T’ho dedico a tu, donassa

Feia temps que la paraula anava de boca a cau d’orella, que s’alçava entre les línies amoroses de missatges i de correus; ens la dèiem per escrit i ens la dèiem de viva veu. Ens la dèiem per encoratjar-nos, per reafirmar-nos, per fer-nos sortir de l’ombra perpètua i abraçar la llum, la de fora i la de dins, per creure’ns que n’érem mereixedores en tota l’amplitud del seu significat. Ens la dèiem perquè, a vegades, el nom sí que fa la cosa. Ens ho dèiem perquè de res val un elogi guardat al calaix de les prudències, i perquè crèiem fermament que la nostra vàlua no s’ha de donar per fet i ens cal recordar-nos-la, cada dia, si s’escau. L’havíem triada a consciència, la paraula, i la pronunciàvem amb tenacitat i amb cura. Jo te la deia a tu, amiga, coneguda, perquè volia que et sentissis tan reconfortada com jo m’havia sentit quan algú m’havia regalat a mi, la mateixa paraula. Te la deia perquè sabessis que et veig i que m’agrada el que veig en tu. Ens la dèiem vessants d’admiració. I el més important: ens la dèiem de cor i amb una honestedat brutal inqüestionable.

Ara, per fi, l’Institut d’Estudis Catalans dota de més sentit el mot del qual us parlo, i ja podem dir-lo i escriure’l amb ple dret. Ara, donassa, la nostra paraula, ja està inclosa al DIEC. I avui, amb aquest article, homenatjo el mot per homenatjar-te a tu, donassa que sagnes cada mes perquè la humitat sigui possible. A tu, que saps llegir-me el fons de les ninetes i que reconeixes el malestar que m’enfonsa malgrat que jo procuri d’amagar-lo per no molestar el món amb els meus neguits. A tu, amiga que em prems la mà i em dius que creus en mi i que ho estic fent bé quan sóc al fons del pou i em sento un fracàs de dona.

A tu, donassa que m’empenys quan em manca el valor, i que poses el teu cos davant el meu quan disparen injustes bales. A tu, que em dónes la raó quan cal, i quan no, em qüestiones sanament perquè em revisi. I també a tu, donassa que sense saber-ho m’ets exemple, perquè de la por n’has fet coratge, t’has acceptat a tu mateixa i has trencat tabús i estigmes per tal que el camí de totes sigui més planer i menys ple d’esbarzers. A tu, donassa, que m’escrius per assegurar-te que he arribat bé a casa, que recordes que avui tenia una cita important i em vols desitjar sort. A tu, també. Sí, perquè quan et mostres vulnerable i t’obres en canal, em convides a recordar que hem de ser fortes, però que també hem d’aprendre a caure i a deixar-nos ajudar. A la donassa que em diu: “Què puc fer per tu? Som un equip: on tu no arribis, hi arribaré jo.” A tu, que cuines per a mi i per a les meves criatures. A tu, que ets mare i que m’entens. A tu, que no ets mare, però que em dius: “Surt a distreure’t que jo m’ocupo dels teus fills.” A tu, donassa que t’alegres dels meus èxits més que si fossin els teus. I a tu, que m’agafes la trucada tot i que l’estrès que et colga és tan feixuc com el meu, i mentre em sents plorar em dius:  “On ets? Ho deixo tot i vinc!”

I encara vull dedicar-te la paraula a tu, estranya a qui no conec de res, que seus dues taules enllà i t’has adonat que m’incomoda la conversa amb l’home que tinc davant i em busques la mirada per fer-me saber que, si cal, t’aixecaràs per defensar-me. Donassa també tu, que vas treballar amb mi i vas parar els peus al nostre cap quan ens maltractava i totes callàvem. I a tu, que reescrius el discurs per fer-lo més ample i tolerant, perquè hi capiguem totes. I a tu, donassa que em recordes que la vida és ara i és aquí, i no en l’ahir pesant o en el demà incert. A tu, que m’invites a viure perquè saps que sempre és millor dir “te’n recordes?” que no pas “t’imagines?”. A la teva boca, que pronuncia tan justament tots els “perdona” i tots els “gràcies”. A tu, que tornes a dibuixar-me quan m’esborro, que em sostens, que m’estimes sense condicions, ni traves.

Avui, l’article va per la nostra paraula, per a totes vosaltres, donasses generoses, valentes i rebels que apuntaleu la vida arreu.