Til Stegmann: ‘Els jutges alemanys no tenen esperit de venjança’

Té 77 anys, però no ho sembla. A Til Stegmann, l’etern activisme l’ha mantingut jove. Arriba a la cita alegre i somrient, amb una bufanda quadribarrada al voltant del coll. Han passat alguns anys des que ens trobàvem regularment a Berlín i a Frankfurt, on recordo que em mostrava orgullós els símbols catalans de la Universitat –on feia de catedràtic de filologia romànica–, com la Biblioteca Catalana, l’escultura de Jaume Plensa i, fins i tot, un humil castanyer. Tots aquests símbols apareixen també a Servir Catalunya des d’Alemanya (Pagès Editors), la segona part de la seva biografia, que es presenta avui a les set del vespre a l’Espai VilaWeb. Demà,divendres, el presentarà al Cafè de les Lletres de Vic, i dissabte, a la Casa Europa de Berga.

—Com es veu Catalunya a Alemanya després de l’episodi Puigdemont?
—Va ser molt important. Com que els jutges alemanys no tenen esperit de venjança i es limiten a aplicar les lleis, el van alliberar i van dir que les acusacions no eren pertinents. Això va tenir una gran repercussió en l’opinió pública en general, que es va solidaritzar amb una persona perseguida, més i tot que en els mitjans de comunicació, que avancen més lentament.

—Els partits tampoc no van fer grans pronunciaments, tret de Die Linke.
—No, als partits alemanys no els interessa posicionar-se en aquest debat, clarament.

—Molts mitjans continuen tractant els catalans d’insolidaris i egoistes.
—Massa sovint, sí. O tracten els independentistes de separatistes radicals o il·luminats. O acusen Catalunya de fomentar la Kleinstaaterei, el provincianisme d’estats petits, tot i que n’hi ha molts de més petits que Catalunya. Darrerament, els responc que la qüestió catalana és una qüestió de democràcia i de drets humans.

—Veieu Alemanya fent el paper de mediadora en el conflicte català?
—De moment, no ho veig. Alemanya pensa en termes d’Unió Europea i d’integració. Només si Espanya actués encara més brutalment contra Catalunya, això faria moure Europa.

—L’altre dia, Aamer Anwar recomanava de confiar més en la força de la gent i menys en els ajuts externs.
—Hi estic completament d’acord. El problema és que ja s’han provat totes les possibilitats d’actuació i no han donat resultat, és més, ara tenim presos polítics i exiliats.

—Sou optimista sobre el futur de Catalunya?
—Jo sóc optimista de mena i això em fa creure en el futur de Catalunya, és clar. Com? No ho sé. Un referèndum acordat seria ideal i confio que arribarà.

—Parlem del vostre darrer llibre Servir Catalunya des d’Alemanya reprèn la vostra biografia l’any 1993 i arriba fins al present. Això vol dir que la vostra vida no cap en un sol llibre?
—No, i en dos llibres tampoc!

—Amb quin criteri trieu els episodis que expliqueu?
—He agafat els que m’ha semblat que serien més interessants per als lectors catalans i he mirat d’afegir-hi certa gràcia narrativa perquè la gent no s’avorreixi.

—Al principi dieu que la memòria a vegades és fràgil…
—Sí. He tingut sort, perquè fa molts anys que tinc agendes i faig anotacions que m’han ajudat molt. Fullejant-les, recordava escenes viscudes. Després, és la memòria que et permet de reviure-les i recrear-les. Però he après que la memòria i la realitat no sempre van juntes. Per als darrers quinze anys, internet també és una gran ajuda.

—Les autobiografies sempre tenen un punt d’exhibicionisme i de narcisisme, oi?
—Certament. Jo m’he sentit còmode escrivint perquè parteixo de la bona predisposició dels meus lectors catalans. Espero no equivocar-me ni decebre’ls.

—De la vostra trajectòria catalanista i de catalanística a Alemanya, de què us sentiu més orgullós?
—En primer lloc, de la Biblioteca Catalana que hi ha a la Universitat de Frankfurt. Haver reunit 37.000 volums en 37 anys –per tant, uns mil volums cada any–, només amb donacions, té molt de mèrit. I fa molt de goig. Després, em fa molt feliç haver ajudat que Alemanya sigui el país amb més universitats que ensenyen la llengua catalana. I també, és clar, haver aportat el meu granet de sorra a promoure la literatura catalana a Alemanya, a partir de les Setmanes Catalanes de Berlín de 1978.

—Entenc que no esmenteu la presència catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt perquè no en vau ser organitzador directe, tot i que sí que hi vau estar implicat i en parleu al llibre. Hi ha qui diu que s’hauria pogut aprofitar millor i, fins i tot, que va ser una oportunitat perduda…
—No va ser una oportunitat perduda en cap cas! Va ser una presentació magnífica de Catalunya a tots els nivells, feta amb creativitat, amb un punt de surrealisme deliciós com el de Quim Monzó i Carles Santos, amb recursos. Vam situar la cultura catalana a primer nivell mundial i els alemanys ho van copsar.

—I el debat lingüístic que va precedir Frankfurt es va entendre?
—Es va veure que el debat sobre les llengües era un debat sense sentit perquè literatura catalana és la que es fa en català i escriptor català és qui escriu en català i no hi ha gaire més a discutir.

—Esteu oficialment jubilat, ara?
—Sí, estic jubilat, tot i que encara tinc el despatx a la universitat i hi vaig de tant en tant, per veure com va la Biblioteca Catalana. Vaig deixar de fer classes perquè em prenia temps i volia fer aquests dos llibres. És trist no fer més seminaris, però és una etapa superada.

—I un cop acabats els llibres, quins projectes teniu?
—N’hi ha un de molt personal, que és que he tornat a agafar el violoncel i a fer música. Tinc un quartet de corda i un trio de piano i és un gran goig. L’altra cosa són els viatges. Però la meva dèria cada matí quan em llevo és engegar l’ordinador i mirar què ha passat a Catalunya. A vegades em deprimeixo i aleshores parlo amb els amics catalans i em torno a animar. És com una muntanya russa. Sort de l’energia d’alguns dels presos polítics, que ens transmeten força, ells a nosaltres!

—Veniu gaire sovint a Catalunya?
—Déu n’hi do. Hi vaig viure els primers deu anys de vida, hi venia de vacances amb els pares, també a Mallorca i al País Valencià, i després he vingut molt per conferències, presentacions i premis. A més, tenim una casa a Garrigàs que, de tant en tant, ens reclama. I els amics, és clar. Tinc més amics a Catalunya que no pas a Alemanya!