‘Tinc ganes de tornar a Lovaina i poder-te veure’, carta d’Eduard Vallory a Toni Comín

23 d’abril de 2018

Estimat Toni,

Ja tinc ganes de tornar a Lovaina i poder-te veure de nou. La impotència que sento amb tants amics empresonats, exiliats o encausats, l’he canalitzada passejant amb tu i acompanyant-te en aquesta monstruositat que és emprar el dret penal per destruir la discrepància política i, en fer-ho, voler destrossar vides de persones innocents.

Va ser la tardor del 1998, ara farà vint anys, quan ens vam conèixer, just quan havies publicat aquell llibret de Minyons Escoltes i Guies de Catalunya que es deia Els canvis són possibles. Des de la passió per la justícia social que sempre t’ha caracteritzat, heretada de l’emocionat record del teu pare Alfonso Carlos, al llibret hi desgranaves les raons per les quals calia recuperar la idea que el futur pot ser millor que el passat, exposant els arguments de l’altermundisme i apuntant la direcció de la democràcia econòmica. I hi deies: ‘És la memòria la que ha d’alimentar l’esperança.’

El desembre d’aquell mateix any, et manllevava la força del títol per a l’editorial de la revista del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, que aleshores presidia, on hi deia: ‘El Consell ha pogut canviar, la manca de participació democràtica en la nostra societat pot canviar, i la justícia, la llibertat i la solidaritat poden sortir de les cançons per esdevenir l’eix de les reclamacions polítiques en aquest tombant de segle. Tan sols cal que ens ho proposem.’

Han passat dues dècades d’aquella etapa del Consell en què vaig fer la cloenda de la primera Assemblea de la Unió de Joves Pagesos, acompanyat de la jove dirigent Meritxell Serret. Un consell amb un secretariat que va incorporar els joves Carles Mundó, compromès amb la participació estudiantil, i Dolors Camats, implicada en el projecte europeu, juntament amb aquell altre jove acadèmic sobre cultura de pau, Raül Romeva. Un consell que comptava amb la complicitat de joves parlamentaris responsables d’entitats polítiques juvenils, com Josep Rull o Daniel Sirera. Aquell consell que pocs mesos després, el 1999, feia una campanya per promoure la participació electoral dels joves, juntament amb la Fundació Jaume Bofill, de la mà del seu director, Jordi Sànchez.

Durant aquella primera dècada, vam compartir amistats i debats filosòfics i polítics, creixent en idees i coneixences. Llargues converses a Vidrà tots aquests anys, acollits per l’estimat Jordi Vila-Abadal, acompanyats més endavant en diverses ocasions per en Xavier Rubert de Ventós i en Pasqual Maragall. Converses apassionades on debaties, des del teu federalisme honest, com donar resposta a les demandes de la societat catalana. En Xavier ja havia escrit Catalunya: De la identitat a la independència, dient que per abraçar-se cal ser dos, mentre que en el pròleg, en Pasqual hi deia que ell treballaria perquè la independència no fos necessària. I tu t’hi vas sumar, i vas treballar en la mateixa direcció, concretada en la reforma constitucional i el nou estatut.

Anys també de creixement personal, de les opcions que cadascú de nosaltres prenem, d’amistats, del valor que donem a les lleialtats i de com ens fan sentir les deslleialtats, de l’amor, de parlar obertament del ‘bell país on els homes desitgen els homes’ (citant Mesquida), de la tensió entre intel·lecte i acció, i d’allò que més endavant ens va dir en Pasqual: que cal superar la visió de la política com si fos una religió a la qual professar fe i obediència i que no permet la dissidència.

Etapa en què teníem parers divergents sobre com acomodar la demanda d’autogovern català, perquè, tot i haver nascut el mateix any, veníem d’itineraris diferents. Jo havia begut de tanta gent que els setanta i els vuitanta pugnaven per revertir l’intent d’eliminar el català, fos a Correos i Renfe, fos a cadascuna de les escoles, del que va significar la Crida, dels que recordàvem l’origen franquista de la monarquia des d’una convicció independentista enormement minoritària. Crèiem que els drets i llibertats democràtics ja havien estat guanyats, i que, com anys més endavant ens explicà Will Kymlicka, passejant plegats a Poblet, el que justifica les opcions d’identitat d’un estat –llengua, símbols, educació– és el mateix que ho justifica per a les seves minories nacionals. Si ens haguessin dit que la tan lloada transició no havia superat el feixisme, sinó que es mantenia als diversos poders de l’estat i als mitjans fent una migdiada, potser no hauríem donat tantes coses per suposades.

Perquè, estimat Toni, no me’n sé avenir que ara, justament tu, t’hagis hagut d’exiliar per motius polítics. Tota la defensa honesta que vas fer de l’Espanya possible, i la resposta és la falsedat i la venjança. Quan et vinc a veure, no n’acabo de ser del tot conscient. I menys, molt menys encara, em puc fer a la idea que els amics Jordi Sànchez, de trajectòria impecable per la igualtat social i les llibertats polítiques, i Jordi Cuixart, de generositat incalculable, pare de la idea de les lluites compartides, estiguin empresonats sense judici i sota acusació falsa, només perquè són la cara visible de l’àmplia societat civil que sempre hem estat en peu de pau per defensar les nostres legítimes opcions democràtiques. Com tampoc no em cap al cap que honestos consellers del govern i la presidenta del parlament, molts d’ells estimats amics –Josep, Raül, Quim…–, estiguin empresonats explícitament per motius polítics, sense cap prova que impliqui delicte penal, i que altres amics com la Clara, la Marta o la Meritxell hàgiu hagut d’exiliar-vos per evitar-ho, mentre tanta gent mira cap a una altra banda.

Quan per atacar els qui sou a l’exili o a la presó alguns us titllen de ‘fonamentalistes’, amagant la ideologia darrere una suposada legalitat, somric pensant en la llarguíssima trajectòria que tants teniu pels drets i llibertats de les persones, per la justícia social, per la igualtat de gènere i d’opció sexual, per la millora de les condicions de vida de les persones, pels Drets Humans en conjunt. I somric perquè la misèria dels fariseus no impedeix que us reconegui en aquells versos de Llach i Martí i Pol: ‘Atletes de la pau, de les idees, / atletes del somni d’un món millor, / atletes del cor fratern, dels sentiments, / atletes del gest bondadós.’

No ens enganyem: als humans ens costa ser conscients que les nacions no són més que constructes que un dia van néixer de conjuntures i que, igualment, un dia desapareixeran. Aquest és el ridícul dels qui les pensen com a unitats de destí en l’universal. Però, mentrestant, vivim. I és moralment aberrant dir que la voluntat democràtica de les persones no pot posar en dubte les fronteres creades per la força de les armes. I és insultant dir que en un estat establert per les guerres, els col·lectius nacionals minoritaris només poden canviar les regles del joc si esdevenen demogràficament majoritaris –que és el missatge del canvi constitucional impossible.

I de tot això ve on ens trobem. Del fracàs del procés estatutari que havia de culminar en un ‘nou pacte’, i que en canvi va patir primer el ribot i finalment la retallada inconstitucional del TC el 2010, evidenciant que Espanya continua majoritàriament al·lèrgica a la diversitat i al federalisme real. Avui només se sap emprar la força, la por, i la repressió, per frenar que la majoria de ciutadans de Catalunya vulguin que aquest país deixi d’estar supeditat a l’arbitrarietat de l’estat espanyol i a la nefasta tradició autoritària que arrossega des de fa segles. I per això tenim enveja d’Escòcia i de Quebec, perquè potser allà m’hauries convençut que no era necessari ser independents. I per això vas concloure que, també per canviar Espanya, Catalunya ha d’esdevenir un estat.

De fet, en Cuixart tenia raó amb la idea de les lluites compartides que neixen dels ‘militants de la tendresa’. Hi pensava quan fa poc en Jordi Bosch, en Jaume Asens i jo passejàvem amb tu per Lovaina: els somnis de justícia social, de democràcia econòmica, de dignitat humana, de compromís global, no són lluny dels somnis per la llibertat d’expressió, d’opinió, de reunió, d’associació, de manifestació, de presumpció d’innocència; o dels somnis dels centenars de milers que van defensar les urnes l’1 d’octubre; o dels qui han omplert els carrers demanant volem acollir refugiats, no a la guerra, volem votar, o solidaritat amb els presos i exiliats polítics.

Mai no ens hauríem imaginat, en aquell tombant de segle, o en la teva etapa de diputat, i ni tan sols en la teva etapa prolífica i apassionada de conseller de Salut pre-155, que ens trobaríem amb la follia que les converses de Fernández Díaz ja apuntaven: la no-separació de poders, l’arbitrarietat i la instrumentalització política, la prostitució de les garanties democràtiques, que arriben fins a l’extrem grotesc de policies prohibint el groc, o de pacifistes acusats de terrorisme.

Avui és Sant Jordi, i he pensat en el Sergi i en la Laia. He recordat tot el vostre amor d’aquests anys, la tendresa i determinació del Sergi, la fragilitat i força de la Laia. I he pensat en les parelles dels altres que pateixen la injustícia, i en la Laura Turull, l’Oriol Sànchez i la Beta Forn, que honoren els seus pares mostrant en públic tanta dignitat. Dignitat com la que vam viure de nou aquest diumenge, que celebràvem l’aniversari del Jordi Cuixart a Santa Perpètua, i un cop més ens va emocionar rebre les seves paraules plenes d’escalf, de serenor, de bondat, d’afecte, com les que rebem de l’Oriol, dels altres Jordis, del Josep, de la Carme, de la Marta…

Si els qui vam créixer als vuitanta teníem l’exemple dels qui no van voler doblegar-se per l’ensulsiada generada pel feixisme, l’exemple que tenen ara les noves generacions de ciutadans que marcaran el futur de la nostra societat, és impressionant: la paraula enfront de la força, la convicció de la no-violència enfront de la injustícia i les agressions, la dignitat resistint la ignomínia. Tu ja ho vas escriure: ‘És la memòria la que ha d’alimentar l’esperança.’ Gràcies doncs per haver dotat de sentit la memòria.

Un petó amb tot l’afecte,

Eduard