Til Stegmann, l’alemany català

Tal dia com avui de fa vuitanta anys va néixer a la clínica que el doctor Dexeus tenia a l’avinguda del Tibidabo de Barcelona el fill del director del Col·legi Alemany, Herr Eckhard Stegmann, i la seva dona Nele, ex-alumna seva. Era l’any 1941 i Catalunya començava la llarga travessa del franquisme. La llengua i la cultura del país van desaparèixer del mapa i certament no eren presents ni a casa dels Stegmann ni al Col·legi Alemany, on –diguem-ho de passada– estudiaven Jordi Pujol i Max Cahner, entre més.

Així doncs, no és estrany que l’any 1952, quan la família va tornar a Alemanya, a Düsseldorf, Tilbert Dídac Stegmann fos un nen de deu anys imbuït de música clàssica per la gran afecció dels seus pares, que tocaven el violí, ella, i el piano, ell, però amb un desconeixement absolut que aquell lloc on havia nascut i viscut els primers anys de vida fos res diferent d’una ciutat espanyola. El castellà sí que el va aprendre, amb la minyona de Valladolid, de nom Sita, i amb la senyoreta Mir a l’escola, que li donava els “buenos días”.

Que amb el pas dels anys aquest nen s’acabés convertint en catedràtic de filologia romànica i en el principal difusor de la llengua, la literatura i la cultura catalanes a Alemanya no deixa de ser una ironia del destí. Del destí i de la tesi doctoral sobre Cervantes que havia d’escriure i del fet que a Barcelona hi havia una de les millors col·leccions cervantines del món. Així va ser com va aterrar a la capital catalana l’hivern del 1968 i es va instal·lar a casa d’uns amics de la família, els Artamendi.

Aviat va descobrir que a Barcelona hi passaven “coses”, si més no quan, després de comprar en una llibreria de vell del carrer de Tallers, veié que la policia secreta se l’enduia a la Via Laietana per interrogar-lo. Com que els llibres eren de Calderón de la Barca i ell era alemany, no solament el van deixar anar, sinó que l’endemà el van convidar a seure amb ells a la taula de l’Hotel Ritz on prenien nota de qui hi havia i què es deia a la Nit de Santa Llúcia. Sí, la vida de Til Stegmann és plena d’anècdotes com aquesta, recollides als llibres Ambaixador de Catalunya a Alemanya i Servir Catalunya des d’Alemanya.

Stegmann torna a Barcelona i s’adona que és la capital d’un país que no surt als mapes, amb una llengua i una cultura prohibides però tossudament vives. Aquesta descoberta marcarà la seva vida i el seu futur professional. Ho diu ell mateix: “A la vida he estat universitari de professió i catalanista de vocació.” Com va escriure Oriol Pi de Cabanyes, “Stegmann és un cas emblemàtic d’aquesta mena de persones que, sense abandonar la seva cultura d’origen, són capaços de viure com a pròpia una cultura en principi aliena”. Víctor Alexandre en destaca la convicció, l’entusiasme i la perseverança. Max Cahner, amb qui compartia certs trets biogràfics, en lloava el desacomplexament i Alfred Bosch ho va resumir un dia amb un “Til.cat”.

És literalment impossible de repassar o de resumir totes les activitats i projectes que aquest catalanista i catalanòfil ha dut a terme. És evident que la relació de Stegmann amb Catalunya ha estat un win-win, que diuen ara: ell és feliç de difondre la llengua i la cultura catalanes a Alemanya i per a Catalunya és una sort disposar d’un aliat i un centre difusor com ell al gran motor d’Europa. Són centenars els acadèmics i artistes que s’han beneficiat del seu activisme i de fet costaria de trobar cap patum catalana que no hagi tingut relació amb Stegmann en el decurs dels darrers cinquanta anys. (Nota al marge: encara que parlem de Catalunya, i Stegmann mateix ho fa, ell sempre entén i concep el país sencer, i la relació que té amb gent de les Illes i del País Valencià és igualment intensa.)

Un bon exemple d’aquests intercanvis són les Setmanes Catalanes que va organitzar a Berlín l’any 1978 i a Karlsruhe el 1983, amb un programa de primer nivell que tombava d’esquena. El 1981 va fundar la Biblioteca Catalana de la Goethe-Universität Frankfurt am Main, la universitat on va ser professor i catedràtic durant molts anys. Aquesta biblioteca és el projecte de què se sent més orgullós, tal com explicava en aquesta entrevista de fa tres anys, i és una bona mostra de la seva capacitat de mobilitzar recursos. Cada any, quan s’acabava la Fira del Llibre de Frankfurt, les editorials catalanes que hi anaven tenien una feinada a empaquetar tots els llibres que hi havia dut. Ell els va oferir la solució en forma de donació per a una bona causa i és així com la biblioteca ha acabat tenint més de 37.000 volums en llengua catalana o de temàtica catalana.

En l’àmbit més acadèmic, l’any 1983 va fundar la Deutsch-Katalanische Gesellschaft, ara anomenada Deutscher Katalanistenverband, l’Associació alemanya de catalanistes, de la qual va ser president del 1983 al 1995 i president d’honor a partir del 1997. També va crear la Zeitschrift für Katalanistik / Revista d’estudis catalans el 1988 i, més recentment i juntament amb un col·lega acadèmic, ha impulsat el projecte EuroCom d’intercomprensió entre diversos idiomes europeus, especialment pel que fa a la família de llengües romàniques i germàniques. Els idiomes han estat, juntament amb la música i els viatges, una altra gran passió de Stegmann.

Jubilat de fa uns quants anys, Stegmann viu ara a Heidelberg, a la vall del Neckar, una ciutat universitària 90 quilòmetres al sud de la seva universitat, la que a més de la biblioteca catalana més gran que hi ha fora dels Països Catalans també té un castanyer català i una escultura gegant de Jaume Plensa. I un element que no té res a veure amb Catalunya però que Stegmann mostrava amb entusiasme a tots els qui el visitaven a Frankfurt: un ascensor de moviment continu, anomenat Paternòster, del qual cal pujar i baixar mentre és en moviment. Com la seva vida, sempre activa, sempre en moviment.