Tinta Invisible, vint-i-cinc anys democratitzant les arts gràfiques

Martí Guinovart (Barcelona, 1968) i Ricard Ibernon (Sant Pol de Mar, 1967) van fundar el taller de gravat Tinta Invisible, al carrer del Lleó, al cor del Raval de Barcelona, l’any 1997. Durant vint-i-cinc anys han creat una vintena de projectes d’edicions gràfiques originals (llibres d’artista, carpetes de gravats, artefactes expositius i també obra singular). Totes les edicions són treballs molt reeixits amb artistes que sobresurten en el mapa artístic actual.

N’és una mostra Nosaltres i els agermanats (2007-2009), un llibre de bibliòfil de Perejaume que conté dos discs de Pascal Comelade amb poesies d’Enric Casasses. És un projecte de molta complexitat: hi ha impressions digitals, gravats, pàgines encunyades, unes propostes de discs que tenen imatges planxades sota la música… Més exemples d’edicions: A la intempèrie, amb obra gràfica de Perejaume, Ignasi Aballí, Alfredo Jaar, Jaume Plensa, Eulàlia Valldosera (es troba esgotat); Trànsit boreal, amb Alfons Borrell i  Josep Maria Mestres Quadreny; Creu aèria, de Francesc Torres; Botànica proletària, de Sylvie Bussières i Joan Fontcuberta; i el darrer llibre d’artista, el de Carlos Bunga, Juxtaposicions.

Tots aquests projectes que conformen la trajectòria de Tinta Invisible es poden veure ara al Museu de Sant Pol de Mar (Maresme) dins l’exposició Idea per a un gravat, del 22 de juliol al 15 d’octubre. El títol de la mostra fa referència a una obra de Jordi Alcaraz del 2016 amb el mateix nom. Se n’ha editat un catàleg amb texts d’Anna Llopis, Àlex Mitrani, Manuel Guerrero i Joan Puigdefàbregas, i l’artista visual Joan Fontcuberta n’ha fet el cartell, una obra emmarcada en la sèrie Trauma.

Una característica de l’equip de Tinta Invisible és la voluntat d’acostar l’obra gràfica a tothom. És per això que aquests projectes editorials es desenvolupen mitjançant una subscripció, a partir de la qual es paga una quota mensual i al cap de dos anys es lliura l’obra al subscriptor. Un altre exemple de fer proper el món de l’art és amb la possibilitat de comprar obra a terminis. 

De tot plegat n’hem parlat amb Martí Guinovart i Ricard Ibernon, al taller del Raval, pocs dies abans de la inauguració de l’exposició.

—Tinta Invisible va començar fa vint-i-cinc anys. Però, com va començar?

Ricard Ibernon: En Martí i jo vam estudiar a l’Escola Industrial l’especialitat de gravat i dins aquesta especialitat vam fer un cicle d’oficis artístics. Érem de la mateixa promoció. Allà també vam conèixer l’Àngels Arroyo, que s’havia especialitzat en enquadernació. Acabats els estudis i després d’un temps on cadascú va fer una mica el seu camí, ens vam retrobar en Martí i jo.

Martí Guinovart: Jo tenia un taller llogat al barri del Born, al carrer de la Cirera número 1. En aquells inicis, després de l’Escola Industrial, sobretot treballava per a Josep Guinovart, que era el meu padrí i oncle. És amb qui vaig començar, estampant els seus gravats. De fet, en Ricard i jo tenim uns certs paral·lelismes, perquè mentre jo vaig començar amb en Guinovart, ell va començar d’assistent d’en Perejaume. 

R.I.: I també tenim uns altres mestres: jo vaig estar amb el gravador Joan Roma, que era el gravador d’en Tàpies, i en Martí va treballar amb el serigrafista Joan Maria Calzado. Quan vam començar ja estàvem una mica dins aquest món. I un dia vaig anar a veure el Martí al taller del Born i anava molt atabalat perquè tenia un encàrrec de moltes edicions de gravats d’en Guinovart. I em va demanar si el podia ajudar. I a partir de llavors, vam començar a treballar junts. I ja d’entrada teníem moltes ganes de muntar alguna cosa.

M.G.: Vam muntar el taller de gravat perquè en teníem ganes, però realment era una intuïció, perquè no vam fer pas cap pla d’empresa ni res de tot això.

—L’any 1997, quan obriu Tinta Invisible, com es trobava el món de les arts gràfiques? Perquè en vint-i-cinc anys ha canviat molt, amb la irrupció del digital.

R.I.: Hi ha una cosa que no ha canviat i és el fet que el gravat sempre ha gaudit de prestigi dins l’obra gràfica original. I quan vam començar encara hi havia artistes que tenien el gravat com a mitjà d’expressió gràfic. Era la generació de Josep Guinovart, Ràfols-Casamada, Alfons Borrell (una mica més jove, però que entra en aquesta generació). Artistes que ja eren grans, però que continuaven en plena activitat i produïen molta obra gràfica. 

—Vau començar, doncs, fent de gravadors per a aquesta generació d’artistes? 

M.G.: Sí, i també vam començar a treballar per a la generació d’artistes que hi seguia: Perejaume, Frederic Amat, Joan Fontcuberta…

R.I.: Però, al començament, de feina en teníem molt poca i una cosa que sí que és clau és que, ja el 1997, el primer any de Tinta Invisible, vam veure que havíem de ser nosaltres que engresquéssim els artistes a treballar amb nosaltres a partir d’alguna proposta que els fos atractiva. Vam veure de seguida que si no ho fèiem així, no ens en sortiríem. 

—No vau esperar que vinguessin, els vau anar a cercar. I era una manera de demostrar que fèieu bé la feina. 

M.G.: Per una altra banda, al començament, pràcticament només treballàvem per al Guinovart. Però, és clar, nosaltres érem molt joves, teníem vint-i-cinc anys i vint-i-sis, i teníem unes altres inquietuds. De bon començament, i més enllà del taller i els treballs d’encàrrec, nosaltres volíem crear un segell d’edicions d’obra gràfica. I això exigia d’imaginar projectes i proposar-los a artistes.

—Quin projecte se us va acudir? 

R.I.: La primera col·lecció que vam idear era senzilla: treballàvem en un sol format i una numeració, que unificava la col·lecció. I cada any encarregàvem tres obres a tres artistes. I amb aquest projecte, que era una col·lecció de gravats que es feia d’una manera periòdica, amb un artista conegut, un de no tan conegut i una aposta per un artista jove, vam obrir la línia de subscripció i vam començar a engrescar amics i familiars. Aquesta col·lecció vista amb perspectiva la valorem com un gran encert.

—Per tant, el començament d’aquesta col·lecció també l’és de treballar l’edició d’obra gràfica per subscripció.

R.I.: Aquella col·lecció inicial va ser el començament d’una manera de fer. Era una idea molt eclèctica, però senzilla. 

M.G.: Aquest projecte va durar cinc anys, del 1997 al 2002. I després vam decidir de fer un salt i idear propostes més complexes. Però aquest primer projecte va ser important, perquè ens va permetre d’entrar en contacte amb artistes de gran nivell i també va ser un gran aprenentatge per a nosaltres, perquè vam experimentar molt i amb tota mena de tècniques de gravat. Vam treballar per primera vegada amb Perejaume, Carles Pazos, Joan Fontcuberta, Jordi Alcaraz, Alfons Borrell, Antoni Llena, Evru (Zush), Maria Jesús Galdós, Cristina Pastor, Jordi Folgado, Xavi Déu…

R.I.: Amb aquesta generositat innata que tenen els artistes de col·laborar i apuntar-se a un projecte pel sentit que té. 

M.G.: I com que érem un taller de gravadors, i joves, em sembla que els feia gràcia. Perquè no era habitual que dos joves muntessin un taller de gravat per treballar de manera professional.

—Devia ser important aquest suport també anímicament, per a tirar endavant. 

R.I.: De fet, no vam rebre negatives. Tots els artistes amb els quals ens vam posar en contacte ens van dir que sí. I això va crear una mena de petita flama d’allò que després vindria, que són edicions més complexes amb una exigència alta. I aquells primers gravats eren molt barats, pràcticament només cobríem despeses, però ens van portar a generar una dinàmica de girar rebuts, etcètera, i ens van permetre de tenir uns ingressos amb els quals podíem comptar. Pensa que hi ha subscriptors que van començar que avui encara hi són. Això és increïble. S’han generat relacions d’amistat. No parlem mai de clients. 

—Com arriba la nova etapa d’edicions gràfiques i quins desafiaments us presenta?

M.G.: El 2003 vam començar aquesta etapa nova.

R.I.: Després d’aquesta sèrie de gravats vam pensar que calia fer un salt. Vam trucar a en Manel Guerrero perquè s’impliqués com a director d’orquestra del projecte, vam consensuar uns autors i el primer projecte d’aquesta nova etapa va ser Una existència nòmada.

M.G.: Hi havia peces de Joan Fontcuberta, Benet Rossell, Frederic Amat, Perejaume, Pep Duran, Antoni Llena, Hanna Collins, Carlos Pazos. I sí que hi ha un salt, perquè vam obrir el ventall i vam decidir d’encarregar unes quantes peces fora del taller. En el cas d’en Carles Pazos, per exemple, vam fer fer una impressió lenticular amb un efecte de 3D. I si en Joan Fontcuberta, que és fotògraf, volia fer una foto, portàvem la foto a un taller de revelat manual. I vam entrar en un camí de desafiaments i de producció més costosa fora del taller.

R.I.: És un plantejament fort, perquè vam deixar de treballar cent per cent en el nostre ofici de gravadors. Però això té sentit, perquè vam posar per sobre de tot el resultat: havíem de fer obres bones i si per arribar al punt més alt calia fer una litografia, una impressió lenticular, un revelat manual, cercàvem la persona o lloc més adequat. En aquest procés va entrar a l’equip en Jaume Roure, dissenyador i artista, per al disseny dels contenidors de les obres, que també eren importants.

—Una de les característiques de Tinta Invisible és l’alta autoexigència i la qualitat de la vostra feina. Fins i tot en detriment de guanyar-hi una mica menys de diners.

R.I.: Si una cosa s’ha de repetir, es repeteix, però no ens quedem mai a mitges. Si tenim la intuïció que fent un pas determinat la peça millorarà, el fem, perquè si no, sempre ens quedarem amb aquella recança. 

M.G.: Recordo que amb la peça d’en Carles Pazos al projecte Una existència nòmada no ens va demanar de fer una impressió lenticular, però nosaltres vam veure que una manera de resoldre allò que ens portava era aquesta manera de fer-ho. Ell va quedar molt sorprès del resultat. Vam entendre què necessitava.

—Una altra característica vostra és la voluntat de posar l’art a l’abast de tothom. Sigui amb la subscripció als projectes d’edició, sigui amb la possibilitat de pagar les peces a terminis.

R.I.: Hi ha aquesta idea que l’obra gràfica és la més democràtica de les arts. Perquè, d’entrada, no és un original que té una sola persona, sinó que hi ha una numeració que permet que hi hagi un cert nombre de persones que tinguin l’obra. 

M.G.: En això també entra en joc l’artista. L’artista ha d’estar d’acord amb el preu. Són preus de mercat raonables. Però, és clar, depèn de com, hi ha artistes que tenen un caixet i no volen rebaixar-lo. Nosaltres sempre fem un preu final del conjunt. 

R.I.: Hem de dir que pel preu de conjunt no hem tingut mai cap problema amb cap artista. 

M.G.: I també hem de tenir en compte el subscriptor, que ens fa confiança i fa confiança als autors que participen en cada projecte. Comencen a pagar el projecte sense saber quines peces rebran. Per al subscriptor també és una aventura.

—Quan us vau adonar que el món digital transformaria ràpidament les arts gràfiques i que calia que hi incorporéssiu noves tècniques?

R.I.: Treballant amb en Zush (ara Evru) un projecte, hi havia una mena d’imatge, fotografies en formats molt grans, i s’havia de resoldre bé amb litografia, bé amb algun sistema digital. I com que l’Evru treballava amb sistema digital, vam pensar que era més coherent que treballéssim també en digital. Va venir donat. Però aquell moment tot just era el començament de les impressions de pigments i encara no tenia ni tan sols el prestigi que té ara i hi havia dubtes sobre si allò era art gràfica o no ho era. Ara no n’hi ha cap de dubte, la impressió giclée ja és reconeguda per tothom com la gran manera d’imprimir, però en aquell moment encara era molt incipient.

—Us ha costat de fer aquesta evolució?

R.I.: No gens.

M.I.: També ens vam adonar que podíem combinar l’estampa digital amb el gravat.

—Clar, el gravat no l’heu abandonat. I encara té el mateix prestigi de fa vint-i-cinc anys?

M.G.: El gravat té molt de prestigi. Dins la gràfica és potser la més complexa, perquè hi ha moltes tècniques, es necessiten coneixements per a treballar-lo i no és fàcil, però es manté d’ençà del Renaixement i encara avui dia es fa exactament igual que al segle XV.

—I els artistes encara volen gravar?

M.G.: Com més va menys, perquè generacionalment els artistes d’ara prefereixen la serigrafia i tècniques més ràpides. 

R.I.: El gravat requereix d’una cuina que no s’adiu amb el temps d’ara. En canvi, prémer un botó de l’ordinador i tenir la còpia al moment… La immediatesa no la tens amb el gravat. 

M.G.: En Josep Guinovart, que era un gran gravador i molt intuïtiu a l’hora de resoldre la imatge que volia, feia diverses planxes alhora i havia de deixar de pintar quan gravava, perquè considerava tan important el gravat com l’ofici de pintar. I necessitava concentrar-se només en gravar, per la idea que el gravat té un llenguatge propi.

—A més de les edicions, que són els vostres projectes, també treballeu per encàrrec d’artistes i d’uns altres professionals.

R.I.: És clar, parlem de les edicions perquè d’alguna manera són la punta de llança de Tinta Invisible, però en realitat tenim més branques. Com ara les feines d’encàrrec, que són el dia a dia de la nostra feina. Són feines per a uns altres editors, galeries i artistes. I per a empreses també i institucions.

—El món de l’art, en general, i l’obra gràfica, en particular, on es troben ara? Com veieu la situació actual?

M.G.: L’obra gràfica sempre ha tingut dificultats. El públic que entra en l’obra gràfica generalment és força especialitzat o entén força què compra. I, generalment, algú que compra mena de col·leccionista, amb un altre nivell econòmic. De col·leccionistes, amb els anys, crec que nosaltres hem anat a millor, tot i que han anat variant. 

R.I.: I ara, per primera vegada, amb l’obra de Carlos Bunga, hem entrat en contacte amb col·leccionistes internacionals. Són col·leccionistes que cerquen artistes que tenen una trajectòria en aquests moments molt destacada.

M.G.: I és la primera vegada que una fundació important, com és la Gulbenkian de Lisboa, ens ha comprat una peça per a la seva col·lecció. Abans ni tan sols el MACBA havia adquirit gairebé cap de les nostres edicions gràfiques. Tot i que sembla que de mica en mica les coses van canviant. L’actual directora del MACBA enguany va passar per ARCO i ens va dir que ens compraria la peça d’en Carlos Bunga.