Tilbert Stegmann: ‘Espanya acapara les notícies: és el caos’

Tilbert Stegmann va néixer a Barcelona i va viure-hi durant deu anys, mentre el seu pare va ser el director del Col·legi Alemany de la ciutat. No va pas aprendre-hi català, ni tan sols va assabentar-se que s’hi parlava. A final dels seixanta va tornar a Catalunya i va ser llavors que es va interessar per la llengua, fins al punt de ser-ne un autèntic expert. Ara és catedràtic de la Goethe-Universität Frankfurt am Main i acaba de publicar el llibre El plaer de llegir la literatura catalana (Pagès Editors, 2016), on explica com es va enamorar dels texts catalans. El 2014 va publicar la seva autobiografia, en català, titulada Ambaixador de Catalunya a Alemanya, i és precisament així com és conegut aquí. Va fundar l’Associació Alemanya de Catalanística i la immensa Biblioteca Catalana de Frankfurt, que aplega més de 35.000 volums. Hi parlem sobre els texts que el van menar a estimar la literatura en català i ens explica com viu el procés cap a la independència des d’Alemanya.

—Al pròleg del vostre darrer llibre dieu que la intenció amb què l’heu escrit és descobrir el secret de l’atracció literària, explicar com us vàreu enamorar dels texts.
—El llibre és una collita del meu treball professional dels últims vint o trenta anys. Per fer-lo he escollit uns quants assajos sobre algunes obres literàries catalanes que m’havien agradat especialment i que m’havien motivat a entendre com eren construïdes. Alguns dels articles ja els havia publicats en alemany i per aquest llibre els he refets en català. Alguns altres ja eren escrits en català i també els he refets per al llibre. És la meva aportació, en català, a la comprensió de textos literaris catalans.

—Parleu sobre Joan Brossa, Joan Francesc Mira, l’occità Frederic Mistral i Joanot Martorell. És una proposta per a enamorar-se de la literatura catalana a través de quatre homes.
—Sí, i tots tenen les seves raons. En el cas de Francesc Mira per l’increïble atreviment de la novel·la Els treballs perduts (1989). Segueix un camí paral·lel al de James Joyce amb Ulisses, que alhora és paral·lel al mite grec d’Hèrcules. Tot això ho trasplanta a la ciutat de València d’avui. És un experiment tan graciós, irònic i humorístic, amb un estil tan especialment seu! Molt lliure, molt poc obligat a escriure de la manera tradicional. És una narració que em va entusiasmar! En el cas de Tirant lo Blanc, Joanot Martorell, els capítols 161 i 162 són una cosa tan bonica i tan graciosa! Fixeu-vos en la figura de Plaerdemavida. La dona que porta aquest nom pretén contar-nos un somni però en realitat explica exactament els jocs eròtics que ha vist pel forat del pany. La manera com Martorell, a final del segle XV, és capaç de jugar amb nosaltres, els lectors, és ultramoderna i això m’ha entusiasmat i m’ha motivat a escriure l’assaig que s’inclou en el llibre.

—Dieu que el poema de Frederic Mistral ‘Als poetes catalans’, al qual li dediqueu un capítol, és un clam a la independència.
—A Mistral li agradava moltíssim el moviment de renaixença que vivia Catalunya cap al 1850. De fet, desitjava un moviment semblant a Provença, a Occitània, com diem avui dia. Tot això no ho escriu en una carta, sinó en un poema. Ho fa d’una manera molt solemne. L’envia al poeta figuerenc Damas Calvet, i li demana que el porti als poetes catalans. La cosa més interessant del poema és que Mistral es contradiu. A la primera part parla de la germanor amb els catalans i de la llibertat d’escriure en català i occità, però a la segona part expressa la por que els francesos interpretin malament aquests versos i estrofes tan sinceres sobre la llibertat que ell desitja. Fa concessions. No segueix allò que deia Jordi Carbonell: ‘Que la prudència no ens faci traïdors.’ La prudència de Mistral, en aquesta segona part, el fa traïdor de les mateixes idees que diu a l’inici del poema.

—Així, allò que fa que el poema sigui interessant no és el clam d’independència, sinó la traïció.
—La cosa interessant és que ell pensa, en acabar el poema, que ha aconseguit una bona convivència entre ser occità i al mateix temps francès. Pensa que és facilíssim, com també ho pensa de ser català i espanyol alhora. No s’adona de la contradicció. A mi, me n’interessa com pot ser que un text sigui més veritable i digui una cosa més clarament que no creu la persona que l’ha escrit. Això demostra que la literatura és una eina per a trobar la veritat, per a adonar-se de situacions que en la vida diària ets incapaç de veure, o no tens força expressiva per a dir-les.

—Quin llibre recomaneu a algú que s’inicia en la literatura catalana?
—La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. Té una manera d’escriure molt especial, un estil totalment contrari a l’acadèmic. És veritablement la llengua del poble i de la dona. És molt semblant al que t’he dit que m’ha interessat de Mistral. Mercè Rodoreda fa parlar la Colometa i la Colometa no s’adona realment de tota la seva situació. Ella ho descriu d’una manera no analítica, però Mercè Rodoreda ho fa tan ben fet que nosaltres, els lectors, ens adonem de coses que la Colometa no diu. Ara em sap greu això que m’heu dit, que m’he enamorat de la literatura catalana a través de quatre homes. És pura casualitat. Podrien ser perfectament quatre dones també, Mercè Rodoreda, M. Antònia Olivé, Carme Riera…

—Al darrer capítol del llibre parleu de més alemanys que ja s’havien fixat en Catalunya, com Goethe.
—Aquest últim capítol, que es diu ‘La catalanística a Alemanya’, explica quines universitats i persones alemanyes s’han interessat per Catalunya des de mitjan segle XIX fins ara, com s’ha introduït aquest coneixement de Catalunya a Alemanya. Al llibre començo per Goethe. Tots els alemanys tenim la necessitat de mencionar Goethe; sembla que si no ho fem ja no val [riu]. El 1800 Goethe té clara consciència que el català existeix. Li ho conta Wilhelm von Humboldt després d’un viatge que fa pels Països Catalans. Especialment li parla de Montserrat. Von Humboldt li explicava com pronunciar paraules catalanes, amb molt de detall.

—El valor és que Von Humboldt considera el català com una llengua més?
—És la consciència que a la península Ibèrica hi ha portuguès, basc, gallec i català. Veure-ho clar és una cosa molt valuosa. El veritable treball lingüístic i professional sobre el català comença amb una gran obra de romanística general, del 1888, de Gustavo Gröber, professor a la Universitat d’Estrasburg. Al llibre hi ha trenta-sis pàgines dedicades a descriure la llengua catalana, exactament el mateix nombre de pàgines que es destinen a explicar la llengua espanyola. Si avui dia hi ha un coneixement molt més ampli de la cultura i la llengua catalanes a Alemanya és gràcies a molts filòlegs que han ensenyat científicament que el català és una de les llengües de cultura d’Europa.

—A Catalunya ens espera un setembre mogut, especialment amb la qüestió de confiança a Carles Puigdemont. De totes maneres, sembla que les eleccions del 27-S captaven molt més l’atenció internacional. Com es viu des d’Alemanya?
—Ja fa nou mesos que Puigdemont és president, hi ha certa continuïtat, és una fase més tranquil·la. A més, tothom pensa que la qüestió de confiança a Puigdemont sortirà bé. Ara és Espanya que acapara les notícies: és el caos. Justament la cosa interessant és que ara Catalunya apareix un punt més consolidada que no pas Espanya. De manera que trobo normal que la quantitat de notícies que parlaven de Catalunya, ara parlin d’Espanya. Això és la cosa important.

—Així, què diuen els mitjans alemanys sobre el procés català cap a la independència?
—Cada vegada es veuen més pocs articles de gent que no sàpiga res de Catalunya. Això va passar durant molt temps. Els corresponsals escrivien des de Madrid i anaven molt mal informats. Ara anem més bé. Avui dia un periodista alemany ja no es pot permetre d’escriure qualsevol cosa sense cap ni peus. La mateixa direcció de la redacció no ho acceptaria. Això és veritablement un pas endavant. L’ANC d’Alemanya fa molt bona feina i respon tots els articles que surten amb informacions equivocades.

—Des del 9-N fins ara ha canviat la percepció del procés català a Alemanya?
—Bé, els alemanys també estan dividits. N’hi ha que es declaren en favor de la independència catalana i n’hi ha que diuen que això és un disbarat perquè és fer més estats petits. I bé, em sembla que a Europa tenim vint-i-cinc estats més petits que Catalunya. Això són argumentacions fetes des de l’estómac, com diem en alemany. Fetes sense pensar-hi, amb idees preconcebudes. La gent estava habituada a veure Espanya i només Espanya i canviar-ho és un procés de reeducació. Sempre s’ha de pensar que gairebé el 100% tenien influència unilateral d’una Espanya-espanyola, però hem recuperat moltíssim. De tota manera, vaja, qui ha d’anar endavant són els catalans.

—Quin mitjà alemany cobreix millor el procés català cap a la independència?
—Al Frankfurter Allgemeine hi tenim un enemic de Catalunya, n’estem tips. A Àustria i Suïssa hi ha diaris en alemany que publiquen coses molt positives; l’animadversió anterior s’ha acabat. Fan reportatges molt normals. A Alemanya, en els diaris més d’esquerres s’hi pot veure una comprensió del problema català.

—Suposo que deveu estar al cas del debat entre RUI i DUI.
—N’he seguit tots els arguments. Si el referèndum portés una majoria ben clara seria fantàstic. Però si caigués en una direcció que fos inferior al 53% dels diputats independentistes al Parlament de Catalunya seria ben diferent. En tot cas, en algun moment els catalans hauran de sortir del marc legal imposat per l’estat espanyol, aquest marc espanyol que és una cadena. Si no fan un acte de confiança per un futur estat català independent… Però vaja, això és fàcil de dir des d’Alemanya! Per cert, Mistral també parla de les cadenes en el seu poema: ‘El poble que no és deslliuri de les cadenes no tindrà futur’: això és de l’any 1850. De manera que, Déu n’hi do! Els catalans tenen davant un camí difícil, però és un camí que només té una direcció, no pots fugir enrere. El mateix moment històric empeny, és imparable. Ningú no pot aturar un moviment majoritari, democràtic, que apunta a la llibertat d’un poble.