02.09.2021 - 21:50
“És curiós que trigués tants anys a adonar-me que la gent normal guarda els medicaments al lavabo.” És Gonzalo Hermo (traduït per Sebastià Portell i publicat per Lleonard Muntaner el 2020) a la seva primera novel·la, L’enterrament (Diario dun enterro, en gallec, publicada per Galaxia el 2019, i Premi de Narrativa Breu Repsol 2019). “Aterrar a Compostel·la amb divuit anys per viure pel meu compte va suposar aquest tipus de petites descobertes i crec que allà va brotar la meva desafecció. Jo començava a saber coses que els meus pares desconeixien, tan senzilles com aquestes, però tan significatives al cap i a la fi.”
L’enterrament va ser la primera novel·la que vaig llegir per vacances, i la imatge dels medicaments dels pares del protagonista desats a la cuina m’ha perseguit tot l’estiu; diu tantes coses. Vinc d’una casa on els guardaven al lavabo, en un armariet que feia de farmaciola i que, de fet, encara avui fa aquest servei. Però hi va haver un moment que els medicaments van conquerir un bon tros de la cuina: els avis van venir a viure a casa, l’avi estava molt malalt, moltíssim, i tot l’arsenal de calmants que prenia cada dia va passar a ocupar un espai del marbre de la cuina, amb les receptes i els horaris de les preses i tota la pesca. Així que jo fins ara em pensava que els medicaments a la cuina eren senyal de malalt a casa, i que si els tens al lavabo és que tot va bé.
I a partir d’aquí ja me’n vaig i penso en com una mateixa imatge, tan petita, tan aparentment insignificant, pot voler dir dues coses tan diferents segons qui se la miri. Per a Hermo, o més aviat per al seu narrador protagonista, els medicaments al lavabo són senyal de normalitat i per tant d’allunyament de les rutines familiars de les quals es va deslligant de mica en mica, amb gestos petits (el trasllat dels medicaments) i grans (posant-hi distància, anant a viure a Barcelona); per a mi, els medicaments al lavabo són símptoma de la bona salut de tots els habitants de la casa.
I ara vull tornar als medicaments al lavabo vistos per Hermo, a aquesta desafecció que apunta en el fragment que he citat més amunt i que es va desgranant, amb totes les seves contradiccions i dubtes, al llarg de la novel·la. El protagonista de L’enterrament viu aquella època de la vida en què per afirmar-te tu necessites negar els pares, dit ras i curt, dit, ho reconec, matusserament. És una època que a cadascú li arriba quan li arriba, però que arriba, això crec que és segur. I que pot fer entrada a la teva vida per mitjà d’un detall tan insignificant com el dels medicaments o un altre per l’estil. De cop i volta comences a tenir els teus propis costums i hàbits i decideixes, per exemple, que tu les paelles no les guardaràs al forn, o que les sabatilles no les desaràs al rebedor, o que el pijama no el deixaràs sota el coixí cada matí. Són gestos mínims, i ni tan sols els comentes amb ningú, però cada cop que en prens consciència, quan cuines, quan et descalces en arribar del carrer, quan te’n vas a dormir, et reafirmes com la persona independent que ets, o que vols ser, segura de si mateixa, i envies un missatge mental als teus orígens: m’espavilo sola, jo decideixo, m’equivoco sola.
La novel·la d’Hermo desgrana aquesta desafecció, aquest desarrelament, amb la tornada del protagonista a la casa familiar arran de la mort de l’avi i s’endinsa en tot un calidoscopi de sentiments i sensacions respecte als pares que tots hem viscut o vivim encara, aquella barreja de vegades incòmoda d’amor incondicional i vergonya intermitent, perquè véns d’allà, perquè tot allò t’ha parit, però alhora vols ser una altra persona.
Vols ser una altra persona fins que un dia et descobreixes, per exemple, deixant el pijama sota el coixí, i tot i adonar-te’n, l’hi deixes, perquè sí, perquè té sentit que sigui allà, i les paelles al forn, i les sabatilles al rebedor i els medicaments a la cuina, o el que sigui, perquè ja està, ja ets una altra persona, i llavors aquest gest que desfà l’altre vol dir una altra cosa, vol dir que ha arribat una altra època, la de recuperar aquests gestos i fer-te’ls teus, perquè t’uneixen un altre cop als orígens, i ara vindria aquella frase de Raimon sobre la identitat, però qui no la conegui, que la busqui, o no, perquè si no la coneix és que no forma part de les seves arrels. Però jo vinc d’una casa on cada diumenge sonava el xativenc més universal, tant si els medicaments eren, per desgràcia, a la cuina o, per sort, no havien sortit de l’armariet del lavabo.
D’aquesta relació d’anada i tornada als orígens que és la vida en parla Hermo a la seva novel·la, i tot i que n’he llegides unes quantes més, aquest estiu, la imatge dels medicaments al lavabo empaitant-me tot l’estiu i dient-me tantes coses m’ha empès a començar la temporada per aquí, per una novel·la d’un poeta gallec que viu a Barcelona, una novel·la que aviat farà un any que va ser publicada i que, com els llibres de poesia d’Hermo –poeta de renom dins del panorama de les lletres gallegues–, resistirà bé el pas del temps, encara que cap al final (calma, no us n’avanço res) el mateix autor (en boca del seu personatge, sí) afirmi: “Sé que no puc escriure un poema amb cara i ulls sobre el que acabo de viure, precisament perquè ho acabo de viure.” Si acabant-ho de viure, n’hi surt aquesta novel·la, tindrem paciència per veure quins versos en surten més endavant.
