Les notes d’un periodista, al lloc de l’atemptat contra el primer ministre eslovac

Semblava que havia de ser una sessió ordinària del govern quan visita les regions, com les que Robert Fico ja havia fet desenes de vegades en la seva carrera política. Una discussió sobre els ajuts a Handlová, després una conferència de premsa, de la qual el primer ministre se n’anava, com és costum, abans de les preguntes.

Però quan Fico se n’ha anat, he cercat una taula per poder escriure el reportatge, al primer pis del centre cultural d’Handlová. I aleshores he sentit quatre sons estridents, com cops. Com que ja havia sentit trets a la vida, i n’havia disparat, ràpidament he identificat aquell so. He corregut immediatament cap a la finestra.

De la petita finestra on m’he abocat es podia veure el carrer, una colla de persones aterrides i un gran enrenou.

A un costat he vist Robert Fico a terra i, pocs metres darrere seu, una bellugadissa de gent, probablement guàrdies de seguretat, que immobilitzaven algú.

Els guàrdies provaven d’alçar Fico, però estava inconscient. Del primer pis, m’ha semblat que provava de moure les mans, però no se’n sortia. No es podia aixecar, no podia ajudar els guàrdies. He entès que li havia passat alguna cosa greu, tot i que de la finestra estant encara no podia determinar què.

He baixat corrents. Quan he arribat, un cotxe ja s’havia endut Robert Fico. No era una ambulància, sinó una limusina governamental negra.

La plaça s’ha clos immediatament. Un guàrdia deia a crits que calia dur els altres ministres a un lloc segur. Els vídeos del moment del tret ensenyen Robert Fico arribant a la plaça d’Handlová i acostant-se a la gent, a un pam de les tanques metàl·liques.

L’atacant no era a primera fila, sinó més enrere. Calculo que ha disparat a una distància, potser, de cinc metres a set. L’han tingut de bocaterrosa una bona estona, els guàrdies agenollats sobre ell. Estava mig estirat sobre els genolls i recolzat als colzes, amb el cap a prop de les mans i en silenci. Tenia quinze o vint persones al voltant, separades del públic per barreres. Del centre cultural on s’havia fet la conferència de premsa a la barrera hi podia haver entre vint metres i trenta.

Els primers testimonis directes amb què he pogut parlar eren una parella d’avis. De primer no tenien ganes de dir res. Després l’home ha començat a parlar. “Ha passat just quan li anava a donar la mà”, ha dit. I en aquell moment s’han sentit els trets.

“Els trets gairebé m’han eixordat”, diu una altra dona. N’ha sentit tres o quatre i ha vist com Fico queia a terra davant seu, sagnant al pit. També m’ha parlat d’una ferida al cap, de la qual els mitjans no n’han informat; potser només era una taca de sang.

Alguns altres testimonis han descrit això mateix: el primer ministre arribant, anant a donar la mà, quan de sobte se senten trets i cau. La gent no s’hi havia fixat, en l’atacant, abans. No el descrivien de cap manera. Tampoc no han vist l’arma. Alguns deien que un cotxe amb matrícula de Levice suposadament era aparcat darrere el centre cultural. Una dona ha descrit els trets com si tot de petards li haguessin esclatat a les orelles.

De la finestra del primer pis del centre cultural d’Handlová no es podien veure les ferides del primer ministre, però tenia una cara diferent, comparada amb pocs minuts abans, a la conferència de premsa, amb una expressió facial d’impotència.

Un testimoni indirecte, un home d’uns quaranta anys, ha explicat allò que li ha dit la seva mare. Estava totalment desfeta, ha dit que algú havia atacat el primer ministre, Fico, que era horrible. Això ho repetien tots els testimonis: la gent ho considerava una cosa increïble. Com podia haver passat?, es preguntaven.

Poc després de portar el primer ministre fora del lloc, els policies han acordonat la plaça entorn del centre cultural. No deixaven passar ningú ni hores després dels fets. Alguns han començat a escridassar-nos: “Periodistes, ja esteu contents? Us agrada això que ha passat? És culpa vostra!”

Fins i tot l’home que m’havia explicat el testimoni de la seva mare m’ha dit al final de la conversa que també era culpa nostra, dels periodistes, per la manera com tractem Robert Fico.

Quan, al matí, els periodistes hem entrat a la sessió del govern, ens han revisat de dalt a baix. En canvi, ningú no ha revisat de la mateixa manera la gent que anava a donar la benvinguda, a animar els membres del govern.

Era gent que no plorava, però estaven visiblement alterats, cercaven paraules. Fins i tot per la gesticulació es veia que els havia afectat; es posaven les mans al cap. Quan les emocions ja havien baixat, quan la plaça ja s’havia acordonat i la gent era al voltant, parlant de l’incident, alguns encara estaven asseguts als bancs de la plaça, prenent el sol. Era estrany: com si fos un dia normal.