Tests caducats

*D’entrada, una novetat (doble) estricta, que ens anirà molt bé per fer un exercici de primer de filòleg: desconfinar/desconfinament. No existeixen, no surten als diccionaris, ni tan sols al Termcat, però aquests dies les veurem a tort i a dret. Què fem? Les acceptem o no? Abans de bramar el primer que ens passi per la barretina, fem-nos les preguntes pertinents: calen? No hi ha cap mot existent amb el mateix significat? Estan ben formades? No tingueu pressa, preneu-vos el temps que us calgui i rumieu-hi. Després ja hi podreu dir la vostra.

*El dia del diccionari del coronavirus vam deixar obertes tres pugnes que continuen sense resoldre. Una, precisament la que es refereix a la pronúncia d’aquest terme: amb neutralització d’O i A (curonavirus) versus a la castellana (parlants occidentals, podeu descansar). Ara com ara guanya la segona per poc (en els mitjans, si més no); dues, el del gènere de la malaltia: la covid o el covid? Sembla que a poc a poc es va imposant la versió femenina, empesa pels mitjans i per les llengües veïnes; i tres, l’accentuació: a la manera guiri, és a dir, plana (còvid) o a la nostra, aguda (amb síl·laba final tònica, com David): aquí sí que sembla que anem perdent per pallissa.

*Mentrestant, n’ha aparegut una altra: la del test. Hi ha qui ha retret als responsables polítics que parlessin de ‘testos’ (‘A mi m’havien ensenyat que es diu tests!’), quan es tracta d’un plural de doble forma, com el de bosc, menisc o mol·lusc. Fonts ben informades m’asseguren que en l’àmbit científic és habitual la primera, la tradicional; probablement, aventuro jo, perquè hi predomina l’ús escrit; en l’oral, la seqüència de tres consonants fa de molt mal pronunciar, i encara més si és de quatre: proveu de llegir en veu alta el títol d’aquest article i us espero a urgències. En casos com aquest, el codi desenvolupa espontàniament estratègies adaptatives, com eliminar algun dels sons de la cadena (aquets) o afegir-ne un de vocàlic entremig (‘riscos’). Això no fa menys autèntic el mot resultant.

També hi ha hagut qui ha reivindicat l’ús de prova, no solament per evitar l’ambigüitat entre els dos significats de test (tot i que d’això ja se n’ocupa el context*), sinó pel fet de ser el mot popular. En la parla de la gent, això sembla indiscutible; no és descartable, mirat així, que la predilecció de testde part de les autoritats (sanitàries i no sanitàries) sigui una manifestació de burocratès.

*Tornem a les novetats. Una passa endavant quant a la denominació popular del virus, sempre tan necessària: algú s’ha empescat el ‘coronabitxo’. Aportació controvertida, perquè desenterrarà la dialèctica bitxo sí/bitxo no (en el sentit d’animaló o microbi és castellanisme). Però ja és un primer pas. En canvi, un que sí que podria trobar el seu nínxol (ep, de mercat), sempre dins la informalitat, és telepènquing.

*Pel que fa a males notícies, l’indicador més negatiu de tots prové de la Unitat de Cures Intensives. Em recorda aquells empleats de la Caixa, tota una vida dedicada a l’entitat sense arribar a aprendre que compte corrent és masculí. ‘Li actualitzo la conta?’ Brrr! Amb UCI, la mateixa. Nou de cada deu sanitaris, càrrecs del Departament de Salut i infermeres del nou programa de l’Eloi Vila ho engalten amb Z de Zumalacárregui. Per això necessitem una campanya urgent: l’UCI és a Arbúcies, als crucigrames, a les institucions… i a la punta del prepuci (amb perdó). Com ho heu pronunciat en tots aquests casos? Doncs au.

*Finalment, una expressió que marca tendència, i que a casa ens sobta especialment, és ‘els meus’, ‘els seus’, per referir-se a la família directa. ‘Què pot fer el personal sanitari davant la mort imminent d’una persona que no pot acomiadar-se dels seus?’, llegeixo en una guia de suport. El DIEC no la recull, però el diccionari d’Enciclopèdia, el normatiu valencià, el de 62 (*) i l’Alcover sí. Sorprenentment, perquè una enquesta d’urgènciademostra que menys d’un cinc per cent dels usuaris ho fa anar i que les expressions habituals són ‘la família’ i ‘els de casa (meua/teua/seua)’ (‘els meus/seus familiars’ si ens posem formals). Encara que altres llengües ho tinguin (l’italià, ves quines coses, empra aquesta fórmula tant per designar els dos progenitors com el conjunt de la família directa), em sembla evident d’on ha sortit.

Les definicions dels diccionaris esmentats enumeren com a possibles referents de l’expressió la família, el partit i l’equip esportiu. Però trobo que no són equiparables, perquè si bé pots dir, per exemple, ‘els de verd són els meus (o dels meus)’ per referir-te a la gent amb qui tens una afinitat ideològica o esportiva, en canvi, ‘vine a dinar diumenge que coneixeràs els meus’ m’és del tot desconegut.

[*Sempre és bonic de saber que, tanmateix, el test de ‘torratxa’ i el de ‘prova o assaig’ són parents directes. L’anglès del qual hem manllevat el segon el va prendre del francès medieval, concretament del vocabulari dels alquimistes, que designaven amb aquest mot el vas o pot de terrissa on feien els experiments per fabricar or].