24.05.2018 - 22:00
Josep estimat,
Ignoro si Hergé ha situat mai l’acció de cap dels seus llibres a l’interior d’una presó i també ignoro com l’ha descrit o com l’hauria imaginat. Segurament com un lloc força més agradable que Estremera on, per cert, has aconseguit que les hamburgueses deixin de ser flatulentes després d’haver-ne parlat a la premsa. A Estremera ens hi hem vist dues vegades a través d’un vidre i, en totes dues ocasions, hem rigut segurament per no plorar. Una d’aquestes riallades va ser per unes estranyes gesticulacions del conseller Romeva que, per sort, no van ser detectades pels funcionaris que hi eren presents. El migdia fatídic en què us van tornar a empresonar vam parlar per telèfon i et vaig veure serè, convençut i molt conscient de què podia passar. Al matí havíeu declarat davant el jutge i aquella tarda Pablo Llarena us tornava a tancar. Mentre m’ho explicaves, sentia de fons la resta de consellers dinant en un bar qualsevol de Madrid. Bé, qualsevol no, a prop d’aquests espais sinistres anomenats Tribunal Suprem i Audiència Nacional.
En una de les parets del teu despatx hi tens penjada la portada del Tintín Objectiu: la lluna i una reproducció del coet que hi apareix. Rull, tu no has enganyat mai ningú. Ets independentista des del primer dia, allò que s’anomena un indepe de pedra picada o pota negra. I, si no, que ho demanin al ‘retolador normalitzador’ i a alguns cartells del centre de Terrassa que tenien dificultats a percebre quina era la llengua pròpia de Catalunya. Et vas fer de la JNC perquè vas pensar que era la millor via per a aconseguir la independència, de la mateixa manera que Tintín intenta arribar a la lluna seguint un impuls vital. No vas enganyar ningú, ni el president Pujol quan durant un consell nacional vas ser l’única veu discrepant del pacte del Majestic. Tampoc no vas enganyar Pablo Llarena quan li vas dir a la cara que compareixies davant d’ell tot i saber que el resultat del procés ja era predeterminat. Al mateix temps, li vas recordar que tenia el poder de permetre’t de veure créixer els teus fills Bernat i Roger, tot i que aquest dret sembla estar només reservat als agressors de la Blanquerna.
Ens vam conèixer a l’escola a l’edat de tretze anys (l’arrencada no va ser gaire bona, oi Rullers?) i vam viure una adolescència força distreta. En aquella època tornar del Concor de Sabadell en Mobylette i sense casc era la cosa més normal. Als divuit anàvem a la UAB amb el teu Citroën 2 CV groc, justament groc, amb l’inevitable adhesiu de ‘Nuclears, no gràcies’ i el ‘Sultans of swing’ dels Dire Straits sonant a tot drap repetidament. En aquella època fins i tot vaig detectar l’inici del festeig amb la Meritxell… Han passat molts anys, però encara mantenim el contacte regularment sota la denominació de ‘colla clàssica’, formada pels qui vam fer el BUP plegats a Matadepera. A l’inevitable grup de WhatsApp es va debatre si havies de marxar o quedar-te i tu vas defensar la teva posició amb dignitat, la mateixa amb què vas rebre el president Torra amb el pin de conseller.
Aquí fora hi ha qui diu que ‘cal tornar a la normalitat’ com si tot això que passa fos normal, però de normal no ho és gens. Miro de dir-ho tan sovint com puc a les tertúlies i a qui em vulgui escoltar, però hi ha un corrent d’opinió general que vol passar pàgina. Com si no hagués passat res. Pretenen que oblidem que a l’Espanya del 2018 hi ha presos polítics i exiliats, de resultes d’una oportuníssima alineació d’interessos entre policia, fiscalia, govern i jutges. Els lladres acabats de condemnar seuen tranquil·lament al congrés, mentre volen tancar el major dels Mossos a la presó. Intenten ocultar la violència institucional del primer d’octubre, mentre als carrers ha aparegut una violència de baixa intensitat de persones que arrenquen llaços grocs i qualsevol cosa que pugui reclamar la vostra llibertat. Què els deu passar pel cap? És una variant de l”a por ellos’ amb aromes d’extrema dreta i la tolerància del club del 155.
En la teva darrera compareixença davant alguns companys de conselleria els vas dir que ‘un guanyador és un somniador que no s’ha rendit mai’ i afegies que es tractava de no rendir-se ‘en el repte de deixar als fills un país millor, es pensi el que es pensi, s’hagi nascut dins o fora de Catalunya, es parli, s’estimi o se somniï en català o en castellà’. No és tan difícil d’entendre, oi?
Josep, et volem a casa.
Pere Mas
