“Tinc les mans tacades de sang”: l’angoixa d’Oppenheimer davant Truman

The Washington Post — Timothy Bella

La primera bomba atòmica llançada a Hiroshima havia aturat la vida en aquella ciutat japonesa i havia canviat el món per sempre. J. Robert Oppenheimer ho va celebrar tot saludant amb els braços en alt com un boxador guanyador, absorbint els aplaudiments entusiastes de la multitud reunida a Los Alamos, Nou Mèxic (EUA). Va ser un moment emocionant per a ell, que va dir a la multitud aquell agost del 1945 que el seu únic lament era no pas que milers de persones haguessin mort, sinó: “[…] que no haguéssim desenvolupat la bomba a temps per usar-la contra els alemanys”, abans de la Segona Guerra Mundial.

Aquesta sensació de triomf d’Oppenheimer es va esvair de seguida, amb la destrucció de Nagasaki, causada per una altra bomba atòmica tres dies després d’Hiroshima; un atac que el científic considerava innecessari i injustificat. 

La seva angoixa era tan evident que el president Harry S. Truman li va preguntar què li passava quan es van trobar per primera vegada a la Casa Blanca l’octubre del 1945. “Senyor president, em sembla que tinc les mans tacades de sang”, va dir Oppenheimer a Truman, segons que explica American Prometheus, la biografia d’Oppenheimer escrita el 2005 per Kai Bird i Martin J. Sherwin.

Truman va respondre a Oppenheimer que de cap manera no havia de carregar el pes de les bombes i que les mans que eren tacades, en tot cas, eren les seves. Segons la biografia de Ray Monk del 2012, Robert Oppenheimer: A Life Inside the Center, el president, en privat, es va mostrar indignat per les queixes d’aquest “científic ploramiques”. Truman es va preguntar: “Sang a les seves mans? Caram, no hi té ni de bon tros tanta sang com jo!” Uns quants dies més tard diria a Dean Acheson, el seu secretari d’estat: “No vull tornar a veure aquest fill de puta en aquesta oficina, mai més.”

Aquella va ser l’única vegada que tots dos homes es van trobar i Oppenheimer sempre va creure que havia perdut l’única oportunitat d’evitar una cursa d’armament nuclear capaç de matar centenars de milions de persones.

“No va convèncer el president, un president a qui no li agradava, lamentablement”, afirma Charles Oppenheimer, nét del físic. “El meu avi va donar el consell adequat, però el president no el va seguir. I allò que va dir, sobre tenir tacades les mans, és evident que a Truman no li va agradar gens.”

Gairebé vuitanta anys d’ençà que les armes nuclears foren llençades sobre el Japó, la vida i el llegat de l’home conegut per “el pare de la bomba atòmica” és reexaminada gràcies al nou film de Christopher Nolan, Oppenheimer, que s’ha estrenat aquest cap de setmana. El film, basat en la biografia de Bird i Sherwin, ha rebut grans elogis de la crítica.

“Considero Oppenheimer com la persona més important que ha viscut mai”, afirma Nolan. “La història d’Oppenheimer és una de les més grans imaginables. Quan va desencadenar el poder atòmic ens va donar la possibilitat de destruir-nos a nosaltres mateixos, una cosa que mai no havíem pogut fer i que ha canviat per sempre la humanitat.”

L’interès sobre Oppenheimer, que va morir el 1967, és molt gran avui i alguns historiadors diuen que és perquè la guerra entre Rússia i Ucraïna, i les repetides amenaces de Rússia de fer servir armes nuclears, fan que l’opinió d’Oppenheimer sobre aquesta mena d’armament sigui tan important avui com ho era fa dècades.

“El film genera tant d’interès perquè Oppenheimer és, d’alguna manera, una de les figures que defineix el nostre temps”, afirma Monk, biògraf del científic i professor emèrit de filosofia de la Universitat de Southampton. “A causa del seu paper central en la creació de la bomba atòmica, l’interès sobre ell s’ha revifat com algú que simbolitza una qüestió molt important que encara avui és ben viva.”

Oppenheimer va sentir un profund remordiment i angoixa després del bombardeig de Nagasaki. El 17 d’agost de 1945, va lliurar una carta al ministre de Defensa Henry Stimson, tot instant-lo a prohibir de manera immediata les armes nuclears, i tot seguit va presentar la renúncia com a director del laboratori de Los Alamos.

Entremig hi va haver aquella reunió a la Casa Blanca amb el president Truman, el 25 d’octubre de 1945. Aquella va ser l’oportunitat d’Oppenheimer per a intentar de persuadir el president de signar un tractat amb la Unió Soviètica sobre l’ús d’armes nuclears. 

Truman estava molt interessat a conèixer Oppenheimer, de qui li havien dit que era carismàtic i eloqüent, i esperava d’aconseguir-ne el suport per ajudar el Congrés a aprovar el projecte de llei May-Johnson, que donaria a l’exèrcit dels EUA el control permanent sobre l’energia atòmica. Però no es va trobar amb allò que s’esperava.

“Primer arreglem les coses a casa i després ja encararem el problema internacional”, va dir Truman a Oppenheimer, segons Monk. Però el físic va pensar que el president estava molt equivocat i va defensar amb passió el control internacional de tota la tecnologia atòmica.

Oppenheimer va quedar especialment desconcertat quan Truman li va preguntar quant de temps creia que trigarien els russos a desenvolupar la bomba atòmica. Quan el científic va dir que no ho sabia, els historiadors afirmen que Truman va cridar: “Mai! Mai!”

Va ser en aquell precís instant que Oppenheimer es va mirar les mans i va dir al president que li semblava que les tenia tacades de sang. Afirmació a la qual va seguir un silenci llarg i increïblement incòmode.

Hi ha versions diferents de com Truman va trencar aquest silenci. Segons una versió, Truman va respondre: “Tant li fa, ja us les rentareu.” Una altra versió mostra Truman traient-se un mocador de la jaqueta i oferint-lo a Oppenheimer. “Us les voleu netejar?”

Al final, a Truman li va quedar al cap la imatge que Oppenheimer s’havia passat la major part del temps fregant-se les mans i dient-li que les tenia tacades de sang a causa del descobriment de l’energia atòmica. Monk afirma que Truman estava increïblement irritat pel fet que Oppenheimer assumís la responsabilitat de la bomba, quan la responsabilitat del bombardament era d’ell.

Malgrat tot, el president va continuar honrant Oppenheimer el 1946 amb una citació presidencial i una medalla al mèrit, perquè, segons que va dir, el desenvolupament de la bomba atòmica és degut al geni [Oppenheimer] i a la inspiració i el lideratge que havia donat als seus col·legues.

Charles Oppenheimer diu ara que viu l’atenció actual amb molta sorpresa. Ha vist el film i li ha agradat. Afirma que l’atenció posada en el seu avi, a qui mai no va conèixer, i en la reunió amb Truman, li ha recordat que ser un Oppenheimer significa “tenir sempre el deure i el pes d’usar aquest cognom per a adreçar les qüestions importants que hi ha al món”. I acaba dient: “Ell era la mena de persona que complia el seu deure […] Podem discutir si va reeixir o si es va equivocar, però ningú no pot negar que, en aquell moment, havia d’intentar-ho.”