28.04.2019 - 21:50
El film Apocalypse Now descriu i reviu la guerra del Vietnam com mai ningú no ha fet, galvanitzant tots els ingredients d’una època que va esclatar allà, salvatgement i cruelment. Es va estrenar el 1979, ara fa quaranta anys, quatre després d’haver caigut Saigon, capital del Sud, a les mans de les forces comunistes del Nord, que van vèncer els totpoderosos i prepotents EUA.
Amb la derrota americana es va fer un silenci terrible que torturava els perdedors que van sobreviure. El film i el llibre Despatxos de guerra, del corresponsal Michael Herr, van ser el principi de la catarsi, l’espurna que va encendre la metxa per endinsar-se en el cor d’aquelles tenebres. En la foscor, el dolor, l’absència i l’absurd acumulat de tots els qui havien sobreviscut a la tan obscena com inútil orgia de violència, sang i napalm.
La del Vietnam va ser l’última guerra en què el fotoperiodisme va tenir un paper clau. Tant, que va desvetllar al món la realitat quotidiana i la cara veritable d’aquell infern. Va generar manifestacions i protestes contra la guerra que van sensibilitzar milions de persones arreu del món. Els fotògrafs van ser herois i màrtirs d’aquell conflicte. No és en va que riu amunt, al final d’Apocalypse Now, en el cor de les tenebres, es troba el misteriós Kurtz i un fotògraf de premsa mig boig, lisèrgic i temerari. Kurtz (Marlon Brando) no va existir mai. És inspirat en el personatge de la novel·la El cor de les tenebres de Joseph Conrad. Per contra, el fotògraf que encarna Dennis Hopper sí que va existir. És Tim Page.
De fet, qui sempre ens espera al final del trajecte pel riu de la memòria i la tragèdia de la guerra del Vietnam és el fotògraf Tim Page.
Dennis Hopper, Tim Page. Dos mites. Jo vaig tenir l’oportunitat de conèixer-los personalment la dècada dels anys noranta. Els vaig poder entrevistar separadament amb una diferència de cinc o sis anys i encara ara recordo d’haver tingut la sensació d’estar davant la mateixa persona. Eren dos fills d’aquell temps que, de joves, havien dut la seva vida al límit més d’una vegada, acostumats a travessar la frontera cap al costat salvatge de la vida. Amants de les drogues, el sexe i el rock-and-roll. Bojos, potser; kamikazes, també; supervivents, segur. Dos monstres que allotjaven molts morts i oblidats en els seus records, molta desgràcia, però a la vegada amb un sentit de l’autenticitat de la vida, de la llibertat d’acció i pensament que era un plaer escoltar-los. Eren dels paios més accessibles i amistosos que he conegut. Ells eren el relat viu d’uns anys rebels i lliures. Posseïen el sentiment, la mirada dels qui sobreviuen per atzar, que mai no obliden res d’allò per què han passat i es conjuren per donar-ne fe eternament. Ells eren Easy Rider i Apocalypse Now.
El jove Tim Page al Vietnam, segons Michael Herr
Despatxos de guerra del corresponsal Michael Herr va ser el primer gran esdeveniment cultural que va posar el món cara a cara amb la realitat del Vietnam, dos anys després. Segons John Le Carré, és el millor llibre del nostre temps sobre els homes i la guerra. L’inici de la catarsi per a molts veterans, com el fotògraf Tim Page, que d’ençà que s’havia acabat la guerra sobrevivien com podien, marginats, isolats en els seus inferns particulars, plens de malsons i paranoia.
Page havia estat ferit quatre vegades al Vietnam, una de les quals va arribar pràcticament mort als serveis mèdics. Death on Arrival (DOA) en diuen, cosa de la qual ell en feia subtil ostentació. Era el seu segon DOA. El primer havia estat a Londres per un accident de moto. Però el de la guerra va ser definitiu. Una mina li va explotar a prop. Els cirurgians li van salvar la vida extraient-li un tros de cervell de la dimensió d’una taronja, deia ell. Havent-se acabat la guerra va passar anys recuperant-se. Li feren unes quantes operacions i s’enfonsà en la depressió, l’alcohol i la droga. Va ser detingut i empresonat unes quantes vegades, una amb The Doors a New Haven i, fins i tot, el van arribar a expulsar dels EUA.
Tim Page va néixer el 1944 i va tenir una infantesa feliç en un suburbi de Londres. A disset anys va deixar una nota als seus pares. Se n’anava a veure món. Eren els anys de la generació beat, Ginsberg, Kerouac, la protesta política. I va triar la ruta de l’est, en tren, en moto, en autostop, dormint per terra, fregant plats, o fent petites operacions de tràfic de drogues. La ‘ruta pre-hippy’, em va dir ell. Passà per Katmandú i no s’hi instal·là com feien tots. Ell era un rebel anglès i anava a la seva. Laos va ser el seu destí. Al principi no feia gran cosa, a banda escoltar el seu primer Dylan, els seus primers Beatles i comprar-se una moto.
Però un dia hi va haver un petit cop d’estat. Va fer fotos, les va vendre a United Press International i va descobrir una forma de vida. D’allà el van enviar a Vietnam, on a banda la guerra, la marihuana i l’opi eren molt barats i assequibles. Page se sentia un privilegiat, allò era perillós, però l’atreia. A més, a poc a poc, va anar descobrint la força de les fotos com a arma per a denunciar allò que hi passava. I l’èxit dels seus reportatges a Paris Match, Associated Press, Time o Life. Ell i els seus companys, entre els quals hi havia el seu gran amic Sean Flynn, desaparegut a Cambotja, van destruir, foto a foto, el mite patriòtic que el govern americà volia construir amb el Vietnam, mostrant al món la misèria humana d’aquell infern criminal que vivia en violència d’ençà del colonialisme, i que esclatà en tots sentits en una guerra orquestrada per Henry Kissinger i la seva paranoia supremacista i anticomunista.
Així és com Michael Herr descriu al jove Tim Page que va conèixer al Vietnam, l’home que va inscriure en el seu casc el títol de Frank Zappa ‘Help, I’m a rock!’.
‘Una de les coses que tothom deia de Page era que aquells dies no era res de l’altre món com a fotògraf, però que anava a fer fotos als llocs on n’anaven molt pocs, de fotògrafs. Hi havia qui el retratava com una mena de noi dels seixanta, boig i ambiciós, un freak passat totalment, en un país on la bogeria pujava pels turons i envaïa la selva, on tenies a mà tot allò que era essencial per a conèixer l’Àsia, la guerra, les drogues, l’aventura total.’
I aquesta va ser la seva impressió quan, per fi, va topar amb ell en persona: ‘Tenia vint-i-tres anys i recordo que vaig pensar que m’hauria agradat de conèixer-lo quan encara era jove. Estava encongit, trinxat, ple de cicatrius, era tan boig com tots havien dit, tret que veies clar que ni flipat no es posaria ja desagradable. Estava sense un duro, els seus amics li proporcionaven lloc per a dormir, li donaven piastres, cigarrets, licor, herba. Després, va treure un parell de milers de dòlars d’unes fotos magnífiques de l’ofensiva i totes aquestes coses ens van ser retornades, i per duplicat. Així era el món per a Page: quan estava sense un clau tenies cura d’ell, quan no, ell s’encarregava de tu. Era més enllà de l’economia.’
Apocalypse now, segons Dennis Hopper
‘Quin actor estava suficientment sonat i, alhora, encarnava com Tim Page l’esperit i l’estil de vida dels seixanta?’, devia demanar-se Coppola. Només un: Dennis Hopper, geni i figura. Ell també havia viscut al límit de l’abisme, rebel, salvatge, i n’havia tornat, fos per atzar o per obstinació vital. Ambdós estimaven profundament la vida. Hopper es va morir fa nou anys. Page és viu i continua encara carregat de projectes.
A començament dels noranta a Barcelona vaig entrevistar Dennis Hopper, l’home que feia films ‘per turmentar el món, de la mateixa manera que el món el turmentava a ell’.
Sobre els anys seixanta i setanta, sobre la gresca, l’alcohol i les drogues era ben clar: ‘Els seixanta van ser fantàstics. Les drogues eren lliures. Però als setanta tot va canviar. La gent es moria. Els traficants van aparèixer en escena. Una merda. Aleshores jo m’ho prenia tot, simplement. Bevia massa. Em drogava massa. No tenia oportunitats de tornar a Hollywood en aquell estat. M’anava tornant cada vegada més paranoic, més esquizofrènic. Pensava que m’havia d’amagar, que em perseguia la policia. El món se’m va anar reduint.’
Quan li vaig comentar sobre la seva afecció a fer personatges violents, psicòpates i boigs, va ser molt directe: ‘M’agrada aquesta mena de personatges. Els entenc bé. Quan vaig llegir el guió de Blue Velvet, vaig trucar a David Lynch i li vaig dir: “David, m’has de deixar fer de Frank, perquè jo sóc Frank…” De la mateixa manera que anys enrere, a Apocalypse Now, havia estat Tim Page.’ Va ser una filmació duríssima. Marlon Brando no volia que jo fos al costat d’ell. Era com una guerra. Coppola estava paranoic. Em va prohibir de carregar les càmeres. Em va demanar que improvisés totalment el personatge, que fes com em donés la gana.’
I ho va fer meravellosament. De fet, aquell fotògraf que encarna Dennis Hopper és un dels personatges més significatius i emblemàtics del film. A Hopper no li va costar gaire de fer de Tim Page. Eren ànimes bessones.
Tim Page segons Tim Page i la drogoaddicció de fer fotos
Vaig conèixer Tim Page a l’estació de tren de Kent un dia dels anys noranta. A l’andana m’esperava un paio alt i atractiu, vestit amb una armilla de camuflatge, que caminava estrany a causa de les moltes ferides que tenia. Em va venir a recollir en un jeep atrotinat cosit a trets. L’havia comprat a Sarajevo, on havia anat a treballar feia poc. Page és simpàtic, irònic i molt reflexiu quan parla de la guerra, un tema que l’apassiona, sobre el qual té brillants reflexions i anècdotes per a explicar. És un gran narrador oral, domina els sons onomatopeics de totes les armes, projectils, avions i helicòpters.
És capaç d’explicar les matances més brutals sense immutar-se, sabent que aquesta és la seva missió ara: denunciar aquell infern i reivindicar els morts i els desapareguts, entre els quals el seu gran amic, el fotògraf Sean Flynn, fill del famós actor Errol Flynn. El rock impregna el seu discurs. ‘La guerra a les ciutats és pur rock-and-roll, és “honky tonk women”, és més excitant que a camp obert’, em deia. Aquell dia, porro rere porro, vaig viatjar amb ell al Vietnam. Page m’explicà la seva vida amb detalls precisos, inesborrables.
En comentar-li que tenia fama de boig, d’arriscat, d’inconscient, de no tenir por, somreia condescendent, feia una pausa molt ben estudiada, una intensa calada, i em deia: ‘Por? És clar que en tenia. Una persona que no té por és un estúpid. En cert sentit, ser fotògraf és un filtre per a la por. Tens una missió, i continues amb la teva missió. No t’atures. Tens una cosa a fer que és més important que espantar-te. No et paralitzes, has de continuar. Després d’un atac que gairebé em mata, havia de beure i fumar opi per a sublimar la por. Quan estàs enmig del tiroteig, no mires el rellotge. El temps s’atura. No penses. Penses en imatges. Reacciones per instint de supervivència, però per damunt de tot hi ha la drogoaddicció de fer fotos. És la teva raó de ser. No estàs allí com un soldat per a matar. Estàs allí per a documentar què hi passa.’
La cosa que més recordo de tot allò que em va explicar aquell dia és aquesta reflexió:
‘La del Vietnam és una guerra estranya’, deia. ‘Potser la primera i l’última que es va cobrir sense censura, sense control. Només hi havia una mica d’autocensura ètica per a evitar de publicar fotos de morts. Va ser la primera guerra en color. La primera en què l’opinió pública va ser fortament influïda per la imatge. Vietnam, crec jo, va ser el primer clau en el taüt de l’imperi americà. El següent potser ha estat la guerra del Golf, encara que, potser, McDonald també hi podria tenir alguna cosa a veure, tant se val. He tornat trenta-dues vegades al Vietnam. Sóc molt amic dels vietnamites. Mentre va durar la guerra, estant allí, sempre vaig creure que ells tenien la raó. I finalment va anar així. És reconfortant de pensar que no m’equivocava.’
Retorn al Vietnam, obrir la llauna dels cucs i buidar-la
Tim Page m’explicà que, per a ell, retornar al Vietnam havia estat la salvació. ‘Va ser com obrir la flor del lotus, com obrir i buidar la llauna dels cucs i tota la tortura psicològica que jo arrossegava. Em vaig adonar que la solució era en el meu interior i que per mirar dins meu havia de tornar al Vietnam’, em digué. De llavors ençà hi viatja sovint i hi fa exposicions de fotos, tallers, conferències i ha compartit vivències i absències amb els fotògrafs de l’altre bàndol.
Una de les seves missions actuals és honorar la memòria dels seus companys morts i desapareguts i divulgar el seu treball. El 1991 va fundar a Bangkok l’Indochina Media Memorial Foundation per a ajudar els companys en una regió emergent de dècades de guerra, pobresa i aïllament. La fundació organitza cursos de formació periodística per donar suport als periodistes de Cambotja, Laos, Tailàndia i el Vietnam.
També va publicar el seu llibre NAM (1983) i l’extraordinari: REQUIEM. By the photographers who died in Vietnam and Indochina (1997), editat per ell i el també fotògraf Horst Faas, guanyador de dos Premis Pulitzer. Una recopilació impressionant de les millors fotos dels cent trenta-cinc fotògrafs de diferents països que es van morir o van desaparèixer cobrint les guerres a la Indoxina, el Vietnam, Cambotja i Laos.
Entre els desapareguts hi ha el seu amic Sean Flynn (Los Angeles, 1941, Cambotja 1970-71?). Malgrat tots els esforços que ell ha fet, malgrat totes les pistes veritables o falses que ha seguit, mai no ha estat possible de saber-ne del cert el seu final, ni trobar-ne les restes. Hi ha molts dubtes i especulacions. Sobre la seva recerca hi ha el film Darkness at the edge of town (1991). Flynn era el seu gran amic, ‘no competíem, ens complementàvem’, van compartir pis a Saigon, noies, festes i pipes d’opi. També, és clar, se la van jugar fent fotos al front moltes vegades, fins que un dia de 1970, Sean Flynn i el reporter Dana Stone van engegar les motos per anar a Cambotja i mai més no van tornar. Sembla ser, m’explicà Page, que els Khmers Roigs els van capturar i executar.
Page i Flynn eren inseparables. La seva desaparició pesa com una llosa sobre el seu amic. Així els retrata Michael Herr a Despatxos de guerra:
‘Si apareixien noies, Page els explicava històries terrorífiques de la guerra, de l’Orient Mitjà (ell i Flynn havien estat allí un parell de dies durant la guerra del Juny, hi havien anat amb avió, de París), de les malalties venèries que havia tingut, parlant-los com ho faria amb qualsevol, ell només tenia una manera de parlar, ja anés amb mi o amb la reina, era igual. (“No, però què vols dir, naturalment que em cau molt bé la reina, és una nana molt legal.”) Si estava massa abstret per a parlar, es plantava davant d’un mirall dels de cos sencer i ballava al so dels Doors una hora seguida, completament perdut en la música.’
De tot allò que Tim Page ha dit i escrit, destaca un llibre per a mi imprescindible, escrit amb la memòria i el cor: Derailed in uncle Ho’s Victory Garden. Return to Vietnam and Cambodia (Simon & Schuster, 1997). És el relat commovedor del seu retrobament amb el Vietnam, els records i les absències, les descobertes, la relació amb els qui abans havien estat els seus ‘enemics’ i la recerca pacient, infructuosa, del seu amic Flynn.
Com a mostra, un paràgraf que ens submergeix en el temps i l’espai, en la cultura, l’esperit, l’actitud dels joves dels anys seixanta, en l’amistat i la contemplació, enmig del desastre de la guerra. Un paràgraf que té l’ànima de Page, però també la de Dennis Hopper i Sean Flynn:
‘Anar amb moto pel Nam, era fins i tot millor que Easy Rider: carreteres buides, encara que amb forats i clots, poc trànsit d’ençà que Charlie detenia, extorsionava i feia agitprop a autobusos i tancs. El clima, perfecte, obligava a portar Ray-Bans i gorra de caçador. En els monsons era millor parar a prendre cafè fins que la tempesta ho xopava tot, plovent i bramant, deixant anar a bots i barrals la seva ració puntual de cada tarda. Recordo amb afecte aquestes tranquil·les pauses que vaig gaudir amb Flynn; passant-nos un porro, davant la carretera que temptava a córrer en qualsevol direcció, la ment anada, l’adrenalina alta, la camaraderia d’estar en aquesta situació existencial, just en el tall de la navalla. Tot es deia mitjançant el corrent subterrani d’allò que és inexpressat.’
