Thomas Harrington: ‘Catalunya és un laboratori en la lluita contra l’autoritarisme’

Un nord-americà expert en Catalunya? Sí, aquest és Thomas S. Harrington, catedràtic d’Estudis Hispànics al Trinity College de Hartford, als Estats Units. Acaba de publicar un llibre sobre el procés sobiranista i dilluns el presentarà a l’Espai VilaWeb de Barcelona. Una democràcia cívica en temps autoritaris és un recull d’articles, opinions i entrevistes dels últims anys sobre el nostre país. I és que, de vegades, una mica de distància va bé per a analitzar què passa. En l’entrevista, Harrington és molt crític envers l’autoritarisme com més va més estès a Occident i afirma que cal observar què passa a Catalunya i aprendre’n. De fet, a casa nostra, hi veu un bon laboratori en la lluita contra l’autoritarisme, un moviment dominat pels grans poders. ‘Els catalans tenen una gran capacitat de desxifrar els pronunciaments del poder i no confiar-hi’, assegura. Fins i tot té una teoria sobre aquesta afirmació que explica en l’entrevista.

—Acabeu de publicar un nou llibre que definiu com ‘uns apunts d’un nord-americà sobre el procés sobiranista de Catalunya’. És un recull dels vostres escrits dels últims anys sobre Catalunya i surt publicat en anglès i català.
—Quan aplegava els articles em vaig adonar que en tenia alguns de dirigits als americans en els quals provo d’explicar la història de Catalunya, però també de pensants per a la gent d’aquí. Per això és en totes des llengües. Així i tot, en el llibre connecto sobretot el cas català amb tot de problemàtiques mundials, com ara la disminució de la informació. De fet, crec que aquesta és la lluita més important. Avui cada historiador hauria de ser un historiador dels mitjans de comunicació. En el llibre procuro connectar això mateix amb l’autoritarisme, avui dia tan present.

—El títol del vostre nou llibre és Una democràcia cívica en temps d’autoritarisme. La democràcia cívica és Catalunya?
—Catalunya és un laboratori molt important en la lluita contra aquest autoritarisme que és a tot arreu i que molta gent, sobretot la premsa dels poderosos, no vol veure o criticar. Crec que és important que al món occidental mirem què fan els ciutadans de Catalunya. Això no vol pas dir que els ciutadans i els partits de Catalunya siguin perfectes i modèlics, però l’empenta que heu mostrat enmig d’un món en què la sensació d’impotència induïda és constantment present és excepcional. Cal reivindicar una vegada i una altra la importància de l’exemple que és Catalunya. Si fracassa ara? Bé, doncs ho tornarà a intentar d’aquí a un temps. No es pot perdre la fe en la possibilitat de canviar les coses. Perquè és precisament això, que els poderosos volen que passi. Volen que la gent es desanimi i es demani per què ho fa, això. És una tàctica ben pensada, pel Pentàgon, la Casa Blanca, l’OTAN… per tots els punts de poder. Ells volen desanimar-nos, i ho han fet molt bé, lamentablement.

—Aquest mecanisme, el veiem cada dia. Divendres mateix amb l’acusació de la fiscalia. Fa molts dies que els mitjans van dient que la petició de penes seria més baixa. Ho fan perquè cali el missatge, la realitat ja no importa tant…
—Exactament. És el joc de les expectatives. Volen posar-nos en una situació perquè comencem a tenir por i acceptem coses que no hauríem acceptat dues setmanes abans. És un joc ben pensat. Ara, per a mi és imperdonable que els mateixos polítics independentistes hi caiguin i facin igual. A parer meu, les paraules del conseller Maragall fa dues setmanes a la BBC són una deslleialtat terrible envers els votants. En desconec els motius, però amb declaracions com aquesta rebaixa les expectatives del poble de Catalunya, que ja van ser ben clares ara fa un any. Ell deurà tenir les seves raons i, fins i tot, pot ser que ell ho pensi íntimament, però dir-ho com a cap de la diplomàcia catalana és tot un fracàs. És com seure a la taula de negociació i llevar-te tots els punts d’avantatge que tenies. Dir-ho públicament és cínic.

—Assegureu que Catalunya és una resistència enfront el totalitarisme del món occidental. Però, per què?
—En tinc una teoria. Tenir durant tants segles una doble vida, d’una banda és terrible, però de l’altra et dóna certes eines psicològiques que en el bombardament informatiu et fan capaç de destriar. Per això aquí aquestes tècniques no funcionen tan bé com en alguns altres llocs.

—Però, per què?
—Perquè sempre heu sabut la diferència allò que es diu a taula d’allò que et diuen les fonts públiques. De molt joves coneixeu un altre discurs, el de casa, la família o els amics. Unes idees que us ajuden a mirar el món i a comprendre’l. De fet, hi ha pronunciaments oficials que no corresponen a la vostra realitat i en sou conscients. Un català ho ha experimentat tants anys que té una gran capacitat de desxifrar els pronunciaments del poder i no confiar-hi. En un moment on el bombardament informatiu és dissenyat per a desorientar-nos, saber que hi ha més realitats i que aquesta informació que t’arriba pot ser manipulada és molt important. En la introducció, parlo de les notícies falses i descarto que sigui res nou. En realitat, n’hi ha hagut sempre. D’això, els poderosos en fan cada dia. I només els qui tenen uns altres recursos crítics tenen la capacitat natural de desxifrar els paranys del poder.

—Per tant, afirmeu que els catalans són més crítics?
—Sense cap mena de dubte. En un article del llibre explico que Catalunya és una ‘nació de massa líquida’. I la liquiditat us permet d’adaptar-vos molt ràpidament a moltes coses. Ho feu amb molta celeritat i intel·ligència. Però, de vegades, aquesta mateixa liquiditat us fa dubtar en moments importants de la vostra història. És molt important que sigueu conscients de la vostra tendència. En moments crítics, voleu evitar el xoc frontal i complaure els poderosos per sobreviure un dia més. Com a mètode de supervivència és fantàstic, però, per voler aflorar, no és sempre la millor característica.

—Fa un any, amb la proclamació de la República, va passar això que dieu?
—Sí, ara es demostra la vostra liquiditat. A parer meu, cal que hi hagi una conversa oberta sobre aquestes tendències que heu mostrat al llarg de la història. Repeteixo, en alguns termes són molt positives, però en moments crítics us porten a la paràlisi.

—I hi ha cap manera d’explicar a Europa aquesta democràcia cívica i que s’hi estengui?
—És un gran problema. Ens tornem a trobar amb el trencaclosques de la informació i la megafonia necessària per a transmetre el vostre exemple. Si fos el rei del món català, faria servir els amants de Catalunya com a ambaixadors. Hi ha molta gent disposada a anar explicant el vostre exemple, com la república durant la guerra del 1936. Enviaven persones a pobles petits dels Estats Units a parlar-los-en.

—D’aquest gest van néixer els brigadistes internacionals…
—Sí, era gent dedicada a la causa. Amb pocs diners van anar poble a poble explicant què passava. Però és molt difícil quan els poderosos poden crear realitats del no-res. Sobretot és una qüestió d’educació. Jo sóc professor i si pogués crear el currículum del segle XXI, cosa que no tindré l’oportunitat de fer, posaria molta èmfasi en l’humanisme i l’estudi dels mitjans. És increïble de veure com persones intel·ligents han heretat una fe cega en els mitjans convencionals i no volen mirar qui és que dirigeix realment aquest missatge. Hi ha qui és molt intel·ligent en uns altres camps però que no vol mirar d’on prové la informació que li donen però que després és vital per a prendre decisions polítiques. No volen veure que el manipulen.

—És curiós que, ara que tenim més eines per a informar-nos sense la necessitat de dependre de les grans corporacions de mitjans, aquestes s’esforcin tant a controlar l’opinió pública.
—Ells han fet el càlcul del pes específic. Si poden desorientar la gran part de la població només controlant-ne un 10 %, poden continuar establint les narratives mestres. En cert sentit, tenir-me a mi fent articles en unes quantes webs no els és cap problema perquè saben que no entraré mai a la premsa convencional i alhora podran presumir d’una gran diversitat informativa. Mentrestant, ells controlen la part troncal del sistema mediàtic. El segle XX, la clau era restringir el flux d’informació; ara és inundar d’informació i mantenir el control d’una part central del sistema. És depriment, però funciona estupendament.

—Sí que funciona, sí…
—Sempre dic als meus fills que, si volen tenir una vida digna, han de resoldre la qüestió de la informació que consumim. Si no, vindrà un desordre cultural i polític enorme.

—Les coses vistes de la distància són més fàcils d’analitzar?
—Sí i no. Com moltes coses a la vida, és una barreja. Has de palpar la realitat cultural d’un lloc per poder entendre’l. Quant a Catalunya, jo he tingut la sort d’entrar-hi i sortir-ne molt els últims anys. Crec que, vivint a una certa distància, pots abstreure millor algunes coses que els mateixos catalans no solen tenir presents.

—Com és que un nord-americà es converteix en un expert sobre Catalunya?
—Per sort i per passió. He tingut molta sort amb la carrera acadèmica. Vaig tenir uns mestres fantàstics, sobretot el britànic Jeffrey Williams, que va tenir una visió molt oberta de què podien ser els estudis hispànics. Gràcies a ell, vaig fer una tesi doctoral sobre les cultures ibèriques i, arran de tot un seguit de casualitats, després em va acostar a la qüestió catalana. Però hi vaig començar a tenir una relació més constant quan la meva universitat va voler que obrís un programa d’estudis a Barcelona. Parlo dels darrers vint anys. No he viscut mai a Catalunya de manera continuada, però m’hi sento com a casa. Això és sort…

—No únicament sort, heu parlat de passió.
—Sí, la passió és molt important. Precisament, el moviment sobiranista prové d’unes passions, en el bon sentit de la paraula. Avui, els poders mediàtics volen fer-nos avergonyir de la passió. Volen que pensem que sempre és una cosa destructiva. És una de les constants de la seva tasca a favor dels poderosos. Ens volen induir a un sentiment d’impotència. I és que, sense la passió, no som res a la vida. És molt important de revalorar la passió positiva. En el meu cas, jo no tinc cap motiu per a ser un expert sobre Catalunya. Jo era un noi americà ignorant que no parlava cap més idioma que el meu fins als vint-i-dos anys. I aquí em teniu. És un orgull, d’una banda, però de l’altra és una sort. Sense el desig de conèixer gent diferent no hauria pogut dedicar-me a aquesta professió.

—Recordeu la primera vegada que vau sentir a parlar de Catalunya?
—La primera vegada que vaig venir va ser fent un interraïl l’any 1983. Però llavors no vaig entendre res. Com molts americans, no sabia res d’Espanya, i encara menys de Catalunya.

—I quan vau fer el canvi?
—La meva consciència va créixer al final dels vuitanta, quan vaig tenir la sort de ser un grumet d’un vaixell que circumnavegava la península Ibèrica. En aquella època era professor de primer grau de la filla d’un nord-americà molt ric. Tenia un vaixell i, quan va decidir de navegar per la península, em va agafar d’intèrpret i grumet. Va ser una experiència meravellosa, però curiosament els professors del meu doctorat no hi estaven d’acord, no ho entenien. Ben sovint l’acadèmia és un ambient que vol imposar cànons molt rígids de com és el coneixement. Jo no he pas pogut separar el desig de prendre una cervesa i parlar dels estudis i els llibres.

—Dieu que l’any 1983, com la majoria d’americans, no sabíeu res de Catalunya. Ara és diferent? És cert, allò que es diu que els últims anys s’ha posat Catalunya al món?
—Que han passat gaire americans per aquí? Sí. Barcelona té una gran fama i tothom pensa que és una ciutat en què es viu molt bé. Ara, ho connectem amb la idea de l’estat del benestar o bé és cultural? És molt difícil de saber. De fet, ara hi ha un nou fenomen mundial: viatjar per veure allò que has imaginat abans sense interessar-te necessàriament per allò que trobes una vegada ja hi ets. La cultura de de l’autofoto n’és una mostra. El teu egoisme i la satisfacció de desigs és molt més important que no pas mirar d’aprendre res del lloc que visites.

—Però en el llibre que acabeu de publicar hi ha algunes entrevistes d’algunes televisions de l’any passat… Hi ha més interès per això que passa aquí?
—Sí, però has de mirar qui m’entrevista. Són televisions ‘dolentes’, com ara la RT de Rússia. Són televisions importants al món, però que segons dirigents occidentals són qüestionables. Són l’enemic designat. La seva televisió és vista com una cosa que no és seriosa. Si t’hi fixes, els mitjans americans no em solen trucar, cosa que demostra moltes coses. Normalment, els americans patim del mal de l’expertització. Un mal compartit amb Catalunya, perquè en el món occidental anem així. Tenim molts periodistes que parlen de tot i del punt de vista dels poderosos que els paguen el sou. Com pot ser que aquest senyor del New York Times que ha escrit un llibre sobre Catalunya no hagi llegit cap diari en català? És una mostra de com es comporten els mitjans en la qüestió catalana.

—Quin futur li veieu, a l’independentisme? Quins passos vindran?
—No en tinc ni idea. Si la història és la nostra guia, aquest serà un dels molts intents dels catalans. És com ha passat tantes vegades a la història. Però hi ha uns altres factors que cal tenir en compte. Un dels principals és el jovent, la teva generació. Teniu una consciència flexible de la catalanitat. Les noves generacions són conscients que la identitat és una cosa negociable, que no és tan estable. Abans ens pensàvem que era una cosa sòlida. Ara tot pot canviar, de la identitat sexual a la nacionalitat. Això pot dur problemes, però, si podem aplicar-ho a la política, en podem extreure una part positiva. Hauríem de poder parlar amb joves de Madrid, que també coneixen aquest nou sentit d’identitat, i potser així podem trobar algun camí vers una solució molt més satisfactòria.

—Per tant, confieu en les noves generacions?
—Hi he de confiar, en les noves generacions. La nostra ha deixat un panorama preocupant. La veritat és que culpo la meva generació d’una certa negligència, sobretot els anys vuitanta i noranta. Vam convèncer-nos dels atractius del consumisme, pensàvem que tot s’arreglaria sol i que podíem aparcar la maquinària de l’estat o de la política, que tot es resoldria automàticament segons el mercat. Era mentida.

—Malgrat tot, aquesta gent jove amb la qual confieu són el model més clar d’allò que tot just heu criticat, el món de l’autofoto…
—Sí, d’això, en parlo molt amb la filla, que té 26 anys. Sempre ens demanem quina serà l’ànima de la vostra generació. Serà la desorientació continuada dins el consumisme i les autofotos? O serà una presa de consciència arran del fet que el món no us garanteix gaire res?

—Segurament seran totes dues coses…
—Sí, però n’hi haurà una de predominant. I a parer meu és important que guanyi la presa de consciència.