Tinder, deu anys després: com ha canviat la nostra manera de lligar?

Enguany fa deu anys que es va crear Tinder, que ha acabat essent l’aplicació estrella per a lligar. Tot i que llavors ja hi havia aplicacions de cites i webs per a conèixer gent, Tinder ha acabat marcant un abans i un després. Tenir-lo descarregat és una cosa que comença a ser comuna, independentment de l’edat, el gènere o l’orientació sexual, i conceptes com Match, Like o Super Like ja formen part de la manera de relacionar-se de bona part de la població.

Les dinàmiques d’aplicacions com aquesta poden haver canviat la nostra manera de lligar, però no és clar fins a quin punt és gaire diferent cercar sexe o amor a Tinder de cercar-ne en uns altres contexts. Al cap i a la fi, avui dia i especialment entre els joves, és molt difícil que la seducció no es construeixi, en bona part, a internet. “Encara que t’agradi una persona de la teva classe, la seguiràs a Instagram o a Twitter i en veuràs les fotografies i el contingut. Parlareu per allà i així sorgirà el que sigui”, diu Carles Fernández, de vint-i-tres anys. “Entre la gent de la meva edat és difícil d’entendre les relacions sense el món virtual. He conegut dues de les meves ex-parelles a Tinder i crec que si ens haguéssim conegut d’una altra manera no hauria estat gaire diferent.”

Un mercat de cossos?

Molts usuaris valoren Tinder positivament, però també hi ha qui hi fa crítiques. Les més comunes són que funciona com una mena de “mercat de cossos” o que pot fomentar relacions amb poca responsabilitat afectiva envers l’altra persona. La primera crítica té a veure amb el funcionament: els usuaris fan like o refusen els altres usuaris segons les fotografies i la descripció; per tant, la imatge hi té un gran pes. “Quan em vaig fer el perfil, la meva sensació va ser una mica que és un mercat de cossos: ‘aquest m’agrada, aquest no’…”, explica la Mònica, de quaranta-nou anys, que s’hi va obrir un perfil després d’una separació. “Però és un mercat de cossos només si entres en aquest joc. Amb la responsabilitat afectiva, igual: depèn de la persona i ve marcat d’abans, per qui ets tu.”

Núria Viladomat, de trenta-set anys, que parla de Tinder al llibre Solteres i encantades, en té una visió diferent: “Jo m’hi he trobat consum de cossos, aparença, vincles insubstancials i persones que no han estat honestes. Legitima els vincles d’un sol ús, completament superficials i amb coses com ara el menysteniment en forma de ghosting.” En definitiva, considera que en general s’hi dóna poc valor a l’afecte, si és fora de les relacions romàntiques. “No sabem tenir amants amb afecte si no és en relacions a llarg termini. O juguem al sexe buit d’afecte sense tenir en compte l’altre o, si notem afecte, de seguida pensem si aquella persona pot ser la nostra parella.”

En Carles considera que aquesta pressió estètica i aquesta superficialitat hi són, però perquè també són fora de Tinder. “No és l’aplicació en si, és el sistema. Som en el món de la imatge, de la façana, d’allò que projectem de nosaltres mateixos, i això és una mica fals –diu–. En molts casos aquesta és la manera d’accedir-hi, però el que és maco és conèixer la persona i veure què hi ha darrere.”

De fet, allò que hom projecta de si mateix a Tinder és tan important que sovint serveix als altres usuaris per a refusar o acceptar perfils, i no tan sols pel que fa a la bellesa. “Quan veia els típics nois de gimnàs, passava de llarg, perquè pensava ‘aquest busca el que busca’ i jo no buscava una relació ràpida”, explica Laura Tetuá, de vint-i-vuit anys, que es va obrir un perfil a Tinder arran de la pandèmia i va acabar trobant-hi parella. “Hi entrava quan m’avorria, per riure amb amics i fins i tot amb els meus pares.”

Trobar l’amor a Tinder és possible

A vegades es té la percepció que les aplicacions de cites fomenten relacions només centrades en el sexe. Pot passar, i molta gent ho vol, però això no vol dir que a Tinder no sigui possible trobar-hi relacions romàntiques que es consoliden. En Carles, la Mònica i la Laura hi han trobat relacions duradores, i no consideren que el fet de tenir informació prèvia sobre les persones o el fet de començar parlant pel xat hagi accelerat o fet menys espontanis o incòmodes els processos. En el cas de la Laura, fa un any que surt amb el seu xicot. “Les fotografies del Gerard em van causar molt bona impressió i vaig veure que era esportista, li agradava la platja i tenia un gos de la mateixa raça que el meu. Això em va donar peu a fer-li like“, recorda. “Jo pensava que era difícil trobar parella per Tinder, però, si busques molt, trobes alguna cosa. Si no et deixes emportar simplement per la fotografia d’un noi que està boníssim.”

La història de Jordi Doy, de trenta-cinc anys, és semblant, tot i que ell es va fer Tinder el 2014, quan gairebé no en tenia ningú i un cert tabú envoltava l’aplicació. Ara ja fa set anys i mig que està amb la Clara, amb qui es va acabar casant, i esperen una criatura. “Va ser molt natural, gens forçat. Quan coneixes algú a les quatre de la matinada en una discoteca tampoc no tens grans converses. La veus, li dónes el mòbil i després comences a parlar”, reflexiona. Això sí, van decidir de deixar un pèl de misteri per a la primera cita. “Vam acordar que el dia que ens veiéssim havíem d’explicar-nos tres coses importants que no ens haguéssim explicat encara. Quan ens vam trobar, el fet més curiós va ser que la veu encara no ens l’havíem sentida.” Pel que fa al seu entorn, les relacions creades a partir de Tinder no són pas excepció. El seu germà també hi va trobar parella i uns quants amics. Però diu que té la sensació que ara l’aplicació serveix per a relacions més ràpides que no pas abans.

Un antídot contra la timidesa?

La Laura i el Jordi donen valor el fet que, gràcies a Tinder, van trobar una persona que no haurien pogut conèixer de cap més manera, perquè no tenien contactes en comú. En canvi, per al Carles, una de les millors coses de Tinder és el fet de poder parlar amb gent de l’entorn, gràcies al fet que l’aplicació filtra les persones segons el lloc: “Amb les dues parelles que vaig tenir, quan vam fer match vam veure que teníem gent coneguda en comú. Ara que estudio al Regne Unit, a vegades trobo gent a Tinder que he vist per la universitat. Tinder pot ser la manera de començar a parlar si no s’engega la conversa de manera natural en persona.”

Tinder pot ser molt útil per als més tímids, que no s’atrevirien a fer el primer pas en persona. De fet, Sean Rad, un dels creadors, ha explicat que la seva timidesa a l’hora de lligar té una certa relació amb l’impuls del projecte. Això no vol dir que només hi hagi persones tímides, perquè té un ús molt estès. “És una bona eina per a trencar el gel –diu la Laura–. Especialment per a la gent com jo, que no s’atreveix a saludar la persona que acaba de veure i que li agrada.”

Les diferències d’ús entre homes i dones

Tot i que tant homes com dones cerquen relacions sexuals o romàntiques a Tinder, sembla que les dones tenen tendència a ser més selectives. Un estudi del 2016 apuntava que els perfils femenins acostumen a obtenir molta més atenció que no els masculins. “Hi ha molt pocs perfils que em semblin interessants, sóc molt selectiva perquè no tinc ganes de perdre el temps”, diu la Mònica.

El Jordi explica que quan ell utilitzava l’aplicació també era selectiu, i de fet la seva parella va ser la segona noia amb qui va parlar. Però diu que potser no és la cosa més habitual. “Potser els homes tenen més tendència a anar a sac. Hi ha gent que no mira ni fotografies ni noms, sinó que fa molts likes i després fa la tria amb tots els match que recull.”

La Núria considera que és una eina que intensifica clarament els papers de gènere: “Les dones hi entren amb la falsa il·lusió de trobar parella, i acaben canviant sexe per afecte, que és una cosa encara molt femenina. Els homes hi entren a partir del format de mascle normatiu, que els diu que, com més dones conquistin, més mascles seran. El seu ego s’engrandeix com més dones han aconseguit ‘enganyar’ per anar al llit. Hi ha homes que es presenten clarament així: fotografies sense samarreta, ensenyant motos i cotxes, dient què busquen, però no què ofereixen, dient de quedar directament, sense importar-los qui ets… A més, moltes dones tenen la sensació que han d’anar al llit amb un home només perquè hi han quedat un parell de vegades, amb aquesta sensació d’haver de ‘complir’.”

Pel que fa a la violència o l’assetjament, no és un espai on necessàriament se n’hagi d’acumular més, però sí que han transcendit casos com el de l’estafador de Tinder, en què un home es feia passar per magnat dels diamants i seduïa dones per estafar-les. Tanmateix, hi ha hagut casos semblants fora de les aplicacions. Sí que és cert que l’anonimat o la facilitat per a canviar d’identitat poden facilitar l’engany. “M’he trobat molts comptes fake. He vist la mateixa fotografia d’un noi en dos usuaris diferents, per exemple”, explica la Laura.

L’algorisme de Tinder

Malgrat que pugui ser una eina útil, investigadors han denunciat els perills que pot tenir Tinder quant al funcionament del seu algorisme i a la possessió de dades. La periodista francesa Judith Duportail va destapar la ingent quantitat d’informació que l’aplicació guarda sobre els seus usuaris, però també de quina manera els puntua. El 2019 va explicar que, si algú que és popular a Tinder refusa el teu perfil, això resta punts, i que l’aplicació crea, sense avisar, una competició de “desitjabilitat” en què és l’algorisme que decideix a qui pots accedir. En definitiva, explicava que l’algorisme acaba fent que els més atractius interactuïn entre si.

Duportail també va descobrir que els homes amb més ingressos i qualificació acadèmica tenien gratificació en aquestes puntuacions, mentre que les dones en la mateixa situació eren penalitzades. Aquell mateix any, Tinder va publicar un comunicat en què explicava que s’havia fet un canvi per a evitar que l’algorisme originés aquestes dinàmiques.

Què hi canviarien els usuaris?

Tot i que molts usuaris en fan una bona valoració, també consideren que hi ha coses a millorar. “Estaria bé crear un sistema per a filtrar la gent que només vol sexe, que només vol parella, o que només vol parlar”, diu la Laura. A ella no li agradava tenir infinitat de converses similars, que a vegades es reduïen a un “hola”, “hola”, “quedem?” o a anar preguntant-se coses de manera rutinària.

Segons la Mònica, Tinder tampoc no és un espai que hagi tingut especialment en compte les no-monogàmies. “Per exemple, OkCupid és una plataforma més petita, però pots marcar si ets monògama o no monògama, si acceptaries relacions només monògames, només no monògames, o totes dues. Relacions a llarg termini, curtes, amistats… Pots triar entre opcions diferents”, explica.

També hi ha qui considera que allò que és erroni és la idea original. “Aquestes aplicacions intenten crear un escenari impostat en una cosa que normalment s’origina per atzar. És absurd que des del primer moment dues persones intentin seduir-se sense saber si s’agraden. Volem agafar el control d’una cosa que no es pot controlar.”