Timochenko: “Petro és president gràcies a l’acord de pau”

Sense la barba que l’ha fet popular durant molts anys, Rodrigo Londoño Echeverri, àlies Timochenko, rep Berria dilluns al matí, poques hores després de la victòria electoral de Gustavo Petro a la presidència de Colòmbia, en un tranquil barri de Bogotà, on hi ha la seu del nou partit Comuns.

Durant la campanya, no ha volgut aparèixer als mitjans de comunicació per no perjudicar Petro. I aquesta és la primera entrevista que concedeix després de les eleccions presidencials colombianes. La xifra de guardaespatlles creix a mesura que arriben a la seu ex-guerrillers de les FARC i que avui són els seus companys de partit. Quan acabem l’entrevista i sortim al carrer, n’hi ha més de vint. Alguns escortes són antics guerrillers de confiança, els altres policies.

No viu a Bogotà, perquè els 2.600 metres d’altura i el fred de Bogotà el perjudiquen. Ha de tenir cura del cor. No vol parlar gaire de la seva relació amb el nou president colombià, però insinua que Petro no els fa cas.

—Com valoreu els resultats de Gustavo Petro i Francia Márquez? El vostre partit, Comuns, va donar suport a la candidatura.
—Si Petro és president, és gràcies a l’acord de pau [de l’Havana], que va obrir aquesta oportunitat. És la sortida que hi havia, i Petro va tenir la capacitat de saber com havia de maniobrar.

—Per què a l’esquerra li ha costat tant de guanyar unes eleccions presidencials?
—Hem tingut un règim polític establert pels qui manaven en aquest país i, d’una manera o d’una altra, quan un candidat ha tingut l’oportunitat d’arribar a la presidència, o li han robat les eleccions o ha estat assassinat.

—La diferència entre Petro i Hernández ha estat mínima. Creieu que en el futur serà possible d’ampliar l’avantatge?
—Sí, ha estat un resultat molt ajustat. Jo esperava una diferència més gran.

—De quant?
—De 2,5 milions [va ser de 718.212].

—I vau felicitar Petro la nit de les eleccions? Parleu entre vosaltres?
—Ens vam reunir a l’Havana. I després de les anteriors eleccions [l’any 2018] ens va telefonar a la seu de campanya per dir-nos una cosa que no ha dit mai en públic, que aquell resultat era fruit dels acords de pau.

—És estrany que no us hi reuniu, ni que sigui de manera discreta.
—Al parlament es troba amb els nostres companys.

—Però vosaltres dos…
—No, no hem fet reunions. Té una estratègia, i es distancia de nosaltres perquè pensa que estigmatitzaríem la campanya.

—Crida l’atenció el fet que Petro hagi parlat amb molta duresa de les FARC aquests darrers anys, i que les hagi barrejades amb el narcotràfic. És possible de millorar la relació, personal i orgànica?
—No voldria entrar en això. En la seva biografia és molt dur amb nosaltres, no parlaré d’això en públic. M’agradaria parlar un dia amb ell sobre aquestes qüestions, però no sé si pensa això que diu o si ho fa per conveniència política.

—Si Petro us demanés consell sobre les decisions més urgents, què li diríeu?
—Sense entrar en consells, i per això vaig demanar de votar-lo, ell té molt clar que els acords s’han de complir, això és fonamental. En el discurs de la victòria electoral va esmentar el diàleg, amb tothom. També l’ha de tenir amb nosaltres, perquè vam ser nosaltres qui vam signar l’acord, i ha de discutir amb nosaltres sobre els punts que creiem que són més febles. Hi ha un punt que és bàsic i que segur que té al cap, que és la vida de la gent. Assassinats, assassinats dels signants de l’acord i de dirigents de grups a favor dels drets humans.

—Quins són els punts que no s’han aplicat?
—L’acord s’ha de complir íntegrament. Ara ha caigut un govern que va agitar la bandera de desfer l’acord. No se’n van sortir, però ho van intentar. La qüestió de la terra és clau, que va relacionada amb la violència a Colòmbia. I veig que Petro està preocupat per això; si no arreglem la propietat i l’ús de la terra, la violència continuarà. També és fonamental el problema de les plantacions; de la plantació de fulla de coca amb la qual es fa la cocaïna. A l’Havana es va acordar com fer front a aquest fenomen. Va començar amb força, més de cent mil famílies es van comprometre a abandonar aquesta pràctica i introduir cultius legals. Això no es va complir, i alguns han tornat a la coca. És una qüestió que hem de reprendre.

—Què més cal?
—En la reforma política, sobre la modificació de lleis que impedien l’arribada al poder de sectors alternatius, l’única cosa que es va aconseguir va ser l’estatus de l’oposició. Tot el que s’ha fet en relació amb el retorn dels guerrillers a la vida normal és per la voluntat de la nostra gent. Hi ha petits projectes per a sobreviure, i s’ha avançat en el sistema de veritat, justícia i reparació. Hi ha una comissió de la veritat i un comitè per a cercar els desapareguts. Apareixen els cossos de molts desapareguts. Si hem aconseguit que funcioni és gràcies als nostres esforços i els de la comunitat internacional.

—Heu esmentat sovint la constitució de 1991. Petro també ha dit que hi té dipositada molta confiança, però que no s’ha complert. Creieu que es complirà?
—Hi confio. A més de la seva tasca en drets humans i socials, aquesta constitució va obrir la porta al neoliberalisme. I el desafiament de Petro és tancar la porta al neoliberalisme, que és el que fa que ens trobem en la situació econòmica actual.

—Heu parlat de suport de la comunitat internacional. Quins territoris són?
—La Unió Europea disposa d’un fons. Noruega i Alemanya ens han ajudat molt.

—No fa gaire, vau tenir un acte públic amb una víctima, Ingrid Betancourt, per a parlar del dolor causat. Quin terme feu servir per a descriure això? També hi ha aquest debat al nostre país, perquè la paraula “perdó” ha esdevingut icònica.
—Jo faig servir la paraula “perdó” des d’abans de l’Acord de Pau de Cartagena [2016]. Quan van començar les converses de l’Havana, en contacte amb la societat colombiana, vam començar a adonar-nos de les conseqüències del conflicte, de les coses mal fetes, els segrests, i que hauríem de demanar perdó a la societat colombiana, responsabilitzar-nos del que hem fet. Molta gent no ens perdonarà, però la majoria reflexiona, perdona, entén i està disposada a treballar perquè no torni a passar.

—Quina és l’actitud dels vostres ex-companys de guerrilla?
—Amb els qui continuen al nostre equip estem units en això. Un membre va dir que molts creuen que “demanar perdó és un acte de debilitat, però per fer-ho cal valor, com a persones i com a revolucionaris”. Ho vam donar tot en la lluita per a canviar la societat, però va passar tota la contrària, vam crear odi, vam desfer famílies i comunitats. No em penedeixo del que vaig fer quan vaig entrar a les FARC. Aquestes conseqüències van ser fruit d’una dinàmica que va adquirir la guerra.

—Quina és la terminologia utilitzada en aquestes reunions, vau comptar amb el suport de mediadors externs?
—Hem anat aprenent amb la pràctica. Al principi, vam cometre un gran error, perquè vam començar a justificar la lluita. Però una dona que ha perdut el pare no li importa això, vol saber on és el seu pare. Una víctima, Bertha Frias, ens va ajudar molt en això.

—Us han ajudat, aquestes reunions, com a ésser humà?
—És clar. Aquesta relació és molt important, permet d’actuar junts com a éssers humans, i aquestes víctimes veuen que hi ha víctimes del nostre costat. Ha sorgit l’empatia.

—Una vegada vau deixar la lluita armada, vau formar un partit polític que va tenir molt poc èxit. Sentiu frustració?
—Em sento realitzat. Hem arribat amb una gran estigmatització a conseqüència d’accions que no s’ajustaven a la nostra línia política. La nostra gent es va desmobilitzar en una situació molt precària, en llocs sense aigua ni menjar, perquè els acords no es van complir. Això va impedir que tinguéssim una bona acollida en aquells territoris.

—Arran dels acords, teniu cinc escons al congrés i al senat. Crida l’atenció.
—Tenim aquesta garantia fins el 2026.

—Com es pot posar fi als paramilitars, la violència al carrer, els narcotraficants i les màfies dels grups armats a les regions?
—És una resposta molt complexa…

—Bé, per això us ho demano.
—Aquesta és una de les coses difícils en les quals Petro reflexiona ara mateix. Són les màfies regionals basades en la corrupció del poder econòmic i polític. Cal prendre’ls el poder polític i econòmic.

—Què és Comuns, el vostre partit? El taxista que m’ha portat no us coneixia…
—A diferència dels presidents anteriors, el president [Juan Manuel] Santos va acordar que havíem de tenir un partit polític després de deixar les armes. Vam fundar les FARC (Forces Armades Revolucionàries del Comú).

—Va ser un error repetir les sigles?
—Crec que sí, jo vaig proposar de no repetir-les, però vaig perdre.

—Llavors no deveu manar gaire…
—La gent a les xarxes socials ens deia que no mantinguéssim aquesta denominació. Quan ho vam veure, vam canviar el nom en una reunió.

—Per què Comuns?
—Prové dels comuners, de la tradició política colombiana, i perquè aquí és gent unívoca, ciutadans comuns.

—Quina força té el partit?
—Tres o quatre regidors, tenim unes eleccions importants l’any vinent, les regionals.

—Ideologia? La de les FARC era el comunisme.
—Preparant la tercera assemblea. Cerquem el benestar, entrem en nous corrents, el medi… No renunciem al marxisme com a mètode.

—S’hi han acostat, els joves?
—El partit creix amb l’arribada dels joves. Es crea tensió entre joves i grans, cosa que és normal, comparteixen els mateixos principis, però amb metodologies diferents. Anem bé.

—Fa poc, havíeu d’anar al poble dels vostres avantpassats, però al final no hi vau anar. Per inseguretat jurídica.
—He tornat a ser conscient dels meus orígens bascs. En aquell viatge, que va ser un dels primers que feia, no estava segur que no em detinguessin a Espanya a conseqüència d’una ordre internacional. Ara els EUA ens han tret de la llista de terroristes. La pròxima vegada hi aniré.