24.10.2020 - 21:50
|
Actualització: 25.10.2020 - 10:12
Netflix ha estrenat The Trial of the Chicago 7, un film d’Aaron Sorkin que ha trigat tretze anys a arribar i que retrata el judici contra set activistes anti-guerra del Vietnam que van dirigir les protestes contra la convenció del Partit Demòcrata que es va celebrar a Chicago l’any 1968.
El film explica com, després de l’arribada de Richard Nixon al poder, es va orquestrar des del govern dels Estats Units una maniobra per a inculpar un grup de set organitzadors de les protestes que havien estat frenades amb una actuació extremadament violenta de la policia i la Guàrdia Nacional.
La pel·lícula comença lenta però té el final trepidant i èpic que es pot esperar de Sorkin, amb una escena definitiva que et fa aixecar de la cadira.
Totes les virtuts i els defectes del creador de sèries com The West Wing i The Newsroom i de pel·lícules com La xarxa social apareixen en aquest film. Diàlegs tant brillants com espessos i difícils de seguir per moments, interpretacions sublims de caràcters molt ben definits però alhora caricaturitzats. I trampes de guió que en el cas d’aquest film són importants perquè al cap i a la fi distorsionen fets que van passar en realitat.
Així, per exemple, hi ha moments en què el fiscal es veu sacsejat per la seva consciència, sobretot a les escenes finals, cosa que no va passar mai a la realitat. I la brillant escena final tampoc no va passar. El que s’hi veu va passar. Però no va passar d’aquella manera ni en aquell moment processal sinó enmig del judici i només durant uns pocs minuts. Aquesta modificació de la realitat ha provocat les principals queixes a Sorkin que s’ha defensat dient que era el millor final imaginable i que només l’havia mogut una mica de lloc.
I evidentment, com passa sempre, són detectables els anomenats ‘sorkinismes’. Frases que el director es copia a si mateix de produccions anteriors, una pràctica que ell defensa però que té molts contrincants. Ací hi ha alguns exemples:
Sorkinisms: The Trial of the Chicago 7 Edition pic.twitter.com/y9Xy9lBjCP
— Kevin T. Porter (@KevinTPorter) October 17, 2020
Un film d’absoluta actualitat
Amb tot, The Trial of the Chicago 7 és un film que arriba en un moment especialment adequat, no només als Estats Units encara que especialment allí. Planteja temes d’absoluta actualitat, des de la violència de la policia al racisme, passant per la persecució judicial de la dissidència o l’impacte que un determinat president pot arribar a tenir. En aquest sentit el film ha estat acollit als Estats Units com un argument més per anar a votar contra Donald Trump a les imminents eleccions de novembre.
En el nostre país, però, el film també planteja reflexions serioses. Perquè la comparació amb el judici del Procés al Tribunal Suprem espanyol és inevitable. En el cas de Chicago també hi ha un jutge clarament contrari als acusats i que mira de portar el procediment per la via que els fa les coses més difícils, vulnerant fins i tot les regles. I els manifestants que els donen suport criden: ‘El món ens mira.’ La reacció dels acusats a Chicago, però, és molt contrària a la de Madrid.
En el judici de Chicago van ser dutes davant el tribunal persones de procedències molt distintes, que només tenien en comú l’oposició a la guerra del Vietnam. Abbie Hoffman i Jerry Rubin eren coneguts activistes contraculturals, Lee Weiner era un activista social de Chicago, l’únic de Chicago entre tots els acusats, David Dellinger era més gran en edat i un prominent organitzador de grups no violents de protesta, Tom Hayden i Rennie Davis eren dirigents estudiantils i John Froines era el menys conegut. A ells calia afegir, i té una importància gran, el vuitè processat, el dirigent del partit dels Panteres Negres Bobby Seale, que ni tan sols era a Chicago en el moment dels incidents i que finalment no va ser acusat.
La gran diferència entre Madrid i Chicago és que amb estil diferents, per la procedència també diferent de tots ells, els acusats es van enfrontar constantment al tribunal. De vegades burlant-se’n, de vegades increpant durament, qüestionant en tot moment la legitimitat de la causa i al final, que el film exagera per motius dramàtics però que en la realitat va ser també molt impactant, fins aconseguir de treure de polleguera el jutge, que acabaria essent apartat, després del judici, pel seu comportament clarament parcial i viciat.
L’escàndol que es va organitzar davant tanta injustícia va ser, de fet, tan gran, que la sentència mai no es va complir i el govern dels Estats Units va preferir renunciar a tornar a fer el judici i seguir donant ales al moviment contra la guerra, galvanitzat per l’acció dels set activistes que Sorkin retrata en aquest film, absolutament recomanable malgrat tot.
