16.09.2021 - 21:50
Què tenen les entrevistes, que quan són bones no llegiries res més, i quan no ho són la vergonya no triga gens a tenyir-te l’ànim i les galtes? Què tenen les entrevistes (les bones, a partir d’ara només parlarem de les bones), que fan que t’interessis sovint per gent que d’entrada potser no t’atreia, només perquè els han fet parlar, perquè els han fet preguntes intel·ligents i han pogut explicar-se? Tothom és atractiu si se sap explicar, si li fan les preguntes adequades i les sap respondre; això tenen les entrevistes, les bones (ja no ho aclariré més, afegiu-hi vosaltres la cua a partir d’ara).
Hi ha èpoques en la vida d’una escriptora en què te’n fas un tip, de fer entrevistes, i de tant en tant arriba algun moment d’aquells –siguem solemnes– epifànics, i et descobreixes dient coses que no sabies que podies dir, que mai t’havien sortit del cap tan endreçades: és el senyal inequívoc que qui t’entrevista en sap, de fer preguntes. Tot i que entrevistar no és només preguntar, és escoltar, sobretot, i és dialogar, per damunt de tot. No totes les entrevistes que es publiquen són diàlegs. I malament si qui t’entrevista només t’escolta en engegar la gravadora ja a casa, davant de la pantalla en blanc on pensa transcriure-la.
Les entrevistes de Marta Nadal són de les bones, això qualsevol que fullegi Baules. Vint-i-una escriptores i la seva literatura (Comanegra, 2021) ho sabrà veure de seguida. I no seré jo qui us en faci una ressenya, perquè d’això no en faig i perquè em penso que és un llibre que només que en vegis la coberta, amb els noms de les entrevistades ben visibles, ja te n’hi vas de pet, si ets de llegir entrevistes (“assaigs dialogats”, com en va dir Mauricio Bach i com ho recull Nadal al pròleg). Jo em vull aturar en una de les entrevistes, la primera que va fer Marta Nadal.
Era l’any 1988 i se’n va anar al Palau de la Virreina a entrevistar Maria Aurèlia Capmany. Poca broma. No tenia encara trenta anys, Nadal, i s’estrenava, sense fotògraf, tota sola, amb aquella donassa. No em puc ni arribar a imaginar com la devien sacsejar els nervis, en aquells moments. Però el resultat és una entrevista interessantíssima en què Campany, que llavors tenia setanta anys (va morir tres anys després, el 2 d’octubre de 1991), s’esplaia a gust no solament sobre el seu escriure sinó també sobre temes tan actuals encara avui com la crítica literària o la política cultural.
Abans d’anar cap a on vull anar, no em puc estar de citar-vos-en dos fragments. Pel que fa a la crítica literària (la catalana, concretem-ho), quan Marta Nadal li demana com la veu actualment (alerta, el 1988), Capmany deixa anar: “Suficient no ho és ni de bon tros, encara. Oriol Pi de Cabanyes em comentava què podia fer la Institució de les Lletres Catalanes en benefici de la nostra literatura, i jo li deia que girés els ulls cap als mass media, la ràdio, la televisió, els diaris, per tal que parlessin de literatura; encara en parlen poc. Si ho comparem amb França, amb Anglaterra, ens adonem que allà hi ha establertes unes dimensions d’interpretació del que es fa, a part de les revistes especialitzades, que aquí no existeixen.” Pel que fa a política cultural –Capmany havia sigut regidora de Cultura a l’Ajuntament de Barcelona, i el 1988 era regidora d’Edicions i Publicacions (hi havia regidoria de Cultura, doncs, i també una de dedicada íntegrament als llibres, ehem)–: “Dins una política cultural, crec que no he d’imposar uns criteris, sinó de fer una oferta, al més heterogènia possible, dins d’una qualitat [la cursiva és meva, del 2021].” Si voleu seguir estirant aquest fil, haureu d’anar a buscar l’entrevista sencera al llibre, o al número 343 de Serra d’Or (maig del 1988).
Ara, per fi, me’n vaig on volia anar des del principi, quan parlava de les il·luminacions que solem tenir els entrevistats quan ens interviuen. Hi ha un moment en l’entrevista que Nadal demana a Capmany sobre l’intermediari que sol haver-hi a les seves novel·les entre l’autora i el relat, en com es “camufla” ella per mitjà d’un joc de desdoblaments. Capmany respon i el primer que diu, alerta, és: “M’agrada la pregunta que em fas”, cosa que si recordem que és la primera entrevista de Nadal ens activa una mena d’empatia per l’entrevistadora que ens fa sospirar amb un cert alleujament (“Vas bé, Marta”, li diríem). I en acabat respon generosament i acaba esmentant Henry James, “l’artífex màxim d’aquestes transposicions constants”. Llavors Nadal, que escolta, que sap escoltar, recull aquest esment i ho aprofita per fer aquella pregunta que els que escrivim diria que no acabem de saber encaixar sempre com toca, és a dir, li demana pels referents: “James ha estat un dels vostres mestres o referents?” Imagino que després d’això va venir un silenci tens, ho imagino perquè jo quan llegeixo diàlegs, entrevistes, hi poso didascàlies, no perquè tingui cap pista o intuïció que em porti a pensar-ho. Però em vull imaginar aquest silenci tens, Capmany rumiant, Nadal atentíssima, i aleshores: “No arribo a la categoria de deixeble de James, perquè no he fet seguiment del seu mètode, que és d’un rigor absolut. En tot cas estic només influïda per la meva admiració envers ell, atès que és molt difícil d’establir una actitud de deixeble quant a la manera de narrar [la cursiva torna a ser meva].”
Encara no les he llegides totes, les entrevistes, segur que hi ha moltíssimes perles més en les gairebé tres-centes pàgines de Baules –de moment he subratllat de valent la de la traductora i pedagoga Carme Serrallonga, i llegir Teresa Pàmies parlant d’esquerra i feminisme m’ha fet rumiar fort–, però a la pàgina 57 hi ha aquesta mena de far encegador que és això d’estar influïda per l’admiració envers un autor i m’hi he aturat, perquè fa molt de temps que intento explicar què entenc jo per “referents” quan me’ls fan esmentar, i no me’n surto mai, i era això, exactament això. No t’influeix James, t’influeix l’admiració que sents pel que ell escriu, James passat pel teu sedàs, James llegit per tu, perquè som lectors, ras i curt –i on diu James, que cadascú hi posi l’autor que toqui.
I ara torno a imaginar, i imagino que aquesta resposta tan enlluernadora no la tindríem sense la pregunta de Nadal, perquè hi ha pensaments, idees, que no veuen la llum (deixeu-me que exploti una mica més aquesta imatge, ara que l’electre està pels núvols) si no arriba aquella pregunta. És el que tenen les bones entrevistes, que fan brillar els entrevistats perquè els qui els entrevisten saben cap a on han de dirigir el focus i amb quina intensitat.
A partir d’avui, i gràcies a Nadal, si em demanen per mestres i referents, podré dir tots els noms que necessiti sense patir per com s’entendrà, perquè tot seguit els deixaré anar el que va dir (jo vull imaginar que epifànicament, aquesta és la lectura que en vull fer) Capmany sobre James, i sé que tot quedarà aclarit. La influència de l’admiració: em calia una entrevista per saber-ho. És això el que tenen les entrevistes… si són bones (ho he hagut de tornar a aclarir).
