Thomas G. Schulze: ‘El procés català i el paper d’Europa m’han fet anarquista’

Thomas G. Schulze (@Prof_TGSchulze) és un psiquiatre de prestigi internacional, catedràtic a la Universitat de Munic, president de la International Society of Psychiatric Genetics i membre del comitè executiu de l’Associació Mundial de Psiquiatria. Va descobrir Catalunya arran d’un Erasmus l’any 1994 i se’n va enamorar. En pocs mesos va aprendre la llengua, que conserva perfectament, i va fer bons amics. El Primer d’Octubre de 2017, en un vol entre Mèxic i Frankfurt, va veure per internet gràcies al wifi de l’avió les càrregues de la policia contra els votants del referèndum. Aleshores va decidir que no podia callar i que calia fer-hi alguna cosa. Va activar el compte personal de Twitter i poc després va esdevenir president de Foreign Friends of Catalonia (@Foreign_Cat), l’associació que aplega ciutadans de tot el món que se solidaritzen amb Catalunya i que funciona com a plataforma de contactes i d’activitats per a divulgar Catalunya al món i ajudar a entendre què hi passa. Parlem per videoconferència entre Barcelona i Syracuse, als Estats Units, on gaudeix amb la família d’un any sabàtic.

—D’on prové la vostra passió per la cultura catalana?
—La gent es pensa que tinc una esposa catalana o algun vincle familiar amb Catalunya però no és així. Va passar que vaig estudiar medicina a Alemanya i el curs 1994-95 el vaig fer a Barcelona, en un programa Erasmus. Quan vaig arribar, per mi, Barcelona era Espanya, però de seguida em vaig adonar que m’equivocava. Vaig aprendre català, perquè les classes eren en català i perquè els amics que hi vaig fer parlaven en català. M’agradava molt, de seguida vaig apassionar-me pel català i per Catalunya en general. Vaig comprendre que aquesta era una terra diferent, amb una història pròpia, i en tan sols uns quants mesos vaig fer una immersió total en la cultura catalana.

—És per això que parleu un català tan perfecte?
—El vaig aprendre llavors, sí, i l’he mantingut viu parlant amb els amics. I ara el parlo i l’escric, sobretot a Twitter, cada dia. Sempre cerco les maneres de practicar-lo sigui on sigui.

—Sou el president de Foreign Friends of Catalonia, una associació nascuda fa relativament poc i que en poc temps ha assolit una notorietat important.
—Bé, jo en sóc el president, però l’ànima de Foreign Friends of Catalonia és Pat Vila. És ella qui va tenir la idea i, de fet, com sempre dic, Foreign Friends va néixer com a compte de Twitter, que va crear la Pat, començant a seguir tan sols gent de fora de Catalunya que fes piulets sobre el procés català des de fora de Catalunya. Jo vaig ser una de les persones a qui el compte de Foreign Friends va començar a seguir a Twitter, la primavera del 2018, i tot es va accelerar.

—En quin moment vau començar a fer piulets sobre Catalunya?
—Jo tenia un compte de Twitter inactiu i vaig començar a fer-lo servir de manera activa el Primer d’Octubre de 2017. Era en un avió entre Mèxic i Frankfurt i volia dormir, però em va ser impossible perquè amb el wifi de l’avió vaig veure què passava als col·legis electorals i no m’ho podria creure. Vaig decidir que no podia callar i vaig començar a fer piulets. Vaig continuar durant uns quants mesos, amb molt pocs seguidors –una cinquantena–, però cap a l’abril del 2018 la Pat [Vila] em va escriure. No ens coneixíem de res i em va explicar que necessitaven algú que en nom de Foreign Friends pogués anar a Berlín perquè hi havia una trobada amb el president Puigdemont. Vaig anar-hi i m’hi vaig presentar, per primera vegada, com a membre de Foreign Friends of Catalonia. A partir d’aquest moment, és cert, Foreign Friends va créixer molt i vam decidir que calia fer més coses i constituir-nos com a associació formal. Ho vam fer a Alemanya, per evitar cap hipotètic problema amb l’estat espanyol, que no se sap mai, i ens vam registrar al jutjat municipal de Stuttgart.

—Explicàveu que fa un parell d’anys teníeu una cinquantena de seguidors a Twitter; ara en teniu dotze mil. Foreign Friends en té quasi vint-i-vuit mil, en creixement constant. Creieu que hi ha molts més ‘foreign friends‘ (amics estrangers) potencials al món?
—Sí, sempre hi ha gent que s’interessa per causes diverses quan es tracta de democràcia i de llibertat i són molts els que veuen que a Catalunya hi ha una gran injustícia i que és increïble que això passi el segle XXI en un país europeu. Si a més, d’aquest grup de gent interessada, n’hi ha que tenen l’oportunitat, com jo, de conèixer Catalunya, aleshores és quasi inevitable d’esdevenir un ‘foreign friend’, sigui de l’associació o no.

—En dieu diplomàcia de proximitat…
—Sí, exacte. I hi ha moltes menes de diplomàcia. Per exemple, jo sempre llueixo el llaç groc i la senyera o l’estelada a la solapa de l’americana, en tots els actes públics on vaig, siguin de l’àmbit que siguin. Si vaig a una reunió o a un congrés amb col·legues psiquiatres, per exemple, la gent em sol preguntar què són aquests pins que porto i, si s’escau, jo ho explico. I d’aquesta manera tan senzilla creix l’interès per Catalunya i les ganes d’informar-se millor de què hi passa. I això, més enllà de totes les polítiques oficials que es puguin fer, funciona. I cal dir que dins de Foreign Friends hi ha moltes persones amb càrrecs importants en organitzacions del tot el món. Jo, per exemple, sóc membre de l’executiu de l’Associació Mundial de Psiquiatria. Això fa que dins  la psiquiatria jo sigui prou conegut. I també sóc president de la International Society of Psiquiatric Genetics. La setmana passada, per exemple, vam tenir el nostre congrés anual a Los Angeles. Hi havia cinc-cents professionals i em van veure tots fent el discurs amb el llaç groc. Com us podeu imaginar, molts em van preguntar què era i jo vaig explicar-ho. I al final de la conferència una noia catalana, que evidentment no sabia que jo parlo català, va acostar-se’m i em va dir, en anglès: ‘moltíssimes gràcies per tot el que fas i per portar aquest llaç groc’. Això, que m’ha passat unes quantes vegades, m’emociona. Un altre exemple: fa uns quants dies un col·lega meu francès amb el qual arrenquem un projecte europeu va dir, en un piulet d’agraïment, que estava molt content per l’ajut econòmic que ens prestava la Unió Europea i que treballaria amb investigadors d’Alemanya i de Catalunya. No va dir d’Espanya. Un parell o tres d’any enrere mai no hauria dit ‘Catalunya’. Això és la diplomàcia de proximitat. És a dir, que cadascú de nosaltres, en els nostres entorns, siguin quins siguin, presentem Catalunya de manera absolutament natural.

—És aquest el propòsit principal de Foreign Friends of Catalonia?
—Als nostres estatuts s’hi diu que la nostra missió és promocionar la cultura catalana i facilitar projectes d’intercanvi amb periodistes, investigadors i professionals perquè puguin anar a Catalunya a conèixer-la i comprendre-la. Volem ser una plataforma on es pugui discutir lliurement sobre el dret d’autodeterminació. I a partir d’aquí hi ha moltíssims objectius. Volem ser la connexió entre la societat catalana i les persones que des de fora s’interessen per Catalunya. I sobretot no tenim un perfil polític; és a dir, no som de cap partit. Tenim contactes amb tots i parlem amb tots, però no som de ningú. Per exemple, vam ajudar el diputat alemany Andrej Hunko a venir l’any passat a Catalunya i visitar alguns presos. Això fem. Tenim una sèrie de projectes com Come, Research & Talk i Come, See & Talk, que ja es coneixen, i Catalunya Open Doors, que serà durant el pròxim Sant Jordi i que acollirà molta gent de fora a Catalunya. És un projecte molt potent, del qual segur que ben aviat tindreu detalls. En el fons, allò que volem és que a qui li interessi pugui descobrir Catalunya i entendre que és una cosa diferent d’allò que probablement es pensa.

—Com a alemany que, a més, viu als Estats Units, creieu que el món entén prou Catalunya?
—No, crec que no. Encara no s’entén prou i resta molta feina a fer. Però sí que és cert que el percentatge de gent que cada vegada l’entén millor creix. I el percentatge de gent que s’hi interessa encara creix més. Qui més qui menys, si està mínimament informat, ja s’ha adonat que una gran part dels catalans volen la independència, però això no vol dir que hagi entès Catalunya. I per això hi ha aquest segon nivell dins l’associació, que és el d’oferir la possibilitat d’entrar en contacte directe amb Catalunya i, sobretot, amb la gent de Catalunya, sense filtres. Què ha passat amb els presos, amb els aldarulls, amb el procés, és horrible, però ha despertat l’interès de fora. Ara cal que els que hi estiguin interessats tinguin l’oportunitat de conèixer i entendre el país.

—Ens han d’entendre millor… Ho dieu perquè potser no ens acaben de veure bons ulls?
—El món veu els catalans amb més estima que no pas amb animadversió. Això és així. Però el fet que les coses que passin a Catalunya siguin dins la Unió Europea genera una qüestió interessant, perquè d’una banda, qui està informat s’indigna, però de l’altra hi ha gent que pensa que, precisament com que és dins de la Unió Europea, no pot ser que Espanya sigui tan dolenta perquè la Unió no ho permetria. I, en canvi, amb Xile o a Hong Kong la gent pot tenir tendència a solidaritzar-s’hi més.

—Arran de les protestes contra la sentència, Catalunya ha tornat a les portades dels diaris internacionals…
—Sí, i és una mica trist, perquè en aquest punt sí que crec que la propaganda espanyolista ha tingut un cert èxit. S’ha parlat dels aldarulls sense donar-hi context i sense parlar de les desenes d’accions amb milers de persones en què no va passar absolutament res. A França, per exemple, és normal cremar contenidors i més coses en manifestacions i protestes. I parlar de la violència de la gent és trist perquè no és del tot veritat. La premsa internacional té uns altres problemes com ara el Brexit, Trump, etc., i passa una mica de puntetes sobre Catalunya, sense explicar realment bé què hi passa. Mira, fa uns quants minuts he escrit un correu electrònic a l’Amnistia Internacional d’Alemanya, de la qual sóc membre de fa deu anys, queixant-m’hi, perquè parlen molt de Xile i de més conflictes, però, en canvi, no parlen de les pilotes de goma utilitzades per la policia a Catalunya i dels ulls perduts, per exemple. Això em fa enfadar molt.

—I què hi podem fer?
—Ui, que complicat! Bé, jo sempre dic que Catalunya ha de continuar amb la mobilització pacífica i, sobretot, cal que Catalunya faci de Catalunya. En això hi ha molts catalans que crec que encara tenen un complex d’inferioritat. Si tu et sents català i no espanyol, no cal que, quan et pregunten d’on ets, a l’estranger, diguis que ets espanyol. No ho entenc i ho he vist moltíssimes vegades. En això em considero molt radical. És com quan els catalans canvien de llengua i es passen al castellà. Per què? Tinc amics molt independentistes que treballen amb professionals o investigadors espanyols o d’algunes altres parts del món que s’han instal·lat a Barcelona de fa mesos, que senten català cada dia, però que en canvi els parlen en castellà. No ho entenc. Jo, als investigadors de fora, els diria: ‘Mireu, ara sou a Catalunya i la llengua del país és el català; per tant, l’heu d’aprendre i d’aquí a uns quants mesos o un any espero que el domineu; ara podem parlar en alguna altra llengua, però d’aquí a uns quants mesos només us parlaré en català’, de la mateixa manera que faria si fos a Alemanya, cosa que de fet ja faig, o als Estats Units. Això no és nacionalisme, és normalitat. Jo sempre dic que estic en favor de protegir el castellà a Catalunya, però només a partir del moment en què Catalunya sigui independent. Abans que això no passi no n’hi ha cap necessitat.

—Us entristeix el paper d’Europa?
—Sí, és increïble. Últimament sempre dic que el procés català i el paper d’Europa m’han fet anarquista. Jo mai no havia estat d’esquerres, he estat sempre un conservador de centre, però el procés català i el paper d’Europa m’han transformat en un anarquista. És molt trist, lamentable, el paper d’Europa. La Unió Europea és un club terriblement ineficaç i poc democràtic; n’estic fart. I deia que m’he tornat anarquista perquè, de fet, jo vull trencar aquesta Unió Europea. Jo vull una autèntica Europa dels pobles, de països i d’entitats petites. I, de fet, crec, com a científic, que funcionaria molt millor. La gent s’hi podria identificar de manera real i operativament seria molt més eficient. Alguns que em critiquen em diuen que allò que vull és una Europa com la de fa cinc-cents anys. Mentida. Ara tenim la tecnologia per a fer-ho bé, tenim la cadena de blocs i moltes més eines que poden fer que la gent tingui més poder i que es pugui organitzar molt millor que no pas amb les institucions. I de fet crec que és això que els fa por, perquè veuen que els catalans, amb tot allò que han fet i tot allò que fan per organitzar-se, com el referèndum, tenen cert poder i perquè s’adonen que la gent es pot organitzar sense els poders polítics i contra els poders polítics. Això els fa por, lògicament. Jo vull una Europa dels pobles o de les regions, molt més autorganitzada.

—No sembla pas que la Unió Europea camini en aquesta direcció…
—Jo, de fet, tinc una proposta que potser no agrada a molts independentistes: per què no fem un experiment amb una Catalunya independent, però només durant deu anys? I tot seguit en fem una avaluació, com en tota investigació científica. És a dir, passats deu anys avaluem l’experiència i que els catalans votin si ha estat una bona idea o no. Efectivament som lluny d’això, però del punt de vista científic seria la solució més lògica al conflicte. La Unió Europea hauria de proposar coses com aquesta i per això m’ha decebut. I molt. I per això cal començar a fer una diplomàcia diferent, de proximitat o com en vulguem dir.

—Per acabar, com a psiquiatre: la situació a Catalunya ens afecta del punt de vista de salut mental?
—Que té efectes psicològics és evident. Aquest patiment, directe o vist per la televisió, té un impacte, segur, en la salut mental. I a més no és un impacte puntual, sinó que pot ser transgeneracional. Aquests dos milions de catalans que han sofert i s’han sentit agredits no s’aturaran i restarà en la memòria de la seves famílies. Durant anys i probablement generacions. És cert que hi ha una resiliència catalana, però això és un trauma que tindrà efectes emocionals, de ben segur. Té a veure amb l’epigenètica, però això ja és una altra història, o una altra entrevista i, en tot cas, en podrem parlar d’aquí a uns quants anys.