22.02.2016 - 22:00
|
Actualització: 22.02.2016 - 22:11
Tot comença quan, durant una missió tripulada a Mart l’any 2035 –l’Ares III–, una forta tempesta sorprén Watney i el seu equip. La resta de tripulació dóna per mort l’astronauta i torna a la Terra. Però ell ha sobreviscut i, atrapat i sol, amb escassos subministres, haurà de recórrer al seu enginy per tal de comunicar a la NASA que segueix viu. Malgrat l’angoixosa situació descrita, la pel·lícula també té gags humorístics que ajuden a humanitzar el personatge, que es mostra bromista molt sovint. De fet, l’obra ha guanyat dos Globus d’Or i són precisament a la Millor Pel·lícula de Comèdia i al Millor Actor de Comèdia. A banda d’aquests reconeixements per la vessant humorística, la bona acollida del públic i de la crítica també s’ha vist reflectida a les nominacions als Oscar, una gala on The Martian acudirà amb opcions a guanyar set estatuetes daurades.
EL REALISME DE WEIR
The Martian és una pel·lícula de ciència-ficció, però «basada en una novel·la que tracta de ser realista i que descriu una missió al planeta roig molt verosímil», tal com afirma Daniel Martín al seu blog. Martín també explica que en la pel·lícula s’han incorporat coneixements científics actuals que tenim sobre Mart. Manuel Moreno, doctor en Ciències Físiques per la Universitat Politècnica de Catalunya, i Juan Fabregat, catedràtic d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València, analitzen les referències a la ciència i a la tecnologia que apareixen en la pel·lícula, i quina és la proporció de fantasia i de realitat que se’ns presenta en aquest còctel cinematogràfic.
«Segons consta en la seua biografia, Andy Weir [autor del llibre The Martian] és un enginyer informàtic amb interessos en la física relativista i la mecànica orbital», conta el físic Manuel Moreno. «Per tant, tots els aspectes tecnocientífics de la història estan, en general, ben tractats, tot i que hi ha algunes concessions per a poder desenvolupar l’argument», afegeix Moreno, que ha centrat la seua activitat de recerca en el camp de l’astronomia, en concret en l’àmbit de la cinemàtica estelar i l’estructura global de la galàxia. A més, és autor del llibre De King Kong a Einstein (Editorial UPC. Barcelona, 2009) on examina el tractament de la física en pel·lícules de ciència-ficció. A les classes de la universitat, Moreno sol utilitzar aquest gènere literari i cinematogràfic com una eina per a la docència. La seua metodologia consisteix a recomanar lectures i projectar escenes de diferents pel·lícules interessants des del punt de vista científic, per a després analitzar-les. Amb The Martian, Moreno afirma que ja ha pensat en algunes activitats.
ERRORS, ENCERTS I ALGUNA PREDICCIÓ
L’investigador espacial Juan Fabregat destaca que la pel·lícula segueix fidelment la narració del llibre d’Andy Weir, «que és un autor amb amplis coneixements científics i d’enginyeria», si bé apunta algunes excepcions en el tractament rigorós dels aspectes científics. La més important tindria a veure amb els fenòmens atmosfèrics. Fabregat explica que la densitat de l’atmosfera en la superfície de Mart és unes cent vegades inferior a la de la Terra. Per tant, tot i que sí que es produeixen tempestes de pols, «els vents associats a aquestes mai podrien ser tan forts com en la pel·lícula, on són capaços de tombar l’astronauta, trencar antenes de comunicació o moure violentament les lones». Manuel Moreno coincideix en que el major error de la pel·lícula –i a la vegada, l’inici de la trama– és aquest, el de l’efecte destructiu d’una tempesta de pols marciana: «La imatge de l’astronauta cegat per la pols i arrossegat per una tempesta marciana és molt suggeridora des del punt de vista cinematogràfic, però és totalment irreal».
Un altre error notable que destaca Moreno està relacionat amb la gravetat de Mart, que és una tercera part de la terrestre i, per tant, en aquestes condicions els moviments de l’astronauta haurien de ser bastant diferents als que tindria a la Terra. Aquest és, però «un dels errors més habituals en la recreació d’hàbitats extraterrestres. Per exemple, tots els planetes de la saga La guerra de les galàxies tenen la mateixa gravetat que la Terra». Tampoc la indumentària que porten els astronautes és l’adequada, segons explica Moreno: «Els vestits en la pel·lícula són de color taronja i el vermell és predominant a Mart. Així seria fàcil perdre’s, és com anar amb un vestit blanc a esquiar». Altres incorreccions que enumera Moreno són que no s’observa cap sistema de suport vital en el vestit del protagonista compatible amb les seues llargues sortides extravehiculars [fora de la nau espacial] o que els períodes de pressurització i despressurtització en la pel·lícula són massa curts, «una cosa habitual al cinema, on tot ha de passar de pressa».
De tota manera, per sobre dels errors destaquen els encerts. En opinió de Fabregat el més important és el desenvolupament de les tècniques per a prolongar la supervivència i comunicar-se amb la Terra, «que il·lustren com el coneixement científic pot permetre salvar la vida en condicions extremes». Explica que tots els mecanismes que posa en marxa Watney per tal de prolongar la seua supervivència, a partir del que té al seu abast, són científicament vàlids. Ara bé, «això no vol dir que el seu desenvolupament resulte tan senzill com es veu a la pel·lícula. Per exemple, sembla poc realista que el sistema casolà que dissenyà per a obtenir aigua li permeta aconseguir el seu objectiu sense cap més inconvenient que una xicoteta i inofensiva explosió». Per a Moreno alguns encerts –entre els molts que hi ha, segons indica– són l’obtenció d’energia calorífica a partir d’una pila nuclear de plutoni, el realisme dels vehicles, la fidel recreació tant del sòl marcià com de les vistes des de l’espai o la presentació de la fragilitat i debilitat d’un ésser humà en un entorn que no és el seu. També el cultiu de patates en la regolita –la capa de roca solta i fragments minerals que no formen encara sòl– marciana podria ser possible, segons els experts. «Tot i que conté algunes sals –perclorats– que impedirien el creixement de plantes terrestres, es podrien eliminar, com fa el protagonista, xopant prèviament el sòl amb aigua», explica Moreno. Serà per coses com aquesta que Moreno defineix Mark Watney com «una espècie de Robinson Crusoe-MacGyver a Mart», capaç de sobreviure en un entorn inhòspit amb allò que té a l’abast.
Ara bé, seria possible que cap persona trepitjara Mart l’any 2035, tal com ocorre a la pel·lícula? Fabregat manifesta el seu dubte, ja que «això depén més de qüestions polítiques que científiques». Però continua, «si cal arriscar-se i donar una opinió, la meua és afirmativa: crec que el 2035 hi haurà alguna nau tripulada camí de Mart, o fins i tot tornant-ne». Moreno afegeix que, a més de la voluntat política, també depén dels recursos econòmics, però considera que es tracta d’una data raonable: «Els Estats Units, a través de la seua agència espacial [NASA], ja han anunciat una missió tripulada per a la dècada del 2030. Ara bé, una empresa d’aquesta envergadura hauria d’implicar la Terra i no només un país». La tecnologia espacial que apareix a la pel·lícula ja està disponible en l’actualitat, afirmen els nostres entrevistats, però Moreno explica que el problema per a la tripulació humana és la durada del viatge, ja que durant aquest temps els astronautes estarien exposats a la perillosa radiació que existeix a l’espai i que els condemnaria a patir algun tipus de càncer i altres malalties associades a l’alteració del material genètic humà.
Llig l’article sencer a la web de Mètode.
Íngrid Lafita. Periodista. Revista Mètode, Universitat de València.
Alba Rico. Estudiant de Periodisme de la Universitat de València.
