Xavier Theros: “Ens han volgut fer creure que Catalunya era un lloc pacífic. I no”

El barceloní Xavier Theros (1963) publica la monumental novel·la històrica Tothom ha de morir (la Campana). Són 572 pàgines que narren la Segona Guerra Carlina, dita dels Matiners (1846-1849), de manera documentada, i amb escenes de guerra realment cruels, situades al Ripollès. Theros, cronista a la premsa de Barcelona durant dècades, traductor d’Albert Sánchez Piñol, Carles Porta i Bernardo Atxaga, ara es vol dedicar a escriure llibres i prou, i té al cap deu novel·les sobre el convuls, revolucionari i violent segle XIX català. Tothom ha de morir és la segona, després d’haver publicat amb èxit La fada negra (premi Josep Pla), que narrava la revolta de la Camància (o Jamancia), ben poc coneguda. Com en el cas de la guerra dels Matiners, un fet que ha deixat poca literatura. Ara Theros omple el buit.

—Com la resumiríeu, la Segona Guerra Carlina que descriu la novel·la?
—De fet, de les tres guerres carlines, es pot dir que la guerra guerra és la primera. En la primera hi ha grans batalles, hi ha grans exèrcits. S’hi veu implicat tot el territori, tot Espanya. Aquesta segona és una guerra que només passa a Catalunya, i fora de la batalla del Pasteral, que és potser la batalla més coneguda, i que no deixa de ser una escaramussa, la resta són partides guerrilleres que van per la muntanya, perseguides per l’exèrcit liberal, que també són partides. De fet, el llibre comença amb una cançó popular que explica aquesta situació: “Els carlins són quatre, la tropa són vuit, corren per la muntanya, tot jugant a cuit.” Bàsicament era això.

—Contra qui lluitaven els carlins? Contra la imposició de l’estat modern i liberal?
—Lluitaven contra un canvi de societat provocat per l’estat liberal. És a dir, el camp català, i el camp en general a Espanya, vivia en una situació que encara derivava del feudalisme. Hi havia moltíssimes famílies del camp que vivien en una casa que no era seva, treballant uns terrenys que no eren seus, però per una llei que ja venia de l’edat mitjana; mentre hi hagués dos terços de la propietat amb plantades i en funcionament, no els podien fotre fora. Amb la qual cosa hi havia gent que tenia una qualitat de vida bastant elevada. Quan hi ha les dues desamortitzacions del 1835 i del 1836, tota aquesta gent es troba que els seus terrenys són subhastats, moltes vegades comprats per burgesos, i la primera cosa que fan els burgesos és fotre fora aquesta gent. Arriben a la ciutat i no tenen vacances, no tenen cap època de descans durant l’any i treballen de dilluns a diumenge.

—Per tant, la idea que el carlí era de dretes i el liberal d’esquerres…
—No és exacta. Però sí que ho explica en part perquè la primera guerra comença el 33, que és dos anys abans de la desamortització. S’aixequen per una raó dinàstica, dintre d’aquesta guerra entre liberals i absolutistes.

—Quants llibres us heu llegit per fer aquesta novel·la?
—Pocs. Perquè aquest llibre té en comú amb La fada negra que tracta d’episodis poc coneguts de la història. En el cas de La fada negra i la revolta de la Jamància, específicament, no n’hi ha cap. En el cas de la guerra dels matiners, no és que no n’hi hagi cap de llibre, però hi ha molt poca cosa. En part he treballat amb la premsa de l’època, com l’Eco de Catalunya i el Diari de Barcelona, que tenien una informació detallada dia a dia del teatre d’operacions. Passa que la informació la rebien directament dels militars. O sigui, has de posar-ho amb pinces.

—La novel·la explica que un general liberal recull presoners a Barcelona i els envia a perseguir carlins al Ripollès. 
—Els Wagner d’avui dia. Igual. Amb una diferència: que els Wagner cobren un bon sou i aquesta gent els enviaven a compte que si tornes de la guerra ja t’alliberarem, et donarem l’amnistia.

—Mirem els membres del batalló. Personatges inventats, com Maristany.
—Un dels pocs aristòcrates que queden a Barcelona, que la major part de la noblesa catalana se’n va anar a Madrid. Té la mala sort d’haver-se casat amb la filla del cap liberal. Però, com explica la novel·la, ja la mateixa nit de noces se’n va de putes… És un militar molt dolent al camp de batalla perquè pensa que els seus soldats han de morir per ell.

—Budellera.
—Un sergent, que de nen havien trobat abandonat i l’havien criat en una caserna. Està disposat a donar la vida pel seu cap. I té comptes pendents amb els carlins, que l’havien empresonat dintre d’un pou. Això de fotre la gent dintre d’un pou és una cosa molt habitual al segle XIX català. Per exemple, hi ha el cas dels segrestats de Sants. L’alcalde i tots els prohoms, els carlins els segresten i els amaguen dins un pou. Cas real.

—Un periodista molt jovenet de vint anys.
—Escarabatxeres. Entre els presos polítics era molt habitual que hi hagués periodistes.

—Gatamaula.
—Militar que ha nascut a la zona, que ha nascut al Bisaura, i d’alguna manera és com el guia indi. Nano que no està gaire acostumat a la ciutat, i és l’únic que té cura de la gent de la zona.

—Capità Llampades, que ja sortia a La fada negra.
—Capità antic de la marina mercant, criat a Cuba, nascut a Corbera de Llobregat.  Un alcohòlic que acaba molt malament les nits. I en aquest cas, el seu personatge ja no està enganxat a l’opi, com a La fada negra, però continua enganxat a l’alcohol. I, de fet, tot el seu problema és que va a una zona on només hi ha aiguardents casolans. Es passa tota la novel·la amoïnat per la manca de conyac.

—Tot això són liberals. I de personatges carlins?
—Fora dels germans Tor, que l’un és carlí i l’altre un presidiari, crec que ningú més. Abans d’enllestir aquest tema, m’agradaria dir que un dels personatges que ja apareix en La fada negra i que aquí comença a créixer és la Vídua Niubó. Senyora que té una dispesa al carrer de l’Hospital, davant mateix de Sant Agustí Nou. Personatge important.

—Pinteu un camp català devastat. Amb més bosc que no bestiar.
—Doncs perquè la primera cosa que fan els exèrcits és requisar el bestiar i emportar-se’l per alimentar la tropa.

—Quina és la vostra aproximació personal al Ripollès, comarca on passa bona part de la novel·la.
—La meva aproximació és de caràcter personal. Hi tinc amics de fa més de vint anys i hi pujo força sovint. D’alguna manera em dedico a fer de cronista a Barcelona. I els amics que tinc al Bisaura [subcomarca entre el Ripollès i Osona] són com que jo, però allà hi ha els que m’han ensenyat tota la zona amb excursions, m’han ensenyat les llegendes, les històries antigues, les dites i les cançons populars. Zona interessant, el Bisaura, perquè més al nord hi havia els carlins, i més al sud, a Sant Quirze, ja hi havia els liberals. Allò era terra de ningú.

—Us han arribat històries i llegendes orals sobre la guerra dels Carlins?
—Sí.

—Per exemple, l’escena inicial de la nena veient morir la mare apunyalada i el pare penjat és real?
—No, això és inventat. Però tota la zona és plena de records de les guerres carlines. D’alguna manera, entre Sant Quirze i Ripoll la propietat dels terrenys va quedar en molt poques mans i aquestes mans no han venut mai terreny. Hi ha la masia del Mir, que és documentada des de l’any 900 i escaig. I la propietat no ha canviat mai de mà. Hi continuen vivint els Mir.

—Joan Puigcercós, fill de Ripoll, m’havia explicat que hi havia lleves que durant les guerres carlines havien mort tots. Generacions senceres, perdudes.
—Sí. Un camp buit, un camp on hi havia moltes cases abandonades. La gent se’n va anar a viure sobretot cap a Vic. Aquesta novel·la es podria mirar com una road movie. Els personatges surten de Barcelona, s’instal·len a Montesquiu, tenen tot d’aventures al Bisaura i després van pujant fins a la frontera amb França, passat el santuari de Núria, a la collada de Nou Creus. En aquest camí iniciàtic hi ha un atac d’aquesta guerrilla misteriosa i tots els personatges passen per Pardines. Això va ser territori de guerra durant les tres guerres carlines.

—I amb tota aquesta història de tanta violència, la imatge del català és de botiguer pacífic, tu…
—Això és una cosa de Vicens Vives i després del pujolisme, que ens han intentat fer creure que Catalunya era un lloc pacífic. I no. Però precisament l’època de la qual m’interessa parlar, que és la primera meitat del segle XIX, és una guerra civil contínua. Hi ha deu bullangues (que són revolucions populars) en vuit anys. El problema que hem tingut, almenys literàriament, és que no hi ha una bona novel·la d’aquest període. Ni en l’època.

—Diu que teniu deu novel·les al cap?
—Ja fa vuit o nou anys, quan vaig començar amb La fada negra, vaig documentar deu novel·les, amb el seu argument, els seus personatges, tota la informació d’hemeroteca i de llibres, que evidentment després he d’acabar de treballar, però jo ja tinc tot aquest material. Tot, s’acaba el 1868. Va de la revolució de la Jamància a la Gloriosa.

—Quines altres novel·les teniu?
—Una passa a la Barceloneta i parla de la burgesia invertint en tràfic d’esclaus. Una altra sobre la construcció del carrer de la Princesa, que és l’antecedent de la Via Laietana; van tirar tot un tros de ciutat antiga per construir-la, etc.

—De quina part de la novel·la esteu més satisfet?
—De tota la part dels golluts, que tenen un protagonisme a l’últim terç de la novel·la. Els golluts eren nans, amb goll. Vivien a part i eren endogàmics i molts eren cretins. Ells representen que ser un marginat i una persona totalment segregada de la societat a vegades no és el problema, sinó la solució. Els golluts viuen en unes zones on no vol anar ningú i la gent creu que transmeten la lepra i, per tant, els eviten. Viuen al marge de la guerra. Quan recullen en Llampades, la primera cosa que li pregunten és: oi que hi ha una guerra? Ni ho tenien clar. Estan a Ribes de Freser. Els golluts, durant el segle XIX, els venien a les fires de mostres. Com si fossin esclaus.

—Voleu dir alguna cosa que no hagi preguntat?
—Dues coses. La primera, 1848 és un moment frontissa. És un moment en què una cultura tradicional, representada en aquest cas pel camp, es va morint, i una altra cultura, que és la cultura urbana catalana, va naixent. Per altra banda, hi ha una reflexió en la novel·la, que és que tota estructura social es basa en la por. Però les pors són diferents. Hi ha una por de la ciutat, provocada des de la ronda d’en Terrés o a la presó, o la brutal repressió política. I, en canvi, al camp tenim aquestes pors supersticioses, la màgia, les creences en les bruixes, amb totes aquestes històries que encara funcionen al camp. Que avui dia s’han convertit en folclore, però que en aquella època eren reals.