Tina Vallès: “Un homenatge a Barcelona no ho és, aquest llibre, això segur”

L’escriptora Tina Vallès (Barcelona, 1976) publica la tercera novel·la després de l’èxit de La memòria de l’arbre (premi Llibres Anagrama, 2017) i de la seva repercussió internacional (s’ha traduït a una quinzena de llengües). Aquest èxit i repercussió la tenia amoïnada a l’hora de proposar-se la següent novel·la. No volia seguir pel camí líric i emotiu de La memòria de l’arbre, volia agafar uns altres viaranys, encarar nous desafiaments, escriure una novel·la ben diferent. I a fe que la nova novel·la, El senyor Palomar a Barcelona, ho és.

Els lectors i amants d’Italo Calvino saben que aquest autor va escriure Palomar, una obra poc coneguda si la comparem amb El baró rampant o amb Si una nit d’hivern un viatger, tot i que es troba traduïda al català per Maria Antònia Oliver. Però per a Tina Vallès, Palomar, de Calvino, és segurament el llibre que més vegades ha llegit, tantes, que n’ha perdut el compte. Al llibre El senyor Palomar a Barcelona Vallès manlleva el personatge creat per Calvino i el reprèn a la seva manera, tot situant-lo a Barcelona.

Tina Vallès deixa clares d’entrada dues coses importants i útils per als lectors sobre el llibre: la primera, que El senyor Palomar a Barcelona es pot llegir sense necessitat de conèixer Calvino ni d’haver llegit el seu Palomar. La segona, que la novel·la que ha escrit no és cap homenatge a Calvino. Ho diu ben clarament: “Tinc molta al·lèrgia a la paraula ‘homenatge’, li tinc mania. No és un homenatge a Calvino ni a Palomar, és una represa del personatge. De fet, hem hagut de demanar permís fins i tot a la filla de Calvino.”

Amb aquesta novel·la es confirma que Tina Vallès té un estil. Totes les seves obres, novel·les i contes comparteixen una sensibilitat, una manera de narrar, unes metàfores des de la quotidianitat, una mirada que es fixa en detalls anodins, que són molt visuals i això li permet de portar el lector allà on ella vol col·locar-lo.

—Per a situar el lector, qui és el senyor Palomar, un personatge sorgit de l’imaginari literari d’Italo Calvino i que ara vós amb la vostra nova novel·la adopteu i situeu a Barcelona?
—Palomar és un personatge de Calvino, però en el moment en què el vaig agafar va passar a ser una mica meu. Jo no volia fer un nou Palomar ni agafar el Palomar de Calvino per ser fidel al personatge. No, jo volia ser fidel a com l’havia percebut jo i afegir-hi coses. Hi ha moments en què Palomar és força Espinàs, hi ha moments en què és una mica Mr. Bean, també; pot ser una mica el Mon oncle de Tati. Un altre llibre que tinc al punt de mira és El barrio, de Tavares, que és aquest barri on viuen tot de personatges i l’escriptor dedica cada mininovel·la a un d’ells. N’hi ha un que és el senyor Calvino.

—Palomar és un personatge molt peculiar. Alguns trets amb què el descriviu de cap a cap del llibre ens diuen que és un home observador, contingut, tossut, hipocondríac, juganer, cíclic, lector, fràgil, tímid, minuciós, silenciós, miop, bo fent-se preguntes.
—Sí, és un personatge peculiar que si li haguéssim de fer una caricatura, el dibuixaríem amb un cap molt gros i uns ulls molt grossos també. I potser les orelles. Però la boca petita i el nas normal. I dues cames perquè es belluga molt, però uns braços que no necessita que siguin gaire grossos. Ara, mirat cap enfora, en general, és un senyor que si te’l trobessis pel carrer, segurament no el distingiries, perquè està força quiet, vesteix normal, passa desapercebut. En una primera versió de la coberta del llibre apareixia amb barret i vaig dir que no, perquè un home amb barret crida l’atenció, es veu massa i Palomar es fa invisible entre la gent. I el desafiament era de traslladar-lo a Barcelona i portar-lo a l’època actual.

—L’època actual actual.
—En un principi, tenia clar que volia que el llibre passés durant un any, de l’agost del 2019 al juliol del 2020. Però, és clar, amb l’arribada de la pandèmia em vaig qüestionar d’eliminar l’actualitat, per saltar-me la pandèmia. Perquè no m’imaginava el senyor Palomar en aquest context. Podia assumir el desafiament d’explicar-lo durant el confinament, però era més la molèstia de començar a posar mascaretes en un llibre. També em vaig qüestionar si ja havia d’incorporar literàriament la pandèmia, jo que sóc tan lenta processant les coses. Però ho vaig valorar i al final vaig decidir que era un desafiament que havia aparegut i que l’havia d’entomar. Un més. Va ser un fet que em va jugar a favor en el moment en què el vaig digerir. Però em va costar.

—Esteu satisfeta d’aquesta decisió?
—En un primer moment, tenia una llista impressionant de llocs de Barcelona per anar a veure i pensar què faria Palomar allà. Però amb la pandèmia hi havia molts llocs que no es podien visitar. Eren tancats. Per això, en pandèmia, després del confinament, la majoria de llocs són espais oberts. Hi ha un moment que Palomar visita la Fundació Miró. Jo volia que hi anés molt abans, però no podia ser, perquè va estar tancada molts mesos. La feina de documentació per a aquest llibre, encara que no ho sembli, és de bojos. I em pregunten per què Palomar va tant a Montjuïc. Home!, durant aquella temporada i quan tan sols ens podíem moure un quilòmetre a la rodona, des del barri de Sant Antoni l’únic pulmó verd que teníem era Montjuïc. No el podia portar al Tibidabo ni a Collserola, que també m’hauria agradat. De tota manera, ara penso que m’ha anat bé no passejar-lo tant.

—Al final del llibre heu posat una explicació del vincle de la vostra novel·la amb la de Calvino i amb els altres llibres i autors que heu tingut a prop (Valéry, Tavares, Espinàs, Perec…).
—Vaig dubtar fins a l’últim moment, si posava l’explicació, i la vaig reescriure moltes vegades. Al final vaig considerar que era important d’explicar-ho. Però no necessites haver llegit res de Calvino per llegir El senyor Palomar a Barcelona. Això també ho he constatat.

—Palomar és una novel·la poc coneguda de Calvino.
—Aquests últims anys he comprovat que Palomar de Calvino l’ha llegit poca gent aquí. És una de les seves obres menys conegudes, en general. De fet, l’única edició crítica que hi ha de Pamolar és la de Javier Aparicio, a Cátedra. És en castellà, no n’hi ha cap en italià.

—Tanmateix, és que vós sou molt “calviniana”, hi teniu una connexió.
—Sí, sí, és un dels autors que he llegit més, juntament amb Perec i amb Rodoreda (tot i que Rodoreda en aquesta novel·la queda fora). I he perdut el compte de quantes vegades he arribat a llegir Palomar. No el llegeixo mai de principi a fi, perquè és un llibre que et permet d’entrar per on vulguis. Són un conjunt de peces que ell va començar a escriure com a articles per a un diari. I això es nota. Són peces independents, però sí que hi ha uns trets generals del personatge, tot i que el senyor Palomar de Calvino no acaba de ser molt definit. No m’imagino Calvino fent una fitxa del personatge. És una mena de ment canviant, depenent de si està més meditatiu o més observador. Crec que és el llibre que més vegades he llegit.

—I què té Palomar d’Italo Calvino que us hagi atrapat tant?
—La cosa que més m’agrada de Palomar és que amb un sol personatge basteix tota una novel·la. Construir tot un llibre a partir d’un sol personatge i portar-lo a molts llocs, com el porto jo, tot i que ell el fa viatjar més perquè surt de Roma i va a París, fins i tot ve a Barcelona a veure el Floquet de Neu. Aquesta idea de novel·la l’arrossego des del llibre Un altre got d’absenta, que era un llibre de retrats de molts personatges, però amb aquell llibre ja tenia en Palomar al punt de mira.

—El vostre llibre també va començar a fer-se realitat a partir d’uns articles publicats en una revista, com va fer Calvino.
—Time Out em va proposar de fer una sèrie d’articles. Jo aleshores ja escrivia per a VilaWeb i tenia clar que havien de ser diametralment diferents. No volia tenir la sensació d’escriure la mateixa cosa tant en un lloc com en l’altre. Venia d’una època llarga, d’arrossegar La memòria de l’arbre per mig país, i em venia de gust de fer una cosa ben diferent, amb desafiaments, per jugar. Time Out proposava quatre temes als lectors i els lectors votaven de què escriuria jo cada setmana. Eren articles narratius, que passaven a Barcelona. Tenia un punt d’Oulipo que m’agradava molt. Necessitava un fil que donés unitat als articles i vaig proposar a l’Andreu Gomila de construir els articles a partir del personatge del Palomar. I vaig fer aquestes peces durant onze mesos. Quan es van acabar em sabia greu, perquè m’ho passava molt bé amb en Palomar i amb aquest joc. Aleshores, tot parlant amb l’editora Isabel Obiols, li vaig dir que tenia una idea tot i que m’imaginava que no interessaria a l’editorial, perquè l’Herralde sempre diu que vol novel·les i que els contes els accepta amb resignació. Però la Isabel em va dir que a ella li interessava tot allò que jo escrivia i que si tenia aquest projecte entre mans, que li expliqués. I em vaig esverar de cop.

—A Isabel Obiols diria que li agrada i entén l’univers Calvino.
—Sí, i m’ho vaig passar molt bé escrivint el llibre. Per a cada text, d’entrada em preguntava: “Va, quins desafiaments em poso? Quines traves?” I decidia: “Ara agafaré una frase de Perec i la posaré per aquí i ara una de l’Espinàs.” Cada peça era un tornar a començar. Tenia una llista de llocs on volia portar Palomar, va aparèixer la pandèmia i m’ho va desmuntar tot, però de fet només era una altra constricció…

—El senyor Palomar desconcerta. Reiteradament explica que la seva feina és observar els petits detalls de la ciutat, per copsar-la, per conèixer-la. I ho fa tot deixant jugar l’atzar, és un home lent (una cosa raríssima) i fa servir a consciència tots els sentits. Suposo que són elements incòmodes per a l’escriptor, perquè cal domar-los i mantenir-los, perquè donen el punt de tensió al curiós personatge. Jo diria que el desfici és més fàcil de relatar que la contenció.
—És que jo no sé escriure amb desfici ni a raig. Sóc més de mesurar tots els ingredients. Si fos una recepta, ho pesaria tot. En unes peces tenia molt clar què volia que passés, però en unes altres també hi havia part d’atzar: davant una frase de Monsieur Teste, de Paul Valéry, em proposava el desafiament de fer-la lligar amb la història. Tots aquests llibres em feien una mica de guia, gairebé de diccionari. A veure què hi trobo. A la Vida articulada, de l’Espinàs, hi ha frases senceres d’un article sobre els caragols. Per escriure algunes peces també em vaig documentar molt, tenint en compte que són curts. Més o menys tots tenen una mateixa mida, breu, una altra trava que vaig mantenir.

—Aquesta novel·la té un risc: llegir-la seguida et pot causar una sensació de lletania, de rutina. Hi ha un moment, intueixo, que voleu salvar aquest risc i ho feu amb una peça on la veu la pren la senyora Palomar.
—Sí, és intencionat. La senyora Palomar i la filla, a l’obra de Calvino surten molt poquet, són uns accessoris molt mínims. Jo imaginava que eren la dona i la filla de Calvino. Al meu llibre tenia clar que tot i secundàries havien de tenir una mica més de paper, per agafar aquest personatge eteri que és en Palomar, que de vegades sembla que se n’hagi d’anar volant, i fer-lo baixar a terra. En aquesta peça, la senyora Palomar també ens explica com ho veu ella, tot plegat. Perquè hi ha moments en què et preguntes com s’ho fan la dona i la filla per aguantar aquest personatge. Jo li tinc molt de carinyo, però també pot ser un personatge molt incòmode.

—El llibre té uns quants lligams que l’unifiquen. D’entrada, és clar, en Palomar. Però també hi ha la ciutat i la idea del calendari. Els elements que hi apareixen sempre es troben lligats a l’època de l’any. Això us permet de parlar de llocs, però també de festes i de com el paisatge va canviant.
—Una de les coses que em feia més gràcia era que Palomar visqués la Mercè, l’Onze de Setembre, i també li vaig posar fets polítics, com ara la sentència del judici, la vaga general… Ara, la manera com es mira tot això aquest senyor, també és molt particular.

—Més enllà dels condicionants, com és el confinament, com vau triar els llocs que visitava en Palomar?
—Onze peces (de cinquanta-dues) provenen del Time Out i aquestes vénen marcades pels lectors de la revista. Unes altres eren llocs que jo volia que hi sortissin, com ara la plaça dels Àngels, la del MACBA, la dels patinadors. No podia escriure un llibre sobre Barcelona i que no hi sortís aquesta fauna. Però uns altres llocs van arribar per atzar. Per exemple: una vegada em van convidar a un institut a Sant Andreu i quan vaig baixar del metro, a la parada de Sant Andreu, vaig veure un rètol que deia: “Sortida Palomar”. Sí que sabia que el barri es deia Sant Andreu del Palomar, però no havia fet aquesta connexió fins aquell moment. I quan ho vaig veure vaig pensar que en Palomar havia de visitar aquell carrer, que no té res, però es diu com ell.

—Heu escrit tres novel·les i totes tres passen a Barcelona.
—He viscut mitja vida a Premià i l’altra mitja a Barcelona i per a mi aquesta ciutat és un escenari literari. A la primera novel·la, Maic, no identifico la ciutat, però queda clar que és una gran ciutat. De fet, és el Raval de Barcelona. I quan escrivia la segona novel·la, La memòria de l’arbre, tenia el dubte de si localitzar-la o no. I sí, vaig fer el cop de cap i la vaig identificar. Identificar el lloc et condiciona i a mi aquest condicionant em presenta un desafiament. Em va bé.

—Feu acabar Palomar arrelat a Barcelona. Per què l’acabeu així?
—Mentre anava escrivint pensava com acabaria, perquè és clar, el Palomar de Calvino acaba que es mor. Diu aquella frase: “Fins que no tingui tota la vida descrita no em moriré”, i aleshores es mor. Però jo no volia que es tornés a morir i tampoc no me l’imaginava tornant a l’aeroport i marxant. I mentre l’anava escrivint pensava que tot el procés d’adaptació que havia fet, aquesta instal·lació al barri de Sant Antoni, amb la mare i la filla aquí, la filla a l’institut… Fer-lo marxar al cap d’un any no tenia gaire sentit. I llavors el vaig voler arrelar aquí, mitjançant una lectura que vaig fer d’una autora argentina, la Mercedes Halfon, que es diu El trabajo de los ojos, en què arran dels problemes de vista que té l’escriptora, ha fet una novel·la sobre això. L’anava llegint i pensava: “És clar, si Palomar va al metge aquí, es queda aquí.” És una manera d’arrelar-se. I vaig decidir que Palomar aniria a l’oftalmòleg, a fer-se una revisió de la vista, la seva eina de treball, i també vaig decidir que es quedaria a Barcelona. Ara, al final escric un últim capítol en què Palomar decideix de començar a implicar-se en la ciutat i el situo en un desnonament. Aquell desnonament és fictici, perquè el juliol del 2020 no n’hi va haver cap a Barcelona, però sí que n’hi va haver a l’Hospitalet i a Girona. Però m’era igual, perquè de desnonaments n’hi ha hagut molts.

—Vau decidir que Palomar s’instal·lés al barri de Sant Antoni, que també és el vostre barri.
—Sí, sí, de fet viu al meu edifici.

—El llibre conté una certa visió crítica amb la ciutat. Com veieu Barcelona avui?
—La crítica sobre la ciutat m’ha sortit sempre, des que hi visc, en tots els llibres. Al llibre El senyor Palomar a Barcelona hi ha el filtre del personatge, que et fa ser crítica d’una altra manera, però he intentat de ser-ho perquè no volia pas donar una visió idíl·lica de la ciutat. No és un llibre que puguis vendre des de l’Ajuntament de Barcelona, precisament. Un homenatge a Barcelona no ho és, això segur. Abans, que sigui un homenatge a Calvino.