24.01.2019 - 21:50
Mentre pugui donar guerra vull ser jove i noble. Vull ser audaç. Però el meu cos vell mana per damunt de tot i de tothom, la vida que em queda la decideix ell, i el cap li porta la contrària. Obro els ulls un matí d’hivern, noto el fred a la punta del nas i als dits dels peus, desentumeixo els músculs a poc a poc, dedico uns minuts a seure a la vora del llit i uns quants més a incorporar-me ja amb les sabatilles posades, em repenjo al pom de l’armari i avanço cap a la porta de l’habitació mentre desfaig l’enigma del dia: què em diu el cos avui. Em diu dolor. I jo li dic endavant, cames meves! Hi ha el bosc.
Quan anuncien una baixada de les temperatures, el cos em fa posposar cites amb el metge, sortides a comprar i visites a la biblioteca. I no em deixa ni pensar en el bosc. Si fa fred, ell em diu que m’estigui quieta. Llevar-me és trair-lo i això és el que faré tot el dia: bellugar-me per dir-li que sóc viva, enfrontar-m’hi. Per mi ser vell és això. Les poques estones que el cap aconsegueix fer-se escoltar per damunt dels gemecs del cos, paro atenció i l’obeeixo; va més de pressa que el cos, és més ambiciós i més alt i la vista li arriba més lluny; ara que sóc vella, el cos és com si caminés de quatre grapes i mirés massa el terra que trepitja.
Els cossos joves que m’envolten, que encara viuen compassats amb els seus caps, em diuen què he de fer, com si jo no hagués tingut també un dia un cap i un cos que anessin coordinats. Amunt, cames meves! Hi ha les roses, i hi ha el mar que brilla com una cançó, com un cos que desitjo tocar encara que no tingui vint anys. I hi ha el bosc.
Recordo els meus vells i ara els entenc. N’entenc les quietuds i les inquietuds, les hores que passaven asseguts amb les mans tremoloses de vida. Eren al bosc, ara ho sé. Jo només en veia els cossos, però ells també tenien caps. A la vida de les persones sempre hi ha més dolor del que cal, una bona càrrega en el polsós camí del cor de cadascú. Cos és dolor, a la vellesa, els grans ens ho han dit sempre, però els nostres caps joves no s’aturaven a escoltar aquelles tres paraules en tot el seu sentit: dolor cada dia. Despertar i que el dolor ja hi sigui, i que només desaparegui quan em torno a adormir. I de demà, qui en sap res. Excepte que tornarà a ser hora d’aprofundir i aquietar l’esperit.
Cada matí, abans que surti el sol, mentre nedo per la vora fosca de l’oceà, el cap m’enganya i em fa creure que segueix connectat rítmicament a un cos jove i sa; en somnis camino i camino pel bosc i els ossos no em grinyolen; en somnis salto de roca en roca amb el mar a sota i al pit no em falta l’aire; en somnis bec cafè i no compto les copes de vi ni les hores del rellotge; en somnis sóc àgil, ràpida i el meu cos segueix fidelment i a temps totes les escabellades idees del meu cap, encara van alhora i jo no he de fer equilibris entre tots dos. Això és en somnis. Després em desperto i al llit m’espera el cos que tinc ara, i a vegades em fa l’efecte que ell també s’ha cregut l’engany de la nit i em fa cas quan l’impulso amb força per incorporar-me, llavors perdo el món de vista i quan torno a veure-m’hi sóc la vella que necessita cinc minuts per sortir del llit, la que es calça les sabatilles asseguda, la que dorm amb mitjons de llana de gomes balderes. Però aquella nit de cos jove es queda al fons de mi, i hi ha el bosc, i és una cosa ben curiosa tan sols estar viu aquest matí fresc en aquest món romput.
El meu cos jove el tinc cosit a la memòria i hi ha dies que hi visc del matí al vespre. Em veuràs quieta, absent, però seré al bosc escoltant el cant de les branques i el vent, veient caure els ocells sense tocar mai a terra, seguint-los els traços cel amunt. Algun dia viurem al cel. Ara per ara, la casa de les nostres vides és aquest món verd. I aquest món verd és el que evoco aquí en aquesta butaca quan no puc sortir. Sempre he estat l’ocell que desapareixia dins les branques.
Al cos hi tinc una col·lecció de pors que creix amb cada mal que em descobreixo; la por de caure, la por de caure la tinc sempre repetida. Als vells ens fa por el terra, ens recorda que som fràgils, el terra ens amenaça, ens espera, i alhora ens sosté, per això ens el mirem, l’esquena se’ns doblega i ens hi porta per observar-lo de prop, per vigilar-lo com ell ens vigila. Però jo vaig venir, com l’ocell roig, per cantar. I hi ha el bosc.
Ho intentaré. Sortiré de casa per veure el que veig i sento, i ho lloaré. No vaig venir a aquest món a ser consolada. Desobeiré un cop més aquest cos vell per fixar-me en el bosc, meravellar-me’n i dir-ho. A poc a poc, ben abrigada, si cal amb un bastó, un dia de sol, vull tornar a ser jove i noble. Vull ser audaç. Oblidar que la maduració de la poma és la seva caiguda. Hi ha el bosc.
[Un terç d’aquest article són versos de la poeta nord-americana Mary Oliver (en la traducció de Corina Oproae), que va morir el 17 de gener de 2019.]
