The Tyets: “Si has parlat tota la vida en català, no et venguis per quatre m’agrades”

Oriol de Ramon i Xavier Coca (Mataró, 1998) són els dos nois que hi ha darrere de la banda de reggaeton en català The Tyets. Fa pocs dies que han publicat el seu darrer àlbum, Epic solete, i ja arrasa. Avui, a més, poden endur-se cap a casa dos premis Enderrock, el de millor cançó i el de millor videoclip. Una constatació més que s’han consolidat com una banda referent.

Coti, bailoteo, marujeo, parkineo… són algunes de les paraules que formen part del seu diccionari particular, i del de molts joves, amb els qui, sense cap mena de dubte, han connectat. “Intentem parlar un català correcte, però fent servir les paraules d’avui en dia”, diuen. Expliquen que no han estat mai uns alumnes exemplars i que tampoc s’havien proposat de ser artistes, això sí, la devoció per la música els ve de lluny. Amb un to alegre i irreverent, diuen que se senten còmodes amb el moment que viuen, però que cal trencar amb els prejudicis que hi ha cap als joves i aquesta mena de música.

—Èpic solete ja és a totes les plataformes. N’esteu satisfets?
—Oriol de Ramon [O. R.]: N’estem molt contents, funciona tot com un tro. Tot plegat ha estat fruit de molta feina i de moltes casualitats boniques. Tot ha anat lligant amb els tempos correctes. Crec que va fer molta feina el tema “Coti x Coti” abans de la sortida del disc. Ha causat molt de rebombori i crec que ha estat una bona rampa de sortida perquè el disc arribés a molta més gent.

—“Coti x Coti”, una sardana-reggaeton. Una fusió sense precedents. De fet, és la cançó que m’ha sorprès més del disc. Us esperàveu aquesta resposta?
—Xavier Coca [X. C.]: Ha estat una mica inesperat. Aquesta cançó era sobre la taula quan vam treure “De l’1 al què?”, però era una cançó totalment diferent: no hi havia la part de sardana, era una cançó de reggaeton normal. Hem pres bones decisions encadenades. “Coti x Coti” no havia de sortir com a senzill i, de cop i volta, ha fet un boom mediàtic i molta gent s’ha sentit interpel·lada. Ha generat un sentiment retrobat amb el folklore i la cultura catalana.

—Abans fèieu “trappeton”, però dieu que ara feu més pop urbà, més comercial. Quina és la diferència?
—O. R.: Érem joves, teníem…
—X. C.: Dinou anys.
—O. R.: Quasi adolescents. Estàvem més bojos i teníem més influència de l’urban català que era més underground, i amb els anys hem anat trobant amb què ens sentim més còmodes, música que arriba a més públic. Hem anat evolucionant el so, abans eren més americans. Però això aquí no entrava per enlloc, gairebé no ens agradava ni a nosaltres.
—X. C.: Te n’adones quan veus les cares del públic, era un estil que no acabava d’encaixar.
—O. R.: Quan tocàvem “RRHH” la gent xalava molt, però quan tocàvem “Klk Marruné” desconnectava una mica.
—X. C.: També hi ha un punt cultural. El trap encaixa més en llocs on sempre fa núvol, grisos i que són plens de polígons industrials. Al final, la nostra realitat no hi té res a veure. Som del Maresme i la nostra realitat és sol, cel blau i felicitat. És on volíem arribar i hi hem arribat.

—Al Zona Franca de TV3 ho vau definir com a “urban per a convergents”. Al final, tothom fa twerking, no?
—[Riuen.]
—X. C.: Volíem dir que és aquest urban que pot agradar una mica a la gent que és més…
—O. R.: De la ceba!
—X. C.: No de la ceba, la gent que és més sticky.
—O. R.: Volem transformar el reggaeton i que arribi a un públic familiar.

—Era un públic que no cobria ningú? Ara hi ha una nova fornada que puja amb força i molts d’ells, com la Julieta o la Mushkaa, col·laboren en el vostre disc…
—X. C.: Al final és el que connecta amb la gent jove. Si la gent escolta Bad Bunny, Bad Gyal o la Rosalía, per què no pot escoltar grups que fan coses similars però amb la seva llengua materna. Amb aquest disc volíem remarcar aquesta escena nova, de gent que va sortint i que fa música boníssima en català i que no té res a veure amb el que fa deu anys que escoltem. Ara mateix, el 2023, Txarango no tindria cap mena de sentit, i les trompetes tampoc. Cal reinventar-nos una mica i acceptar com a societat que hi ha noves generacions fent musicote.
—O. R.: Es deia que venia un canvi generacional i crec que comencem a ser en un terreny on ja hi és. El mainstream ara mateix és el reggaeton.

—Creieu que hi ha prejudicis cap a aquest estil de música? Aquesta setmana publicàvem una entrevista a la Mushkaa i encara hi ha comentaris a les xarxes de gent que diu que això no és música…
—X. C.: Els catalans som molt crítics i ens agrada molt criticar. Quan una cosa és nova el més fàcil és criticar-la…
—O. R.: Qui no té feina el gat pentina!
—X. C.: Potser venim d’una època en què hi ha hagut molta presència de la música reivindicativa. Al final, amb el boom del procés, tothom parlava del tema. Si no feies cançons parlant de política o et polititzaves com a grup, semblava que no ho feies bé. A nosaltres ens agradaria donar veu a tota aquesta generació de gent que veu la música per la música, no cal polititzar la música ni el grup. Escoltes música per divertir-te, si et vols polititzar, llegeix un llibre o escolta pòdcasts de geopolítica. No hi ha aquesta necessitat imperativa de “m’he de polititzar i si no ho estic sóc una merda de grup”. N’estem cansats. És una mica “deixa’m en pau, jo faig música perquè em ve de gust, perquè la vull escoltar quan em ve de gust”.

—Moltes vegades s’associa el trap o el reggaeton a lletres masclistes, a videoclips en què regna la cosificació, en què sovint es parla de drogues… Però vosaltres en fugiu i parleu de coses més quotidianes. Expliqueu les vostres històries d’amor. Quins són els vostres filtres?
—X. C.: Les nostres mares són els nostres filtres. Literalment.
—O. R.: Allò que puguin escoltar els nostres pares i els agradi crec que és el que va pel camí correcte. Hi ha un estigma molt gros cap al reggaeton, perquè les lletres són les que són. Nosaltres hem agafat les rimes i els sons del reggaeton i ho hem passat a la catalana. Parlem de coses que ens passen, de coses que passen a la gent. És la manera d’arribar.

—De fet, vau començar a estudiar Publicitat i Negocis Internacionals. A primera vista, no fa massa de músics reggaeton.
—O. R.: Nosaltres no tenim res d’urban. Podríem ser un grup de pop perfectament.
—X. C.: No havíem dit mai “mama, vull ser artista”, però hem fet música tota la vida. La música és alguna cosa inherent a les nostres personalitats. I com qui no vol la cosa, arriba la pandèmia, acabem la carrera, les ofertes laborals són horribles i nosaltres no ens sentim còmodes treballant vuit hores davant d’un ordinador. Som molt més creatius.
—O. R.: Més esbojarrats, ens agraden els estímuls.
—X. C.: I és així com ens acabem professionalitzant.

—I amb vint-i-quatre anys us heu convertit en una banda referent de la música en català. Com ha anat, això? Impressiona?
—O. R.: Hem crescut des de zero. Vam obrir el grup nosaltres dos en un garatge a Mataró i hem vist de tot. No ens coneixia ningú i, de mica en mica, ha anat creixent. Hem tocat a casals populars i a festes autoorganitzades. Amb cinc anys hem crescut molt. Crec que és maco, perquè hem pogut tastar totes les etapes vitals del grup. I encara ara intentem no córrer, no cremar etapes. Pas a pas, ara fem un Apolo, ja veurem quan fem el Razz. Ja veurem si es poden fer coses més grans.
—X. C.: Al final, tenim vint-i-quatre anys. No volem cremar el grup perquè amb vint-i-sis anys ja no doni per a més. No ens fa vertigen perquè venim de pujar la muntanya pas a pas. Però sí que fa respecte. Ens han fet creure que tenim una responsabilitat que nosaltres, en el nostre dia a dia, no veiem, ni ens sentim responsables de res, però mires el context i el panorama i t’adones que una mica gros sí que és, això.
—O. R.: Tenim un equip de més de vint o trenta persones que viuen del grup, milers de persones que esperen que treguis música i que els agradi, que esperen alguna cosa de tu… Al final, sort que ens agrada la feina que fem i que intentem tocar de peus a terra i fer la feina ben feta com qualsevol persona que treballa.
—X. C.: Humilment.

—De fet, avui potser recolliu dos premis Enderrock Millor cançó i millor videoclip. Si us haguessin dit això fa dos anys, us ho hauríeu cregut?
—X. C.: Ho hauríem vist en un horitzó molt llunyà. Jo crec que no. Si no ens platejàvem fer música de manera professional, imagina’t guanyar un premi Enderrock.
—O. R.: T’imagines com a molt guanyar el millor disc de música urbana. Sembla que hi hagi un sostre per a la gent que no fa pop, però crec que, al final, aquest procés va trencant les barreres. El reggaeton pot guanyar la millor cançó de l’any en català. Crec que és collonut trencar els esquemes. Sí que és cert que, amb els anys, esperàvem que arribessin reconeixements. És allò que ho projectes, però tampoc no ho volíem creure gaire.

—Alguna vegada heu explicat que la vostra professora de música us deia que no arribaríeu enlloc…
—O. R.: La fèiem grossa molt sovint.
—X. C.: Nosaltres hi anàvem perquè ens agradava fer música, però no hi anàvem a fer solfeig amb alegria. Hi anàvem a veure els nostres amics de música i a estrenar les rodetes que ens havien sortit amb el Colacao. No érem superbons alumnes, però ens agradava molt la música. I el fet que ens agradés molt la música va fer que en continuéssim fent. Tenim la gran sort que el 80% dels nostres amics de tota la vida són músics.

—Alguna vegada heu fet befa del comentari que “cantant en català et tanques portes”. Us ho han arribat a dir mai?
—O. R.: Sobretot ens ho deien al principi. Ens deien que així arribaríem a tot arreu. Però si ens haguéssim passat al castellà, probablement ara no ens escoltaria ningú.
—X. C.: És un mercat de llops!
—O. R.: I, a més, preferim anar a tocar a Vilassar que no a Conca. Ens sentim identificats amb els pobles on anem i, al final, coneixem a la gent.
—X. C.: En l’àmbit de qualitat de vida també es nota molt. I enlloc hi ha tanta oferta com aquí. Aquí fem seixanta concerts en un estiu. Hi estem molt còmodes, aquí.
—O. R.: Quan hem provat de cantar en castellà ens ha sonat completament impostat.

—Però també rebeu crítiques pel català que feu servir. Avui fèieu retweet amb to sarcàstic d’algú que deia: “El nou disc de The Tyets és ple de castellanades grosses per a poder fer les rimes. Un símptoma de degradació lingüística molt lleig i perillós és que els joves tinguin una ment colonitzada pel castellà”. Què en penseu?
—O. R.: El tema del dia!
—X. C.: Que s’hi posin fulles.
—O. R.: Hi ha una persona de Mataró que ens serveix com a símil. Es diu Ull de Poll a Twitter i sempre que es munten iniciatives populars ell en fa la crítica. Diu coses com: “Tothom ha pixat al carrer” o “La música fins a les tantes…”. I no s’adona del que suma la festa dins de la ciutat. I en el cas d’aquest tuitaire que defensa la llengua, critica un grup que fa música en català, que és el que més necessitem. Fem servir barbarismes, castellanismes i de tot, però és que al final no ens hem inventat cap paraula. És com parla la generació i encara ens contenim molt. Intentem parlar un català correcte, però fent servir les paraules d’avui en dia.
—X. C.: A mi m’agrada comparar-ho amb el doblatge. No pots pretendre doblar una pel·lícula amb un català com el que feia servir la meva àvia quan tenia quinze anys. Així no generaràs vincles amb la gent jove. La gent jove preferirà mirar-la en castellà o amb versió original. Doncs amb la música passa igual. Si nosaltres, en comptes de dir “fer el bailoteo“, haguéssim dit “fer unes ballarugues”, la gent hauria dit “això us ho foteu per aquí”. Pots trobar crítiques a tot arreu, però mira, que s’hi posi fulles.
—O. R.: Som molt de pensar que la primera intuïció és la que compta i, al final, si la paraula ens surt així, és per alguna cosa. No és que l’anem a buscar enlloc ni que pretenguem fotre cap punyalada a la llengua catalana. Potser no direm “tinc que”, però sí que direm bailoteo.

—Però enteneu la preocupació per la llengua?
—X. C.: Sí, i precisament per això intentem normalitzar el català amb el llenguatge del carrer. Volem fer veure a la gent que pots parlar en català sense que hi hagi la connotació de friqui. Hi ha molta gent que només consumeix contingut en castellà, parla en castellà i fa que qui hagi de cedir sempre sigui el qui parla en català.
—O. R.: El català s’està actualitzant molt, sobretot a les xarxes i per part de la gent jove. S’ha perdut la por i ara hi ha molts creadors de contingut en català i de moltes menes. Amb els anys, passarà el que ens ha passat a nosaltres, que al principi no ens coneixia ningú, però vas picant pedra i vas creixent. I crec que hi ha un espai. Al final, volem que tota la gent que parlem català puguem crear una mica de xarxa, lluny de l’establishment.

—El problema, doncs, no és aquest?
—X. C.: Jo crec que el problema és que hi ha molta gent catalana que fa contingut i música molt ben parida, però que arriba un punt de la seva carrera que talla amb el català i se’n va cap a Espanya. I això fa que dels artistes amb més èxit en l’àmbit espanyol, un 40% siguin catalans, però vinguin a Barcelona i no diguin ni una paraula en català. Això, és un problema. I això és el que vol dir sentir-se avergonyit de la teva llengua. La Rosalia és una estrella mundial i vindrà a Barcelona i et parlarà en català, o parla amb la seva germana en català en directe, i això fa gràcia, però dius, “és la Rosalia, és un fenomen mundial”. Però hi ha molta altra gent de qui dius: “Si has parlat tota la vida en català, no et venguis per quatre m’agrades”. Puc entendre que vulguis fer el pas al mercat nacional i tindràs moltes oportunitats, però ja que ets en aquesta posició, normalitza el català. Perquè un dia en un bolo a Barcelona facis els comentaris entre cançons en català, ningú no et dirà res, no se’t tiraran a sobre. Tota la feina que molta gent va treballant dia a dia, aquesta gent se la carrega amb una setmana.

—D’ací a uns quants anys us veieu fent reggaeton o és generacional?
—X. C.: Jo crec que evolucionarà.
—O. R.: Ho continuarem fent, però cada cançó porta un ritme integrat. Cada cançó té un esperit i necessita un ritme i uns instruments.
—X. C.: I hi ha molts tipus de reggaeton.

—Quantes vegades us han dit que feu servir l’autotune per què no sabeu cantar?
—O. R.: No sabem cantar, cantem malament.
—X. C.: No som cantants lírics i, al final, jo crec que és una cosa que ens ajuda. També et dic que cantar amb autotune és complicat. Has d’aprendre a cantar-hi, has de saber buscar la nota. Al principi, el fèiem servir perquè cantem com el cul, però ara ho tenim integrat. Té una sonoritat que jo crec que hi dóna brillantor.
—O. R.: Si no tinguéssim autotune o correctors de veu ara no faríem música. Tota la música que hem creat ha estat gràcies a aquesta eina. No hem hagut de perdre tant de temps a millorar la nostra tècnica vocal i hem centrat esforços en altres coses.

—El futur dels joves, en general, és poc esperançador. Vosaltres que esteu ben situats, podeu pagar el lloguer? Caldria fer una revolució?
—X. C.: Sí. Jo sempre he pensat que hi ha un tap generacional de gent que ara té cinquanta anys o seixanta. Hi ha tanta gent d’aquella edat que no deixa ascendir la gent de sota. Fa quaranta anys, tenir un director de trenta anys era la cosa més normal del món i ara una persona de trenta anys encara té un salari de becari. Nosaltres tenim una situació superprivilegiada, però la gent del nostre entorn no. La gent viu amb uns lloguers caríssims, amb el menjar que és cada cop més car… Si arribes a final de mes i et sobren cent cinquanta euros del sou ja és increïble.
—O. R.: Falta confiança en el jovent, som gent molt espavilada. Som una generació que hem crescut amb la tecnologia i la dominem molt més que qualsevol persona de més edat. S’ha de deixar d’infantilitzar el jovent i deixar-los fer coses. Sempre respondran. Jo en parlo bé.
—X. C.: La gent ja no es planteja estar quaranta anys a la mateixa empresa. El que em fa més ràbia és que els joves saben que tenen capacitat que els grans no tenen, però no els ho deixen fer. Tot ha de passar per una revisió, hi ha molta burocràcia… I això frustra i crema.
—O. R.: Això passa sempre. Els adults de cinquanta anys et vénen a alliçonar de moltes coses i posen tot el jovent en un sac d’inservibles.