estem a les opinions fortes sobre temes culturals i polítics; com si els sentiments no poguessin entrar en el regne complex de la controvèrsia. Els sentiments, he escrit; o les sensacions, que no són el mateix: Antonin Artaud deia que en la sensació s’agafa allò que ve, mentre que en el sentiment s’intervé.

I sí, en el meu últim escrit de temporada, vull parlar de l’amor. O d’un tipus d’amor, que n’hi ha molts. El meu, el nostre. La Montse i jo fa molt més de mitja vida que estem junts, més de quaranta anys. I en una època en què les relacions s’esberlen amb facilitat, aquesta llarga relació nostra –com la de molts altres que ara mateix em llegiu– ha de significar alguna cosa. Ben mirat, moltes de les relacions que ara s’esberlen en uns altres temps haurien durat per força: pels convencionalismes religiosos i socials, pel sotmetiment de la dona, per no traumatitzar els fills, vés a saber per quins altres motius… En els meus pares no recordo haver percebut espurnes d’amor, només consensos, tot i que vull creure que en els primers moments n’hi devia haver.

Més de quaranta anys junts vol dir que la Montse i jo hem conegut i practicat molts tipus d’amor: perquè fa temps que vam deixar de ser aquells joves que es van estimar per primera vegada, mig d’amagat dels pares, amb aquella il·lusió per la trobada, amb aquella estimació en els suburbis del cos. La Montse d’aquells primers encontres i la d’ara ha canviat molt, s’ha anat reinventant, a la feina i després de la feina. Fa anys, ja vaig parlar del seu compromís amb l’ensenyament d’aquest país; després de jubilar-se, fa un voluntariat amb nenes i nens en un hospital, i no deixa de mantenir-se activa, la qual cosa em fascina. I jo? Tampoc sóc el mateix d’aquell primer enamorament esbojarrat, és clar, he anat aprenent a estimar d’unes altres maneres, he hagut d’espolsar-me els privilegis amb què naixem els homes (i és una feina que no acabes mai). I, sobretot, he après a conviure amb la Montse de maneres molt diferents, especialment arran de néixer els nostres dos meravellosos fills. Canvien les persones (fins i tot físicament, perquè unes cèl·lules moren, unes altres es renoven), i la química de les relacions, també. I l’amor es va transformant. El fet em recorda aquell fragment d’un vers de Foix: “Tot muda i tot roman.”

Que consti que no ens poso d’exemple de res: perquè al llarg de tants anys hi ha hagut turbulències, sotracs, tempestes i llamps. No crec que no pugui ser d’una altra manera. I en un d’aquests alts i baixos hauríem pogut separar-nos, segur que sí. Aquí m’apunto jo un mèrit o una calamitat: sóc més covard que ella i m’hi he arrapat com un pop. Tots els amors són exemplars en si mateixos si parteixen de l’equitat i el respecte, amb les turbulències i les reconciliacions, o amb les turbulències i les ruptures que hagin de produir-se.

Mirant enrere hi ha una qüestió política que ens uneix des de la nostra joventut. I que és impossible que no formi part dels nostres amors diversos i allargassats en els temps que hem anat practicant. Tots dos, la Montse i jo, provenim dels anys de compromís del “cinturó roig”, veïns de Cornellà, del mateix carrer, allà vam créixer i vam saber des d’edat primerenca què era lluitar per uns ideals democràtics i d’igualtat. Primer, en contra de la dictadura; immediatament després, en contra d’aquella mandanga de la transició, de l’Estat de les Autonomies i dels partits que s’acomoden al sistema, entre més i més. Aleshores és quan vam allistar-nos a la militància, però no en cap partit polític, sinó a la lluita civil: els esplais, els centres culturals, els cineclubs, la transmissió de coneixement (tots dos vam acabar sent professors)…

Aquesta coincidència política que es donava també quan, ben joves, fèiem els primers viatges a l’estranger (a Londres, a Itàlia…) i ens molestava que ens diguessin espanyols quan ensenyàvem el passaport; ens molestava que els taxistes de Nova York, quan ens sentien parlar, diguessin que parlàvem en espanyol i nosaltres fèiem –i fem– didàctica, explicant que parlem en llengua catalana i que Catalunya és una cosa diferent d’Espanya. Aquestes conjuncions, aquest origen compartit (famílies catalanes i antifranquistes), no sé si han fomentat la nostra estimació (em sembla que sí, n’estic convençut), però en tot cas no l’han obstaculitzada. Hi poso les mans al foc.

Les coincidències van més enllà. El nostre amor s’ha mostrat políticament també per mitjà del nostre interès per l’art. Vam coincidir a la universitat estudiant història de l’art: de les classes de Joaquín Yarza o Milagros Guardia (que després van passar a ser col·legues meus) va néixer la fascinació pel romànic o pels mosaics romans. I immediatament després, la no menys intensa fascinació per l’art contemporani. Per descobrir en l’art una manera diferent d’interrogar el passat i el present, de sentir-nos partícips d’una possibilitat d’anàlisi també política de la societat per mitjà de la cultura. La imatge que acompanya aquest text la vaig fer a París fa uns mesos: la Montse contemplant un Rothko, un pintor pel qual sempre ha sentit un interès especial, per la interrogació que enclou la seva pròpia obra. Un dia, al Museu d’Art Abstracte de Cuenca, ens vam trobar una antiga alumna seva que li va recordar les classes en què parlava de Rothko. Que bonic: aquella noia, a les aules de primària va saber qui era Rothko i la seva obra gràcies a la Montse; és a dir, va tenir noves eines per a conèixer el món més enllà d’allò que fem constantment: donar voltes sempre als mateixos personatges i les mateixes anècdotes perquè la majoria de gent pensi el mateix.

Acabo. Ja em perdonareu si he caigut en la cosa mel·líflua, a mi que m’agraden les cançons d’amor més aviat rudes (no en conec una de millor que “Te recuerdo Amanda”, de Víctor Jara). De vegades, l’articulista necessita deixar l’estil de banda i parlar de les seves coses. Que també són polítiques.

Que passeu un bon mes d’agost.