Tinc un punt i el penso fer volar

Els maniàtics de la llengua ja ho tenim, això, que ens agafa picor quan ensopeguem amb una falta d’ortografia o un error de picatge en una paralua. I que recolliríem entre renecs els punts volats que trobem caiguts arran de línia i els col·locaríem al seu lloc. No sé si és cosa dels catalans i aquesta fal·lera lingüística nostra o si passa a les millors cases de qualsevol país normalitzat. El que no passa enlloc més (excepte en un racó d’Osca on parlen belsetà, segons la Viquipèdia) és que tinguin la grafia de la ela geminada. Bé, de geminar, no sé si geminem gaire, a hores d’ara, els catalanoparlants; és un dels danys col·laterals de la contaminació lingüística. I algú encara proposarà que, de la mateixa manera que han liquidat la majoria d’accents diacrítics, es podria eliminar aquest punt volat que tants maldecaps dóna a l’hora d’escriure. Però no em vull ni imaginar l’enrenou que generaria la possible desaparició d’un dígraf tan il·lustre i nostrat com aquest. Res més lluny de la intenció de servidora amb aquest article.

Que tenim una ela geminada, dèiem, ben nostra i genuïna, però passa que cada dos per tres ens la trobem malgirbada. Amb un punt gruixut enmig, que més aviat sembla una bala, o amb un punt baix, que s’ha de tenir mal gust, o fins i tot amb un guionet, ja em comença la urticària. Per reivindicar-la i, sobretot, per fer saber com s’escriu –que tampoc no costa tant, no fotem–, algú s’ha tret de la màniga un dia de. Si hi ha dies de qualsevol raresa, per què no un dia del punt volat? Algú pot pensar que quina imbecil·litat, però veient aquesta col·lecció d’aberracions tipogràfiques, potser sí que farà servei. A veure si geminem bé la ela d’una vegada. El dia en qüestió serà dimarts vinent, 24 de gener, coincidint amb la data de la promulgació, el 1913, de les Normes ortogràfiques amb què es posava ordre i regles a l’ortografia catalana.

Si escrivíem a mà, la cosa no tenia gaire més transcendència, n’hi havia prou de saber quan una paraula anava amb ela geminada. Els problemes van començar amb les màquines d’escriure i avui dia la destarotada pot ser monumental. Pompeu Fabra havia concebut la grafia en qüestió com ‘dues l tan acostades l’una a l’altra com les del símbol ll, en què res no hi ha interposat entre ambdues’. És a dir, que en teoria l’espai que ocupa una ela geminada hauria de ser el mateix que el que ocupen una ela rere una altra. Però ara digues al processador de text que t’ho faci. No, no cal que hi vagis, no t’ho farà pas. Hi va haver un acostament amb la creació del caràcter l·, tot i que no era ben bé el mateix: calia completar la grafia amb una altra l, i a més, avui no es troba en gaires teclats, com a molt recorrent a una combinació de tecles ALT+. De manera que la solució que més s’hi assembla és la de prémer una ela, un punt volat (majúscula+3) i una altra ela, tot i que l’espaiat no és el que havia previst Fabra. Però, mentre no s’unifiqui la ela geminada en un sol caràcter, tal com proposa el Projecte de normalització tipogràfica de la ela geminada, és el millor que podem fer. Que amb els mòbils pot ser més complicat? D’acord. Però en la majoria de casos és tan senzill com instal·lar-se un teclat configurat en català: la cosa més probable és que ho trobeu prement la tecla del punt fins que es despleguin tot d’opcions, entre les quals, al·leluia!, el punt volat. I si ni així, la gent de Softcatalà té aquesta guia per a escriure el punt volat a cada teclat.

Volem més al·licients? Arribats fins aquí, seria il·lògic de no fer volar el punt quan toca, no trobeu? Doncs que el 24 de gener sigui el dia de la rebel·lió de la ela geminada!

Bel Zaballa, periodista