The White Castle, el joc català que triomfa a tot el món, estrena versió

El joc de taula The White Castle, creat per l’empresa catalana Devir, s’ha consolidat com un fenomen mundial. La primera versió es va llançar fa més d’un any i va esdevenir tot un èxit.

A Essen, a Alemanya, on es fa la fira de jocs de taula més gran del món, l’any passat The White Castle es va convertir en el joc més venut de la història. Competia contra 1.700 novetats, però es va col·locar al capdavant.

Aquesta victòria ha consolidat l’èxit i Devir ha llançat recentment un nou The White Castle. Es diu Matcha i torna a tenir tots els ingredients per a ser un altre èxit. Quim Dorca, soci fundador de Devir i director de màrqueting de l’empresa, reconeix que ja preveien que el joc base tindria molta tirada.

Dorca destaca que les expansions serveixen per a millorar els jocs existents. Però, sobretot –diu–, “per mantenir el joc original més temps a dins de la ment dels jugadors”. I afegeix: “Hi ha jocs que requereixen fer l’expansió perquè el fenomen sigui més gran. I és el que hem fet amb el Matcha.” A més, insinua que potser se’n faran més edicions.

Què és The White Castle?

The White Castle és un joc d’estratègia familiar amb mecàniques de gestió de recursos, col·locació de treballadors i col·locació de daus per a fer accions. Durant la partida, en tres rondes, els jugadors envien membres del seu clan a arranjar els jardins, defensar el castell o progressar en l’escala social de la noblesa. Al final de la partida, s’atorgaran punts de victòria als jugadors de maneres diferents.

El joc es basa en la cerimònia del te, que encarna els conceptes més elementals de l’hospitalitat, el respecte i la filosofia Zen i és essencial en la cultura japonesa. Segons que explica Devir, es considera que el te, importat de la Xina a començament del segle XII, resolia els problemes de salut dels monjos budistes que en consumien.

En el curs dels anys, la cerimònia del te va evolucionar per oferir als samurais un espai de calma, allunyat de les batalles. El mestre Sen no Rikyu va influir per convertir la cerimònia del te en un element per a mostrar nivell social i més tard en un espai cultural, religiós i de negociació política per al Japó. El ritual de la cerimònia del te, doncs, no és una qüestió d’hospitalitat i prou, sinó també de respecte i d’intriga política.

Com és la nova versió?

En el curs de la partida, tenir els membres del teu clan ben situats al Chashitsu (la casa del te) us permetrà d’obtenir més influència. El Matcha, la nova versió, incorpora unes quantes novetats. D’entrada, afegeix un nou tauler i més opcions al joc original. Ofereix variabilitat gràcies a components com un pont addicional, nous espais per a guanyar influència (la casa de te) i recursos (el mirador de l’estany), i nous membres del clan, les geishes.

Tal com passa al joc base, l’objectiu dels jugadors consisteix a acumular el màxim nombre de punts d’influència portant membres del clan a tot de punts del castell. Amb aquesta expansió s’afegeix un quart grup de peons al domini personal, les geishes, que se situaran als nous espais de la casa del te.

Creada per Sheila Santos i Israel Cendrero, Matcha té un aspecte gràfic evocador dissenyat per Joan Guardiet i augmenta la complexitat estratègica.

Devir, pioners dels jocs de taula en català

Dorca destaca que a Devir han estat pioners en els jocs de taula en català amb el Catan, que va publicar-se l’any 2010. Fins fa pocs anys, molts dels catàlegs de les grans superfícies continuaven optant majoritàriament per jocs en castellà i en anglès. Aquesta tendència, per sort, ha canviat i ja fa temps que el català ha guanyat molt de terreny. “El joc de taula en català sempre s’ha respectat amb la mainada perquè els nens de les famílies catalanoparlants encara no tenen el cap fet per a jugar en castellà”, diu Dorca.

En els jocs de taula per a adults, en canvi, la situació és diferent. Segons ell, no hi ha hagut mai discussió pel que fa als jocs que són diferents segons l’idioma, com ara l’Scrabble o el Codi Secret. Ara, en els jocs de cartes o bé quan s’ha de redactar les regles en una guia, la cosa es complica. En aquests casos, segons Dorca, les empreses tendeixen a traduir al català els jocs que tenen un potencial alt de creixement. Això, segons ell, passa per dues raons. En primer lloc, perquè volen assegurar-se que el públic català comprarà directament la versió en català, i no pas la castellana. I, en segon lloc, perquè moltes vegades l’empresari no hi vol destinar recursos perquè sap que el producte el vendrà igualment en castellà. “Aquí no hi volem fer front perquè és una espècie de mandra institucionalitzada de les companyies editores que diuen: ‘total, es vendran igualment’”, explica Dorca.

Dorca diu que el joc de taula no havia esdevingut mai tan modern com ara i que Devir s’esforça a produir tota mena de jocs de taula en català, en versió multi-idioma o monolingüe. “És un esforç que fem nosaltres perquè ens creiem el país. I perquè, a més, en termes d’acció multinacional i negoci, les dades ens donen la raó”, indica.

Segons Dorca, com més va més multinacionals veuen que el mercat en català és fort i que tot plegat és una qüestió de competència. “Si tan sols hi ha una marca que posi jocs en català al carrer, els altres es troben forçats a fer-ho. I això sí que ha anat passant”, explica. És crític amb les subvencions públiques, que considera que el sector no requeria pas. “Quan comencen a dependre dels diners públics, si això s’acaba, s’acaba l’edició i crees sectors que són jonquis dels diners públics”, diu Dorca.

El reconeixement com a indústria cultural, la reclamació principal

Malgrat els avenços d’aquests darrers anys, Dorca destaca que hi ha una reclamació que encara no s’ha resolt: el reconeixement del sector del joc de taula com a indústria cultural.

S’explica: “El videojoc ho és i el joc de taula, no. El videojoc pot fer de lobby davant els partits polítics i l’administració. A nosaltres ens és més complicat perquè ni tan sols existeix cap gremi, hi ha molta diversitat de mides d’empreses. Tothom ens dóna la raó que som un producte cultural, però continuem pagant un 21% d’IVA i els autors no tenen ajuts per a anar a fires internacionals, per exemple. No disposem dels mateixos mecanismes que tenen altres indústries culturals per progressar i per invertir.”

Això passa, segons ell, perquè esdevenir indústria cultural no depèn d’un únic departament de l’administració. “Depèn de Cultura, depèn d’Hisenda, depèn d’Economia, depèn de Presidència, depèn de molta gent que ha d’estar d’acord, perquè no és tan sols el fet de fer la declaració, sinó que canvien les regles del joc per a una indústria”, explica. I posa d’exemple les subvencions: “Si tens un pastís de 1.000 euros per a repartir entre vuit indústries, si n’apareix una de nova, a tothom li costa.”