La por d’Espanya (i de l’eurocambra) per aquell tros silenciat d’immunitat de Puigdemont

La batalla per la immunitat dels eurodiputats Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí a Luxemburg va començar ahir amb un primer assalt que va posar de manifest la voluntat tant del Parlament Europeu com de l’estat espanyol d’amagar la qüestió central del litigi: la immunitat total de tots tres, inclosa la que els protegeix dins l’estat espanyol. Perquè les dues vistes consecutives que es fan al Tribunal General de la UE tenen a veure amb dues demandes diferents dels eurodiputats exiliats amb molts punts en comú, i que perquè puguin tenir efectes plens per a ells cal que, d’un punt de vista judicial, es tractin conjuntament. La vista d’avui és la més vistosa, la de més impacte, perquè reclama l’anul·lació d’aquell suplicatori que va demanar el jutge Pablo Llarena al Parlament Europeu per a retirar-los la immunitat com a eurodiputats i que continués la tramitació de les euroordres. Però l’altra causa, la de la demanda de protecció de la immunitat de Puigdemont i Comín el 10 d’octubre del 2019, quatre dies abans de la sentència contra el procés, que no va ser atesa, va al moll de l’os. I per això la volen esbandir.

Aquella demanda d’empara de la immunitat la van formular trenta-vuit eurodiputats de diversos grups encapçalats per Diana Riba. El president del Parlament Europeu d’aleshores, David Sassoli, no la va acceptar, ni tan sols la va tramitar ni enviar a la comissió d’Afers Jurídics perquè l’analitzés. Considerava que calia esperar a la resolució de la causa sobre la immunitat d’Oriol Junqueras que aleshores el TJUE tenia entre mans i que va acabar resolent a favor del president d’ERC amb una sentència del desembre.

La no-tramitació de la petició d’empara feia, a la pràctica, i com es va poder constatar precisament d’ençà de la sentència Junqueras del desembre del 2019, que tres eurodiputats havien estat privats de l’exercici de tots els drets i prerrogatives des de feia més de mig any, des que havia començat la legislatura, el 2 de juliol del 2019. Per això és important la demanda de la primera vista que hi ha hagut aquesta setmana a Luxemburg, perquè té a veure amb el conjunt de les immunitats que tenen com a eurodiputats; perquè la defensa que exerceix Gonzalo Boye té l’oportunitat de fer-hi valer la primera de totes les immunitats que els membres de l’eurocambra tenen reconegudes en l’article 9, paràgraf segon del protocol número 7 de privilegis i immunitats de la UE: la que els protegeix dins el territori de l’estat on van ser elegits.

La segona immunitat que tenen reconeguda és la que els protegeix en la resta dels estats de la UE, i és tan sols aquesta la que Llarena va demanar de retirar-los en el suplicatori que va enviar al Parlament Europeu. Això serà objecte de debat avui, en el segon assalt a Luxemburg. I tant el Parlament Europeu com l’estat espanyol tenen interès a parlar només d’aquesta segona causa, que és la més extensa, però que els porta a discutir tan sols de la part de la immunitat que ara Puigdemont, Comín i Ponsatí tenen recuperada cautelarment per una decisió del TJUE del mes de maig passat. Però tant els uns com els altres donen per fet que no disposen de la immunitat dins el territori estatal, perquè assumeixen l’argument de Llarena segons el qual la van perdre en el moment que van ser processats pel Primer d’Octubre.

Però la defensa dels eurodiputats afirma que no poden perdre aquesta immunitat si no s’ha obert judici oral contra ells en el moment en què són elegits. I aquest no és pas el cas ni de Puigdemont ni de Comín. El judici oral contra ells no ha començat perquè la justícia espanyola no els ha pogut extradir. I per això –recorda Boye– tenen totes les immunitats des del moment que van ser proclamats electes. De fet, ahir va recordar als cinc magistrats del tribunal que ells mateixos van dictar una sentència el mes de juliol passat segons la qual tenien la condició d’eurodiputats d’ençà que n’havien estat proclamats, el juny del 2019. Per això, retrospectivament, és important el qüestionament d’aquella decisió de Sassoli de no tramitar la petició de Diana Riba: perquè fa aflorar tots els nivells de protecció que tenen i que els blindaria de Llarena dins l’estat espanyol.

Els arguments desplegats pel Parlament Europeu en el Tribunal General, explicats al detall per Oriol Bäbler en aquesta crònica feta de Luxemburg estant, voregen el filibusterisme: afirmen que Sassoli només informava Riba que aquella petició no complia els requisits formals per a presentar-la, que no podia ser que la presentessin tants eurodiputats. Però Boye insistia que allò ja tenia efectes jurídics: “No tramitar la petició no és una decisió informativa, sinó que és una decisió final de desemparament”, va dir ahir davant el tribunal.

I aquest desemparament es constatava just després, perquè passat aquell 14 d’octubre de 2019 tant Puigdemont com Comín van rebre euroordres d’extradició de Llarena, i van veure limitats els seus drets de lliure circulació. I els seus drets com a eurodiputats, també. Perquè si, tal com afirma el TGUE mateix, eren eurodiputats d’ençà del juny d’aquell any, els haurien d’haver protegit. O, si més no, s’hauria de reconèixer a posteriori que havien d’haver tingut aquella protecció com a membres de ple dret del Parlament Europeu.

Si passés això, si el tribunal gosés entrar fins al fons en aquesta qüestió, i no es limités finalment a valorar si el suplicatori es va fer bé o malament, es podria obrir de cop i volta una porta per a un retorn amb més garanties dels eurodiputats exiliats.

La fase decisiva de la batalla per la immunitat acaba de començar.