Timidesa botànica

Que la timidesa és un comportament adaptatiu ho saben fins i tot els arbres, i per què alguns arbres la pateixen, s’investiga des de 1920 i encara no se n’ha tret l’entrellat. I de la humana diria que tampoc, en part perquè els que ho som ens resistim a ser analitzats –com un peix que es mossega la cua–, o perquè podem arribar a fingir no ser-ho, disfressats d’una desinhibició de fireta, per protegir-nos i protegir-la, a ella, sí –ser tímid és contradir-se per dins i per fora en tot moment.

Amb ella s’hi neix, la duus o no la duus a la sang o a les celles des del moment que surts al món. I cadascú s’hi adapta, s’hi encara, la nega o la converteix en bandera en funció de mil raons que ni els tímids entenem els uns dels altres. Els que no la tenen, encara l’entenen menys, i fan escarafalls quan una actriu es confessa tímida en una entrevista o quan un escriptor quequeja i perd la facultat de la parla davant d’un micròfon.

De vegades ni ens reconeixem entre nosaltres, fins i tot per a això som tímids els tímids. No hi haurà mai (ho vull pensar, pel bé d’aquest patrimoni intangible de la humanitat) una Associació de Tímids Anònims, no ens veureu mai en grup. Perquè no hi ha dues timideses iguals, perquè com a molt poden ser paral·leles, sempre amb un petit espai o una petita diferència que les faci úniques en el bon i el mal sentit, que els té tots dos en proporcions mutants.

És aquest petit espai entre les branques d’un arbre i les del costat el que necessitem els tímids, és només aquesta distància, una distància que ens posem quan ens llevem i pot ser que no ens la traguem ni a la nit, depèn del dia. Cal un permís per travessar-la. No és infranquejable, però si la saltes sense el nostre consentiment pot passar l’inesperat –i això ens espanta més a nosaltres que a ningú.

«Cadascuna de nosaltres es mou parant atenció a la resta: escoltant la rentadora i el soroll del sacseig de la roba o mirant l’estenedor abans d’anar al lavabo. Normalment rentem la roba el cap de setmana. Quan l’estenedor és ple, cadascú estén la roba dins de l’habitació, tot i que això la fa més petita i incòmoda.» Cito l’últim relat del recull Corre, pare, corre! de l’escriptora coreana Kim Ae-ran, que aquesta setmana que ara s’acaba ha passejat la seva timidesa oriental per Barcelona. En aquest darrer conte, «La casa on ningú truca a la porta» (escrit a vint-i-cinc anys, el primer que va publicar, guardonadíssim) descriu la convivència de cinc noies en un pis compartit, cinc noies que no es veuen mai les cares, que intenten no coincidir en els espais comuns del pis, cadascuna tancada a la seva habitació quan són a casa, atentes als sorolls de les altres, interpretant-los per planificar la seva vida sense interferir en la de les altres. Són cinc arbrets tímids que creixen en funció de l’espai que es deixen els uns als altres.

Perquè els tímids no volem interferir enlloc, per això ens passem el dia demanant permís per passar, perdó per preguntar i donant les gràcies perquè ens responen o ens cedeixen el pas. És el que ens agradaria que ens demanessin, que ens donessin, creiem amb una fe cega en l’efecte mirall. Ara bé, mentiria si digués que el nostre objectiu és passar desapercebuts. No. Volem que ens vegeu, però que ens vegeu posant aquella distància entre les nostres branques. Nosaltres som, tenim un munt de matisos que atresorem i reivindiquem encara que no ens sentiu ni ens vegeu. El problema és que ens mireu quan no toca, i quan toca no sempre mireu.

«Jo no sóc ningú, però em fa por pensar que potser realment no sóc ningú», diu un altre personatge de Corre, pare, corre!, el del conte «La narradora perpètua». Els tímids vivim damunt (o sota) aquest però. No ser però tenir por de no ser. La timidesa és por de ser i alhora por de desaparèixer. I ara potser algú pensarà que això ens passa a tots, però no, simultàniament, no.

Hi ha un conte del recull de Kim Ae-ran que tracta de la timidesa des de dins amb una exactitud i una fidelitat que pot esparverar més d’un. Els que no són tímids diuen que és un conte angoixant. Els que ho són, el rellegeixen i en subratllen una de cada dues frases. La protagonista d’aquest conte que us dic, «Vaig als súpers vint-i-quatre hores», es veu des de fora, que és com ens veiem tots els tímids quan patim un brot dels nostres. De cop i volta hi ha un tu dins del teu cos que el mou i fa la feina, i un tu que surt i s’ho mira tot des de fora, des de dalt, i analitza cada gest del cos, cada paraula, cada interacció, fins al deliri, atent a les reaccions dels altres, atent fins a l’obsessió, interpretant amb una visió poc empàtica si hem estat a l’altura de les expectatives de qui ens mira i ens escolta, i la resposta és sempre que no, que hem comès un munt d’errors, i aquest tu-des-de-fora ens en recita la llista en bucle fins que tornem a ser un sol tu dins de la nostra closca. Això és un brot de timidesa. Kim Ae-ran ho sap i fa l’esforç titànic d’explicar-lo, però només l’entendran del tot els tímids. Crec que no havia llegit mai res tan exacte sobre la timidesa, sobre aquesta manera de ser que l’únic que demana és un joc diferent de distàncies i permisos.

Però els tímids no som intocables, toquem i podem ser tocats, fins i tot de manera imprevista, només que hi ha dies que els carrers són trinxeres i cada persona amb qui topem és tot un repte. Ara, també hi ha dies que, fingint o no, amb més o menys esforç, aconseguim fer callar aquell tu-des-de-fora, vivim amb els dos tus a dins, i fins i tot arribem a oblidar, només una estona, el joc de distàncies entre branques que necessitem per viure i per ser. No com els arbres, que mostren la seva timidesa botànica al cel i a la terra. No com els arbres, que s’adapten els uns als altres dibuixant un dosser que és un manual de vida botànica que encara no hem entès.