The momentun

El president espanyol, Pedro Sánchez, ha fet una visita a Israel i Palestina de quatre dies que ha acabat en xoc diplomàtic. Tant que els respectius ambaixadors han estat cridats a consulta. La tensió va pujar quan Pedro Sánchez va dir, davant el primer ministre israelià Netanyahu, i després davant el president Herzog, que l’assassinat de civils innocents palestins, inclosos milers de nens, era completament inacceptable. I després de condemnar els atacs brutals d’Hamàs, Sánchez va dir que el govern d’Israel tenia dret de defensar-se però respectant la llei internacional.

Un dia després, des de la frontera de Rafah, Pedro Sánchez va dir que “el momentun” (ho va dir amb n)  havia arribat perquè “la comunitat internacional, especialment la Unió Europea i els estats membres, reconeguin l’estat de Palestina […]. Però si no és així, Espanya prendrà les seves pròpies decisions“ (vídeo). El president Netanyahu ha condemnat del tot les declaracions de Sánchez. I el ministre d’Afers Estrangers israelià, Eli Cohen, l’acusa de donar suport als terroristes. A ell i al president belga, que va acompanyar Sánchez durant part del viatge (Sánchez és el president de torn de la UE, i el belga, el següent).

Alguns llegiran aquest incident recordant que Sánchez i Sumar van negociar el reconeixement unilateral de Palestina com a part de l’acord de govern. I que aquesta posició forma part de la inclinació esquerranosa del govern espanyol. I no dic que no. I fins i tot podem fer broma sobre Sánchez, que tant ha criticat els catalans per prendre decisions unilaterals, i ara ho vol fer ell. Però això va més enllà de Sánchez. I del govern Sánchez. Això és cosa dels estats.

Hi hagi qui hi hagi al govern, els estats d’Espanya i Israel han tingut males relacions. Històricament. De fet, les declaracions més contundents contra Israel potser són les d’Adolfo Suárez (UCD), que, en plena transició, va dir que Espanya no reconeixeria Israel si no es retirava de Cisjordània. I si anem més enrere, Israel no va perdonar el pacte i col·laboració entre Hitler i Franco, que va implicar la mort de jueus en mans nazis amb l’ajuda franquista, com Preston ha documentat al llibre L’Holocaust espanyol. Per això, l’estat d’Israel va votar contra l’aixecament de sancions a Espanya l’any 1949, una Espanya franquista aïllada internacionalment, encara. Un aïllament que Franco va intentar circumval·lar amb l’aliança hispano–aràb, que encara funciona força. És a dir, que Franco els va marcar el camí també es pot dir. Contra l’aïllament a occident, relació amb els àrabs. I quan es va acabar l’aïllament espanyol a occident, es va notar. Espanya va entrar a la Unió Europea el primer de gener de 1986. I el 17 de gener, Espanya i Israel començaven a tenir relacions diplomàtiques. El seu ha estat un camí difícil, complicat, que no es pot llegir només com a cosa de governs, o d’estats.

De fet, de fet, això seu va més enllà dels estats. Això seu és cosa de nacions, de cultures, de regnes. L’expulsió dels jueus el 1492, seguint el camí del 1391, encara es recorda. Com recordo jo la samarreta que vaig veure, impactat, en una de les primeres visites a Israel deu fer cosa de quinze anys. Era una samarreta dissenyada per a joves. La del costat podia ser perfectament el rasta Bob Marley amb ulleres fosques. Aquesta tenia escrits els imperis que havien lluitat contra Israel, i que han desaparegut, i Israel no. Que recordi: imperi romà, imperi espanyol, III Reich, imperi otomà. I al costat, dempeus, Israel.

De fet, de fet, això seu, la mala relació entre Israel i Espanya, no solament és cosa de governs, ni d’estats, ni de nacions. També és cosa d’experiències personals. El dia que a mi em van presentar l’àvia de la meva dona, preciosa i educada ara nonagenària jueva de Manhattan, mestra d’escola, lectora de clàssics, i oient d’òpera, ja em va deixar clar que no vindria mai a visitar-me a Barcelona, que ella considerava Espanya el lloc d’on havien estat expulsats. I no ho ha fet, no. Mai ha vingut a veure’ns. Ni li passaria pel cap de fer-ho. On vas a parar.

Quan Israel no va fer costat a Espanya durant els fets de l’octubre del 2017, i es va negar a signar un document de condemna als independentistes no és que fes costat als catalans. Més aviat continuaven les males relacions, seculars, entre l’estat d’Israel i l’espanyol, de les quals ara veiem el darrer capítol.